Trobo a faltar escriure't. Buidar una mica la vida i fer un pas enrere per mirar-me-la des del silenci de la casa a mig matí. És plena, aquesta casa, a totes hores, i si no és de gent és de coses a fer que no poden esperar els deu minuts que necessito per dir-te que trobo a faltar escriure't.

"No t'ha besat i ha marxat amb pressa,/i ha arribat a casa, i ha encès l'ordinador,/ i ha escrit no t'he besat, no t'he besat la boca/i ara què en faig jo d'aquest voler-te als llavis./En fa literatura, només literatura." I entenc què vol dir Mireia Calafell quan escriu això, i entenc que és això el que t'exaspera quan, de nits, em quedo a escriure en comptes de venir a fer-te l'amor.

Però t'he de dir que trobo a faltar escriure't, fer un pas enrere i mirar-te. Que és escrivint-te que sé mirar-te millor. M'adono de la meravella d'aquesta arruga menuda que no tenies ahir, de les onades dels cabells que avui són més suaus, d'una piga que no havia descobert encara. Que després, quan tanco l'ordinador i ja no hi ha lletres, hi ha encara la imatge de tu poblant-me el cos. Que beso llavors l'arruga, els cabells, la piga, per primer cop. Que em cal descobrir-te cada dia per recordar-me que no hi has estat sempre, que no sé fins quan hi seràs, que vull escriure't per tenir-te com ets exactament ara mateix. I col·leccionar-te instants tota una vida.

Faré tard, avui, deu minuts. Els deu minuts que em calien per dir-te que avui també m'agrades. Que avui també et vull a prop. Que t'he mirat bé, que t'he resseguit, i sí, estic segura que t'estimo i no és la inèrcia de l'anar fent. Que no és rutina si, quan, arribi, et faig un petó.

A la nit, quan fem l'amor, serà amb les mans noves de qui obre el regal de la vida per primer cop. És per això que t'escric. És per això que, a estones, no hi sóc.

("We'll have to make new love", del blog de l'autora, 11 de desembre de 2014 – vés-hi)