Concepció Prat i Fàbregas (Canet d’Adri, 1888 - Girona, 1978) i Enric Oliva i Vilar (Roses, 1882 - Girona, 1931) es casen l’any 1913 a Girona i, fruit d’aquest matrimoni, en neixen dos fills, Miquel (1922) i Isabel Oliva i Prat (27 de novembre de 1924). Educats en el si d’una família religiosa, les dues criatures creixen amb la formació musical que els ofereix el pare, que treballa a la Diputació de Girona però combina la feina amb classes particulars i concerts de piano. De fet, tant l’Enric com el seu germà Miquel han estudiat al Conservatori de Barcelona i són músics reconeguts a la ciutat, en què també fan part dels cercles culturals noucentistes com la Societat Athenea o el Cafè Vila.

La família de la Isabel queda totalment trasbalsada quan, l’any 1931, el pare mor d’un càncer de pulmó. Els dos germans, el Miquel i la Isabel, reben la notícia mentre són a casa d’uns familiars de Matadepera, on la mare els havia deixat durant l’estadi més avançat de la malaltia del pare perquè estiguessin ben atesos. Aquest cop genera dificultats de tota mena a la família, tot i que la mare fa esforços perquè els dos fills —llavors, de vuit i sis anys— continuïn amb les lliçons de piano que el seu pare havia començat a impartir-los. Aviat arriba la Guerra Civil, uns anys difícils durant els quals els tres membres de la família sobreviuen gràcies a les amistats que la mare conserva de Canet d’Adri, que els ofereixen aliments dels seus horts. El final de la guerra dona pas a una època no gaire millor: la del racionament i l’estraperlo.

En relació amb l’educació reglada, Isabel Oliva i Prat comença a anar a l’Escola Doña Carmen amb tan sols quatre anys. La dictadura de Primo de Rivera s’acaba amb l’arribada de la República, que substitueix els llibres escolars en castellà per d’altres en català; són les primeres lectures de la Isabel en la seva llengua materna. Amb nou anys fa el salt a l’Institut de Segon Ensenyament, i les amistats fetes llavors les ha mantingudes tota la vida. Com dicta l’època, diverses companyes de la colla s’apunten a la Sección Femenina del Frente de Juventudes, afiliació gràcies a la qual la Isabel pot matricular-se, més tard, a la Universitat de Barcelona, per fer Filosofia i Lletres. Però malgrat la matrícula, els orígens gironins i les despeses que comportarien el trasllat a Barcelona la decanten, finalment, per treure’s el títol de mestra a l’Escola Normal de Mestres de Girona.

Com a mestra, el seu primer destí és Espolla, on coneix el seu futur marit: el militar Francisco Torrado, nascut a Huelva l’any 1916 i destinat al poble de l’Alt Empordà per vigilar la frontera amb França. La parella manté una relació epistolar activa mentre ell segueix la formació militar a Madrid, fins que es casen l’any 1950. El matrimoni es trasllada a Camprodon, on ell ha estat destinat i on va neix la primera filla, Conxa. Més tard, pel mateix motiu, es muden a Figueres, on neix Xavier, el segon fill. I quan el marit passa a la reserva, tota la família torna a Girona, on neix la tercera filla, Júlia. Francisco Torrado mor el 1974, i Isabel queda viuda als cinquanta anys. És tot just dos mesos més tard que el seu germà, el llavors ja reconegut arqueòleg Miquel Oliva i Prat, mor a causa d’un accident de trànsit.

Des que viuen a Camprodon que la Isabel no exerceix de mestra, per falta de places vacants en les poblacions on es traslladen i perquè ha de tenir cura tant de les tres criatures com de la mare gran. Després de la mort del marit, però, la Isabel torna a fer de docent en diversos centres de Girona, fins que definitivament demana plaça a l’ensenyament públic. Són les dècades dels cinquanta i seixanta del segle XX, i es creen centres educatius per acollir els immigrants que rep Catalunya. Així, amb cinquanta-quatre anys, la Isabel passa a ser mestra de la nova escola de la Font de la Pólvora, un barri on la majoria d’habitants provenen de diversos indrets d’Espanya i de Portugal. A més de fer servir els materials de suport facilitats pel Govern, ella aplica la immersió lingüística principalment mitjançant la música i les cançons populars catalanes. Onze anys després es jubila en aquesta mateixa escola.

És a partir de la jubilació que Isabel Oliva i Prat deixa al descobert la seva faceta de poeta: tot i que de jove ja havia escrit algun vers i professava interès pels dietaris, no és fins als setanta anys que comença a fer poesia amb regularitat. S’inscriu en diversos cursos de la Casa de Cultura de Girona i l’any 2000 guanya el premi Terra de Fang de Deltebre per Laberint de Dèdal. Des de llavors, ja ha publicat una vintena de poemaris i ha estat premiada en prop d’una trentena d’ocasions. A finals de l’any 2020, TV3 emet la sèrie documental de sis capítols Senyora Isabel, idea original de Georgina Torrado —una de les netes d’Isabel Oliva, basada en la vida de l’àvia.

Isabel Oliva i Prat és sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).