"Sentí com el carter deia: 'quatre'; i, un moment més tard, la cambrera li entrava les lletres.

Teresa les agafà sense aixecar els ulls del diari, i les va deixar a la safata de plata daurada que hi havia damunt la taula.

Quan, mitja hora després, acabà de llegir, en el precís moment d'arraconar la cadira, va sobtar-la el seu nom en un dels sobres. Qui podia escriure-li?

Teresa no rebia quasi mai cap lletra. No tenia parents a fora (ni a fora ni a la ciutat –tots els seus parents eren de la banda del marit–), i, amb els amics no s'escrivia mai. Encara que fossin amics molt estimats, si, per qualsevol circumstància, ella, o aquests amics, partien, als quatre dies s'acabava llur correspondència. Ells li escrivien, però ella no els responia. Pensava sovint, molt sovint, en ells; estava d'allò més contenta quan en sabia noves per algun amic comú; no li haurien dolgut passos ni sacrificis per a fer-los un favor… però escriure! Si un dia, després de reptar-se, s'asseia, resolta a complir, finalment, amb allò que anomenava 'el seu deure', passava una llarga estona davant el full de paper, blanc, sense saber com començar. I, la major part de les vegades, després d'acabada la lletra, la feia a bocins. Tan lluny li semblava allò que hauria volgut dir, del que deia, i tant se li mostrava, encarcarada i eixuta, damunt del paper, la seva tendresa, vessant de cordialitat!

Per això no rebia altres lletres que algunes de felicitació, el dia del seu Sant, o algunes targetes-participacions de bodes, de bateigs, de canvis de domicili, etc.

Vet aquí la raó per què havia deixat les cartes a la safata, sense ni mirar-les. Suposava que eren, totes, per al seu marit.

'¿Qui em deurà escriure?', es preguntà mentre obria el sobre. I va repetir-se la pregunta, maquinalment, en treure'n un full de paper rosa, de lletra apretada i menuda, que no coneixia. La lletra era de dona. Va cercar la signatura. No anava signada. Al peu, deia: 'una que li vol bé'. Era, doncs, un anònim.

Teresa no pogué reprimir un sentiment de neguit. Va dominar-lo aviat, però. Amb la carta als dits, i sense llegir-la, es deia: 'Un anònim. Valdria més que no el llegissis. Un anònim és una cosa feta, sempre, amb la sola intenció de molestar o de fer mal. Encara que no en facis cap cas –perquè quin cas pot fer-se del que diu algú que no gosa ni donar la cara?–, de totes maneres, unes paraules falses són, per si soles, un germen verinós. T'hauràs d'esforçar a oblidar-les, i, el dia que tinguis la més petita preocupació, el més lleuger dubte, rebrotaran amb força'.

La tenia a la mà, tota rebregada.

'Si l'estripo, però, hi pensaré més d'una vegada. Em conec. Em penediré de no haver-la llegida. I, al cap i a la fi, quin mal pot fer-me? Jo mateixa dic que no en creuré ni un mot. Estic segura que es tracta d'una cosa absurda, quelcom que coneixeré, de seguida, que no pot ésser cert'.

Estava indecisa, frisosa. Després va pensar: 'Que beneita que sóc! Per què l'he de llegir ni per què l'he d'estripar, ara mateix? Puc guardar-la. Si me n'oblido, si no me'n recordo més, jaurà anys i anys al fons d'un calaix; si hi penso massa, no hauré de fer sinó anar-la a cercar, i llegir-la'.

Tornà la carta dins el sobre. En fer-ho, remarcà que el segell era de ral. Llavors es fixà amb el timbre de correus. Havia estat tirada a Figueres.

Figueres! La ciutat on havia passat aquells sis anys deliciosos! On tenia tants d'amics! On era tan estimada i considerada! Figueres! La ciutat on havia mort la seva mare!

Perquè la mare enyorada hi dormia, en el cementiri ple de flors i d'ocells, perquè hi havia estat tan feliç, el sol nom de Figueres accelerava els batecs del seu cor.

I vet aquí que la carta, aquella carta, venia precisament d'allà.

Feia un any que Teresa i el seu marit n'eren fora. Després de tant de temps encara es recordaven, doncs, d'ella? I per a enviar-li un anònim? Mentre tota mena de pensaments l'agitaven, Teresa entrà a la seva cambra; va anar-se'n, de dret, a l'armari-mirall; obrí un calaix on guardava records; alçà el paper que en tepissava el fons, i va deixar-hi, a sota, la lletra.

Tenia una estranya sensació d'ofec. La cambra li semblà petita, com si les parets li caiguessin damunt. Maquinalment, va anar a treure el capell i el vestit, del guarda-robes, i començà a vestir-se. Quan va estar llesta, digué a la cambrera que no l'esperessin pas fins a l'hora de dinar."

(Del llibre Teresa o la vida amorosa d'una dona)

* * *

"Fa temps i temps que no ha plogut. El cel és 'd'un blau tibant de crueltat', com ha dit el poeta; la claror enlluernadora ens fa tenir els ulls mig aclucats; al fons del carrer els arbres de la Rambla, immòbils, sense un alè que somogui la més lleugera fulla; les cases submergides en un son de plom.

És un temps aclaparador. Solament les tartanes que passen posen un xic de vida al carrer. I en passen i passen…

Totes van farcides i la gent de dins suporta heroicament el sol, la pols, els sotracs, tot, perquè endevinen al lluny la mar pietosa.

El darrera de les tartanes va ple de coves: la minestra, la roba…

Tothom és a les platges.

Les tartanes han passat i ens hem quedat novament sols, amb el cel blau i amb el bon sol. Un llibre a la mà, que no llegim. I a poc a poc una dolça inconsciència, com si fóssim lluny, lluny del carrer ensopit.

Uns altres diumenges dolços de primavera… Uns diumenges frescois, quan encara és bo de jaure al sol, quan l'esperit es sent rejovenit i la conversa és fàcil i lleugera. Uns diumenges vora la mar o prop d'una deu clara i murmuriosa quan encara no és inaugurada la temporada de les fontades, o sota la verdor dels pins quan el cel no és tan cruelment blau com ara.

Uns diumenges vora teu…

Agua, agua – de la fragua,
agua del río – para mi tío,
agua del cielo – para mi abuelo,
agua de Dios – para los dos.

Tothom no se n'ha pas anat a les platges.

Adéu-siau, diumenges de primavera! Que lluny que sóc ara de vosaltres!…

En els arbres les cigales no cessen en llur cant monòton, ensopidor.

I en el carrer, no respectant la llei del descans dominical, la lliçó no s'estalvia a la pobra criatura, i li és forçós repetir, com un papagall, de la mateixa manera que a l'escola li imposaran 'el Padre nuestro', i més tard 'las tablas' o 'los reyes visigodos', allò de

Agua, agua – de la fragua

Oh, dolça armonia d'un diumenge de juliol!"

("Diumenge de juliol", dins Diumenge de juliol)