ACTE PRIMER

LLOC DE L'ACCIÓ

Vestíbul d'una torre. Al centre del fons, una obertura molt gran, amb ventalles, que dóna al jardí i deixa veure parterres de flors i arbustos.

A l'esquerra dues portes, i, entre elles, una caixa antiga amb una llumenera, un morter de coure, un pot d'apotecari, etc. També a l'esquerra, però més a primer terme, una otomana plena de coixins.

A la dreta, una sola porta, molt ampla, que va al menjador i la de l'entrada, una taula antiga, catalana, amb llibres i papers, i un gerro amb quatre flors.

A primer terme de la dreta, un parell de butaques de cuir. Cadires mallorquines de balca.

En el pany de paret de damunt la caixa hi ha clavat, com a ornamentació del mur, un gran mocador florejat, de llana; i a la paret de darrera la taula, a una alçada regular, un prestatge de fusta fosca ple de llibres.

MARIA és una dona d'aspecte quasi tan jove com la seva filla, atraient, viva, dolça. Malgrat la temença obscura que l'obsessiona, ja des del començament de l'obra, sempre que se n'oblida, ha de mostrar-se alegre i trair aquell caràcter afalagador i enjogassat que li guanya totes les voluntats.

ISABEL no és tan dolça com la seva mare, llevat de quan parla amb RAMON. Llavors és el ver retrat de MARIA.

Totes dues porten dol: un vestit de casa, d'una elegància senzilla.

RAMON ha de donar la impressió d'un home molt distingit, d'un esperit refinat. És elegant i sembla encara jove. Va vestit de blanc o de gris –un vestit apropiat per al camp–, però molt cuidat, un xic aristòcrata.

LA MINYONA porta uniforme.

Els altres vesteixen a llur voluntat.


RAMON I MARIA

(En alçar-se el teló, MARIA està asseguda en una butaca, d'esquena a la porta de la dreta, per on entra RAMON. Té un llibre a les mans, però la mirada perduda, vagarosa. Hi ha una pausa llarga. RAMON va per entrar, mira, si no hi ha ningú, i llavors avança, de puntetes, fins darrera d'ella, i li fa un petó a la nuca. MARIA fa un crit lleuger i s'alça.)

