Inefable tardor

No era ben bé la tardor encara, era
aquell moment dols amb un punt de tristesa
quan l’any ens retorna
amb els grocs amables,
les fulles marcides que es desfibren
sobre els jardins en un gran silenci.

Les gotes tremolen sota la pell de l’heura.

Sobre la quietud deturada d’un estiu perllongat
es filtra un raig de sol
—contrallum efímer—
i posa una pinzellada de mel verge
en la claror immòbil de l’aire.

Les tardes s’escurcen i les ombres s’allarguen
en un gris de seda
fins a l’últim pigment —imperceptible—
d’una aquarel·la.

Jardí retrobat (2001), p. 11

***

Furtives paraules a partir d’un record
brollen, esquerpes
com agulles que esquincen silencis
damunt la tauleta de cera
o el papir;
la mà no és capaç de seguir tan de pressa el fil de fum,
fràgil cabdell que lliga l’oblit,
escadusser líquid
que se’ns escapa
per les artèries de la memòria.

Fil de vidre (2003), p. 27

***

Bodegó d’hivern

La llum es fon dins el quadre
i els crepuscles són de color de taronjada.
Cada any al gener s’incendiava
com un miracle
la pell de les magranes en el bodegó,
imitació d’un Cézanne que tu pintaves
cada tarda davant del cavallet
i els colors de la paleta eren d’ambre.
Florien els ametllers com papallones a les finestres,
presència blanca d’un hivern amb neu encara.
La magrana és la carn que madura al sol,
el cor arrugat i la pell d’or
dins la fruitera de ceràmica.

A l’últim revolt de la paraula (2014), p. 49

***

La Casa dels tres Violins

Sí, es diria que és ell, amb passos llargs i lents,
encara jove, un poc carregat d’espatlles,
el cabell embullat,
els braços creuats a l’esquena,
jaqué amb solapa ampla, gran llaçada i copalta
i el violí sota el braç.
Beethoven camina pel carrer Kurosava
cap a la Casa dels tres Violins,
la casa del mestre luthier, l’ample taller
amb l’olor de la fusta d’avet roig o blada
i dels vernissos i coles de violer.
Quin és el misteri dels tres violins de la façana
enllaçats com un trèvol i els tres sols daurats?
Diu la llegenda que el primer violí girat d’esquena
un esperit el fa sonar les nits de lluna plena.

Crepuscles sobre el Moldava (2015), p. 46

***

El nen del quadre

Veuràs passar la vida i estaràs sol pels camins del mar,
aquest mar que es desfà en sal als teus peus,
i voldràs ser aquell nen dels quadres de Sorolla,
—aquell nen que juga amb la barqueta de paper
ran d’aigua a la llum del quadre,
la llum mediterrània sobre les platges
i els ports a trenc d’alba.
T’has inventat un món de gavines i papallones blanques
que s’han cremat en el vidre dels fanals.
Et cremen les mans,
els teus dits s’enfonsen sota els castells de sorra
que s’esmicolen.

Passeig d’hivern (2016), p. 23