Balada del senyor Ramon
Cant 2
De petit, moltes vegades,
mentre feia la non-non.
m’endolcien les vesprades
amb cants del senyor Ramon
que empaitava les criades.
No n’entenia el sentit
ni quin era el seu engany
quan se n’anaven al llit.
Temien algun regany?
Per què tenien neguit?
D’aquell senyor i ses dones
en feien verbes i joc,
passàvem bones estones
allà, a la vora del foc,
rallant d’ell i ses ninones.
Ara, el bon senyor Ramon,
ja no enganya les criades;
ara, el bon senyor Ramon
té les forces molt migrades
i ja pensa en l’altre món.
Cant 11
De cos prim, fort i suau;
pits grossos, mugrons torrats;
bones anques vora el cau;
tot cames, genolls alçats
i aroma de flors i pau.
Gran lliçó la d’aquell dia;
vaig palpar, amb gran deler,
coses que desconeixia;
vaig seguir, i amb quin plaer!,
la classe d’anatomia!
Ella em sospesa la bossa.
Sotjant de reüll digué:
«Déu n’hi do! La fas ben grossa!
Faràs sempre un bon paper,
sigui bruna, sigui rossa!»
Amb petons em va escalfar,
se’m mogué per dins la vida.
Ens hi vam ben engrescar,
mes, em digué decidida:
«Calma’t! Anem al sofà!»
Cant 65
Un dia que, enjogassats,
a mi em flingava la vara,
mentre estàvem abraçats,
em va venir al cap la Sara,
quan era un tapaforats.
Li vaig dir, parlant rodó:
«Ja hem anat a Ribesaltes
fent el camí del Voló;
penso, palpant-te eixes galtes,
que a Colera ha de fer bo!»
No ho va entendre, de moment.
Li ho vaig haver d’explicar.
De poc no em té un cobriment!
La Quima se’m va esverar.
No ho volgué ni a cop calent!
I tot d’una em va etzibar:
«És cosa contra natura!
Tu em demanes de pecar!
Seria una acció impura!
m’hauria de confessar!»
De petit, moltes vegades,
mentre feia la non-non.
m’endolcien les vesprades
amb cants del senyor Ramon
que empaitava les criades.
No n’entenia el sentit
ni quin era el seu engany
quan se n’anaven al llit.
Temien algun regany?
Per què tenien neguit?
D’aquell senyor i ses dones
en feien verbes i joc,
passàvem bones estones
allà, a la vora del foc,
rallant d’ell i ses ninones.
Ara, el bon senyor Ramon,
ja no enganya les criades;
ara, el bon senyor Ramon
té les forces molt migrades
i ja pensa en l’altre món.
Cant 11
De cos prim, fort i suau;
pits grossos, mugrons torrats;
bones anques vora el cau;
tot cames, genolls alçats
i aroma de flors i pau.
Gran lliçó la d’aquell dia;
vaig palpar, amb gran deler,
coses que desconeixia;
vaig seguir, i amb quin plaer!,
la classe d’anatomia!
Ella em sospesa la bossa.
Sotjant de reüll digué:
«Déu n’hi do! La fas ben grossa!
Faràs sempre un bon paper,
sigui bruna, sigui rossa!»
Amb petons em va escalfar,
se’m mogué per dins la vida.
Ens hi vam ben engrescar,
mes, em digué decidida:
«Calma’t! Anem al sofà!»
Cant 65
Un dia que, enjogassats,
a mi em flingava la vara,
mentre estàvem abraçats,
em va venir al cap la Sara,
quan era un tapaforats.
Li vaig dir, parlant rodó:
«Ja hem anat a Ribesaltes
fent el camí del Voló;
penso, palpant-te eixes galtes,
que a Colera ha de fer bo!»
No ho va entendre, de moment.
Li ho vaig haver d’explicar.
De poc no em té un cobriment!
La Quima se’m va esverar.
No ho volgué ni a cop calent!
I tot d’una em va etzibar:
«És cosa contra natura!
Tu em demanes de pecar!
Seria una acció impura!
m’hauria de confessar!»