MARIA. Ai, m'has espantat, Ramon!
RAMON. (Abraçant-la.) De quan ençà un petó espanta la meva Maria?
MARIA.I si algú ens hagués vist?
RAMON. Qui vols que ens hagi vist, dona? No sé què tans, de fa uns quants dies, que sempre estàs anguniosa.
MARIA. No hi puc fer més…
RAMON. A veure si l'arribada de la Rosa t'animarà una mica. No sé per què t'entossudeixes a no moure't de casa. Tot el mal et ve d'això.
MARIA. Potser tens raó Ramon. (El mira amb una gran passió.) Ramon, estimat!
RAMON. Tant com havíem desitjat de poder passar una temporada junts! De viure sota un mateix sostre! De veure'ns a tota hora! I quan podem realitzar aquell nostre somni, vet aquí que comences a entristir-te sense cap motiu! Tu, aquella Maria de la rialla fresca!
MARIA. Sí, tens raó, Ramon. No sé què em passa. He canviat molt des de la mort de la mamà.
RAMON. Comprenc que l'hauràs trobada a faltar. No t'havies separat mai d'ella i us estimàveu tant! Però és llei natural, Maria.
MARIA. És clar que sí; si també m'ho dic jo…
RAMON. Pensa que també la teva mare havia passat pel dolor de perdre la seva, i que la devia estimar, també! I que va veure morir el marit, encara! I recorda, amb tot, quin caràcter tenia més animat, més afalagador! El teu caràcter de sempre, Maria; el caràcter de la teva nena…
MARIA. Oh, no, no! El caràcter de la Isabel, no!
RAMON. Què vols dir amb això? Que no és xamosa, que no és afalagadora, la Isabel?
MARIA. Potser amb els de fora casa; amb la seva mare, no.
RAMON. Jo crec que t'enganyes. Abans…
MARIA. Oh, abans, abans! Cada dia em sembla veure enfondir-se més l'abisme que separa aquell passat d'aquest present!
RAMON. I si fossis tu, Maria, qui haguessis canviat?
MARIA. (Excitada.) Jo? Jo? Que sóc jo qui ha canviat? I m'ho dius tu? Tu també, contra meu? Tu, per fi?…
RAMON. Però, què tens? Per l'amor de Déu, no et posis així! Què et passa? Tingues confiança en mi, Maria; digues-me, quines coses estranyes et turmenten! No t'he vist mai d'aquesta manera! No et conec…!
MARIA. És clar, sóc una histèrica, sóc una estranya! He tingut, sempre, un caràcter igual, alegre, sofert, i no tinc dret a ser ni un moment, com són les altres dones…
RAMON. Maria, Maria! Què m'importa, a mi, com siguin les altres dones? Què t'agafa, avui? Què tens, t'he ofès, potser, en alguna cosa? En tot cas haurà estat impensadament. No pots dubtar del meu amor! No tens dret a dubtar-ne!
MARIA. (Esclatant en un plor.) Perdona, perdona'm Ramon! Sí, realment tinc els nervis desballestats. Sóc injusta, amb tu.
RAMON. No te'n preocupis, de mi… pensa en tu, només; en la teva salut, en la teva tranquil·litat. Et cal distracció, no pas tancar-te a casa dies i més dies com has fet darrerament. La soledat t'ha estat una mala amiga, creu-ho.
MARIA. Sortiré, sí, tens raó. Procuraré allunyar aquestes cabòries.
RAMON. Però quines cabòries tens? Ara que hauries d'estar més contenta que mai. Quan la teva filla és prop teu i s'hi troba bé…
MARIA. Ella t'ha dit que s'hi trobava bé?…
RAMON. Bé deu trobar-s'hi quan no té ganes de tornar-se'n… Ahir mateix em deia: –No sé què em passa que veig les coses tant diferents de com les havia vistes fins ara. El món em sembla, a estones, un altre món; un món nou, desconegut…
MARIA. Ah! I, per a tu això, era dir-te que es trobava bé prop meu?
RAMON. És clar! Era dir-me que estava contenta, que era feliç… I tu, la seva mare, bé ho has d'estar, també, com ho estic jo, de trobar-la canviada. Te'n recordes d'aquell temps que era tan reservada, tan freda, amb mi? Doncs ara és tota una altra; parladora, comunicativa…

(Entra, corrent, la NENA, seguida de ROSA, que duu, a la mà, una pallola, i de la MINYONA.)

ROSA. (A la NENA.) No corris d'aquesta manera, nena, dins de casa. Ja te'n faràs prou tip, al parc. Perdoneu, amics, però les criatures són uns petits salvatges.
RAMON. Que la civilització cuita a convertir en petits esclaus. No sé pas, a fe, què hi guanyen! Si jo hagués tingut fills…
ROSA. Haurien estat uns marrecs molt mal pujats, d'això sí que n'estic segura.
RAMON. (Somrient.) Potser tens raó, Rosa.
ROSA. (A la MINYONA, mentre posa la pallola a la NENA, i li fa el llaç.) I sobretot no us mogueu del passeig. No vull pas que baixeu als pins que hi ha massa espadats.
NENA. No tinguis por, mamà.
MINYONA. No tingui por, senyora. Com que ve la seva amigueta Emília, i porta la bicicleta, no tingui por que es moguin del passeig.
NENA. (A ROSA.) Vindràs després, mamà?
ROSA. Sí, cap al tard us vindrem a cercar. Eh, Maria?
MARIA. Sí. No us mogueu fins que no vinguem.
ROSA. Apa, doncs; aneu. I vigili-la bé, Lola.
MINYONA. No passi ànsia, senyora.
MARIA. Adéu, bufona. I juga força.
NENA. Passi-ho bé, senyora. Passi-ho bé, senyor. (Fa un petó a cada u.). Adéu, mamà. (Besa ROSA.)
RAMON. Espera, menuda, que jo també surto amb tu. (A MARIA i a ROSA.) Vaig a cercar la Isabel que és a casa els Palau, i veure què pensen fer aquesta tarda; quin plan tenen.
ROSA. Fins després, doncs.

