JOCS FLORALS

Discurs Presidencial dels Jocs-Florals de 1859, any primer de llur restauració.

Temps hi ha que molts se planyien de l'oblit dels Consistoris del Gai Saber, més coneguts amb lo nom de Jocs Florals; i amb molta raó, segons ha demostrat lo feliç i cada dia més estès conreu poètic de la llengua catalana i dels dialectes germans del migjorn de França. Gràcies a un dels presents, català de cor, que no ha parat fins que ha vist realisats sos bons projectes, i gràcies a la protecció dels dignes successors dels consellers, avui, passats alguns segles, renaix aquella antigua institució literària.

Los mantenedors que per aquest any ha nombrat l'Excel·lentíssim Ajuntament esperaven l'aprovació de tots aquells per qui no són muts los llibres de nostra història; que pronuncien de bon grat i amb amor especial los noms expressius, si bé aspres a voltes, de nostres hèroes, de nostres poblacions i territoris; que sofreixen una dolorosa punyida cada vegada que cau un altre tros de nostres bells edificis que ha acabat d'embellir la mà del temps; a qui els sembla que es fon una part de l'atractiu de la nostra terra, com si s'enfosquís lo llum de son cel o s'esmortuïssen los colors de sos camps, a mesura que es van perdent les bones i velles usances i els vestits propis de la província, substituïts per una lletja i freda uniformitat... Sols en una cosa s'han enganyat los mantenedors, i és que els que han correspost a llurs desigs han sigut més dels que podien pensar ni creure.

A tots aqueixos causarà un plaer veritable i més fondo de lo que alguns imaginarien, lo sentir aquí els accents de llur llengua, de la que bé es pot dir la llengua de llurs entranyes... d'aquella llengua, per altra part, que no sens motiu tenen molts per la primogènita entre les neollatines i que, amb noms diversos però amb varietats sols secundàries, fou un temps la més culta i celebrada; que ja nou segles ha narrava els dols i els conhorts de Boeci, i té poemes heroics, romancescs e històrics que competeixen amb los millors de l'Edat Mitjana; que usava Guillem d'Aquitània quan li prenia «talent de cantar», que escoltaren i aplaudiren no sols les corts de Provença i Aragó, sinó les de Castella, Inglaterra e Itàlia; que fou conreuada per lo Dant i per lo Petrarca; llengua materna dels reis aragonesos; en què s'escrigueren primitius mapes cosmogràfics, savis i respectats còdics, incomparables cròniques; que posseeix una rica poesia popular; que parlaren lo venerable Lull, gran home en lletres i en acció, Arnau de Vilanova, lo primer físic de son temps, l'insigne orador Sant Vicenç Ferrer, Ausias Marc, poeta de cor i de seny, i els demés autors del Cançoner que guarda París com única joia... llengua, finalment, que de cap manera ens devem avergonyir que sia la dels nostres avis, la de nostres mares, la de nostra infantesa.

Amb un entusiasme barrejat d'un poc de tristesa, li donam aquí a aquesta llengua una festa, li dedicam un filial record, li guardam almenys un refugi. Als qui ens facen memòria de les vantatges que porta l'oblidar-la, direm que a estes vantatges preferim retenir un sentiment en un racó de nostres pits, i si en aquest sentiment algú hi volgués veure perills i discòrdies o una disminució de l’amor a la pàtria comuna, podríem respondre que eren ben bé catalans molts dels que ensangrentaren les aigües de Lepant i dels que caçaren les àligues franceses; i podrien repetir un aforisme ja usat al tractar d'un dels millors catalans i més ardents espanyols (1) que mai hi ha hagut: «No pot estimar sa nació, qui no estima sa província».


(1) Capmany.

("Jocs Florals. Discurs Presidencial dels Jocs Florals de 1859, any primer de llur restauració". Extret d'Obres catalanes d'en Manuel Milà i Fontanals. Barcelona: Gustau Gili, 1908, p. 3-5. Actualització text prenormatiu: ©Magí Sunyer)