(Se'n van per la porta del centre, que dóna al jardí, RAMON, la NENA i la MINYONA. Pausa llarga.)

MARIA. Que és xamosa, la teva nena! Qui pogués eternitzar aquesta edat en les criatures! També era feliç, jo, quan la meva em tenia vuit o deu anys, i era tan meva, tan meva! Mentre que ara…
ROSA. I bé, parlem-ne d'això. Em sembla que t'enquimeres massa i potser sense motiu. De vegades un mateix es fa les coses més grosses del que són.
MARIA. Oh, no! Tu mateixa ho podràs jutjar aviat. Fa només unes quantes hores que ets amb nosaltres, i no hi ha hagut ocasió que poguessis observar res. (Mentre parlen s'avancen fins a primer terme i s'asseuen a l'otomana.) Tenia unes ganes que vinguessis! Una necessitat tan gran de poder obrir el meu cor a algú! I ja saps que no tinc ningú, llevat de tu.
ROSA. (Mentre parla agafa de tant en tant les mans a MARIA. Té ànsia d'exterioritzar-li tot el seu afecte.) Creu que les teves lletres d'aquests dos mesos d'estiu m'han fet sofrir de debò. Et veia, cada vegada, més trista, més plena de pressentiments estranys; i aquests pressentiments, en tu, que no ets cap dona propensa a exageracions sentimentals, em posaven molt ansiosa. Sinó que era la temporada dels banys i en Lluís hi frueix tant, i, sense un motiu concret, era tan violent, deixar-lo! Per això, de seguida que hem estat a Barcelona, amb l'excusa que a la nena li seria bo un mes de muntanya després dels dos de platja, he corregut cap a tu.
MARIA. Gràcies, gràcies, amiga meva. I en Lluís s'està amb els seus pares, ara?
ROSA. Sí. Així és que jo puc quedar-me amb tota tranquil·litat, una mesada, si creus que la meva companyia pot fer-te un bé.
MARIA. JA ho crec, que me'n farà! Encara que no puguis res contra allò que està escrit, almenys em podré desfogar amb tu…

(De l'obra L'abisme)

* * *

Senyor MARIAL, senyor FONOLLEDA, ANNA MARIA i MARCEL·LA.

FONOLLEDA. (A Marcel·la) La terrassa té una vista esplèndida. Avança sobre el tallat mateix del turó i domina tota la vall francesa. La Tour de Carol, sap, tan pintoresca…
MARCEL·LA. (Interrompent-lo) No ho conec jo, tot allò, senyor Fonolleda.
FONOLLEDA. Com; no ho coneix? No ha estat mai a Puigcerdà?
MARCEL·LA. Mai.
FONOLLEDA. Doncs, si el seu papà no hi té inconvenient, diumenge matí els venim a buscar, amb el nostre auto, i hi anem a passar el dia.
MARIAL. Per mi, conforme. (Girant-se a Marcel·la) Ara, que has de ser tu…
FONOLLEDA. Oh, la gentilíssima Marcel·la no crec pas que em desairi! No tindria cor de fer-ho, veritat? (Marcel·la somriu). Tinc un interès tot especial a fer-li els honors de la nostra casa d'estiu. Estic segur que li plaurà.
MARCEL·LA. No en dubto.
FONOLLEDA. És d'estil modern; molt senzilla de línies; amb uns grans finestrals i aquella magnífica terrassa sobre la plana. No hi manca cap comoditat, ni arbres centenaris al jardí.
MARCEL·LA. Arbres centenaris?
FONOLLEDA. La meva primera preocupació va ser aquesta: trobar un tros de bosc adient i no massa lluny, per a edificar-hi. En un solar pelat i nu, una casa nova hi resulta sempre… desvergonyida; no els sembla?

(Tots riuen.)

ANNA. En saben disfrutar, vostès, dels diners!
FONOLLEDA. Si no fos així, eh, Marial? No valdria la pena de tenir-ne. (Adreçant-se, ara, particularment al Sr. Marial.) Quedem, doncs, que aquesta mateixa tarda passaré per la fàbrica. M'interessa; m'interessa de conèixer aquest teixit nou que fan. Si els colors i les mostres ens convenen, potser ens entendrem per a una comanda ràpida.
MARIAL. Oh, i si el que tenim no fos, precisament, el seu article, podem fabricar-los el que desitgin, en molt poc temps.

(Anna Maria i Marcel·la parlen entre elles.)

FONOLLEDA. (Observant Marcel·la) És deliciosa, Marcel·la! (Canviant de to i tornant als afers). Sí, sí; estic segur que ens posarem d'acord i que les condicions que ens farà la seva casa ens seran tan avantatjoses, almenys, com les que ens pogués fer qualsevol altra.
MARIAL. Pot confiar-hi; li dic que pot confiar-hi. (Continuen parlant.)
ANNA. (A Marcel·la, amb angoixa.) Marcel·la, nena, pensa bé el que fas mentre hi ets a temps! No et comprometis a la lleugera!
MARCEL·LA. (Greument.) Ho he ben pensat i sospesat tot, abans d'avui. (Amb animació.) Cada dia m'agrada més, el senyor Fonolleda!
ANNA. No és amb ell, sinó amb el seu fill, amb qui hauràs de casar-te.
MARCEL·LA. (No pot reprimir un moviment de fàstic i d'angúnia.) Calla!
ANNA. Ho veus? No em feies pas callar quan et parlava de l'Eduard.
MARCEL·LA. (Suplicant.) Per favor! (Esforçant-se novament a l'alegria.) Mira com està radiant, el papà!
ANNA. (Amb amargor.) Oh, ell rai!
MARCEL·LA. M'he jurat de tornar-li la tranquil·litat.
ANNA. (Estranyada.) La tranquil·litat? No t'entenc!
MARCEL·LA. Ja ho sé, que no podeu entendre'm!

(El senyor Fonolleda s'alça per prendre comiat.)

FONOLLEDA. (A Marcel·la.) Demà, que és el seu aniversari, Marcel·la, vindrem a saludar-la amb el meu fill.
MARCEL·LA. (estremint-se involuntàriament.) Em faran molt d'honor.
FONOLLEDA. I espero que es dignarà acceptar-li un petit present.
MARCEL·LA. (Amb calor.) Oh, no, no; per favor! Res de presents. (Com amb la temença d'haver-se mostrat massa brusca, somrient.) Cada vegada que ens veiem, un obsequi: xocolatins, flors… (Assenyalant el ram damunt la consola.)
FONOLLEDA. El seu papà li ho permet. (El senyor Marial s'inclina.) Ha estat una pensada del noi; una gentil pensada. Un company que es venia el ventall d'una seva àvia –quasi una peça de museu– i ell li ha adquirit per fer-li'n ofrena. El seu gest ha merescut tota la meva aprovació.
MARCEL·LA. Em confonen, pobra de mi, amb tantes bondats!
FONOLLEDA. Vol callar? (A Anna Maria.) Senyora, recordi'm afectuosament al seu marit. I amb vostè, Marial, fins a la tarda. Vindré cap allà les cinc…

(Bo i parlant se'n van, tots, per la segona porta de la dreta. L'escena resta sola uns moments. Per la primera porta de la dreta apareix JOAN. Escolta, a l'interior. S'ha d'endevinar que s'ha dissimulat per no ésser vist pels que sortien. Resta uns instants així, al marc de la porta i després avança, mig vacil·lant. Està lívid, desencaixat; mira davant seu sense veure-hi; es recolza, amb una mà, en una butaca que l'entrebanca, mentre amb l'altra es tira els cabells enrere, amb gest nerviós i maquinal. Després d'una llarga estona, com si hagués pres una resolució sobtada, es redreça i, amb passo ferma, s'adreça al despatx. En tanca la porta amb clau. Encara uns moments d'espera i entren, sempre per la dreta, el sr. MARIAL i MARCEL·LA. Ella, amorosament, li enrodona el coll amb un braç i el duu fins a seure en una butaca, a primer terme. Agafa un coixí o un tamboret i se li asseu als peus.)

MARCEL·LA. Oi que estàs content de mi, papà?
MARIAL. Molt; molt content. Content i orgullós. (Agafant-li les mans i estrenyent-les-hi.) No hauria dit mai que fossis una noia de tant de seny.
MARCEL·LA. De seny! (Abaixa el cap i defuig la mirada del seu pare.)
MARIAL. M'has donat una gran alegria. Sí; no pots pensar-te la gran alegria que m'has donat. Almenys un dels meus fills haurà sabut casar-se bé.
MARCEL·LA. Casar-se bé! Oh, papà, no ho diràs per Joan! No podia haver-ho encertat més. Anna Maria té totes les qualitats.
MARIAL. (Excusant-se.) No vull pas dir que no sigui bona; que no valgui, com a dona. Però no va aportar-li res, al teu germà, cap dot.
MARCEL·LA. (Solemnement.) T'enganyes. El millor, li va aportar; el més gran de tots els dots; (Més baix.) El que jo no aportaré al meu marit: un amor a tota prova.
MARIAL. Ah, romàntica! (Amoixant-li els cabells i somrient.) Et creus que els matrimonis més feliços són els que es fan per amor? L'amor, abans del matrimoni, no és sinó un engrescament que ens priva, quasi sempre, d'avaluar amb justesa. Ens llança a escollir amb una bena als ulls. I, és clar, el més probable és esguerrar la tria. (Petita pausa.) No tinguis por, naneta; no tinguis por. L'amor vindrà després; després… amb el tracte, amb els fills…
MARCEL·LA. (Estremint-se i fent un esforç per a desviar la conversa.) I… digues, papà: és veritat que els Fonolleda són tan rics? és veritat que són uns grans comerciants?
MARIAL. (Bromejant.) Mireu-la; jo que l'havia motejada de romàntica!
MARCEL·LA. (Ansiosament.) Digues!
MARIAL. Si ho són! Tenen, ells sols, la meitat del mercat català de teixits de l'Argentina.
MARCEL·LA. (Amb una emoció que quasi no pot contenir.) Oh, papà!
MARIAL. (Interpretant, a la seva manera, l'emoció de Marcel·la; això és: referint-la a satisfacció mesquina d'ambició o desig de riquesa.) Sí, filleta, sí, no són bromes. I doncs, què et pensaves? Seràs rica; molt rica; una gran senyora: considerada de tots i de tothom.
MARCEL·LA. Deixem-ho; deixem-ho. No en parlem, de mi.
MARIAL. (Mirant-la amb estranyesa.) Que no en parlem…?
MARCEL·LA. No; no… (Amb ànsia.) Et voldria preguntar una cosa: la teva fàbrica… (El senyor Marial alça el cap amb un gest interrogatiu.) …tornarà a ser el que era?
MARIAL. El que era? (Sense comprendre.)
MARCEL·LA. Sí… vull dir: di ells et compren, si els Fonolleda es serveixen de tu… (Amb ardor.) I et compraran, papà, ho sents? En pots estar segur: et compraran. Jo faré que, de mica en mica, vagin deixant les altres cases i es serveixin exclusivament de vosaltres.
MARIAL (Radiant i abraçant Marcel·la.) Filleta! Ets la més bona, la més amorosa de les filles!

(De l'obra Avarícia)