I

"L'octubre feia les darreres boquejades. Les grans soleiades de l'Estiu s'eren tornades ulladetes vergonyants que havien acabat per apagar-se darrera les boires humides, les quals, senyores i majores de camps i vinyes, s'arrossegaven torrents amunt fins a penetrar en el cor de la pineda, arrapant-se de soca en soca.

Havien caigut les primeres fulles, les unes groc d'or, les altres roig de sang; entremig, i de tard en tard, una de blanca: era una papallona que queia morta.

El cel, núvol i més núvol. Cigala, no se'n sentia cantar cap per memòria. Abelles, no se'n veia volar una sola per mostra: s'havien tancat en els ruscos i tot zumzint adalerades havien represa la tasca hivernal.

El Bosc era trist com un cementiri i ni la més petita remor s'hi sentia, fora algun que altre aglà que saltava dringant d'una fulla a l'altra. El gran ensopiment de la Tardor, reparador de les forces de la cansada Terra, senyorejava damunt de totes les coses."

II

"Aquell matí el Bernat pudent, a l'enfilar-se per la soca d'un pi cercant alberg per l'Hivern, trobà la Cigala atuïda, esmortuïda, arraulida en una clivella de l'escorxa; sa mirada era entelada i freda, ses ales i potes rígides com d'un cadavre.
–Ei, Cigala! –li cridà son petit amic adreçant les antenes –. ¿Què us passa que us veig tan trasmudada? Si més sembleu l'ànima d'un altre que no pas vós mateixa! –Ai, amic Bernat! –respongué la Cigala amb veu lamentable –. Què vols que em passi! Quan les fulles s'esgrogueeixen, quan les llàgrimes de reïna s'envidrien en els nusos dels pins i deixen de rodolar soques avall... La Cigala ha acabat sa tasca en la terra. Ja sols me resta morir-me de fred i de fam.

–Voleu callar, senyora i amiga meva! ¿Una ratxada de boira ha bastat per contorbar vostre esperit, acoquinar-vos, fer emmudir en sec vostra cantúria... i posar en vostra sana raó pensaments tan rònecs?... ¿Què s'han fet les valentes cantades que ens encoratjaven a tots a lluitar per la vida i a fruir de la vida? Tresqueu, tresqueu! espereu a demà per parlar de fred i de fam, i, sobretot, confieu en demà; tal volta demà un buf d'aire esqueixarà les boires, i un raig de sol vos tornarà com per encís l'esperança i l'alegria.

La Cigala, brandant tristament el cap amb desconfiança, respongué:
– En què vols que confiï? ¿Què vols que esperi? Demà farà més fred que avui... I després de tot, on vols que vagi? No tinc casa! –la Cigala no ha pensat mai en fer-se casa! –No tinc un gra recollit! –la Cigala no ha pensat mai en fer provisió!...

– Però i l'amistat? i l'agraïment? ¿No hi han per ventura en el bosc cors generosos? ¿Qui serà que tenint per ell –i tenint de sobra, com la Formiga –s'atreviria a refusar-vos lo necessari i no s'enorgullís, encara, de partir amb vós la seva casa i la seva riquesa?

Els ulls de la Cigala s'il·luminaren amb un feble raig d'esperança. Exhalà un sospir, aixecà la mirada al cel –que és on solen aixecar-la els que no troben res de bo que veure en la terra –i escorrent-se soca avall davallà a la brosta; arrossegant-se penosament arribà al cau de la Formiga, i trucà a la pedra que ja en tancava l'entrada.

A sos trucs insistents acudí la mestressa del soterrani, entreobrí lleugerament la porta de pedra –oh, només un badadiu, lo suficient per poder veure de cua d'ull qui trucava! –i quan s'hagué enterat de la pretensió de la Cigala, murmurà secament:
–No puc!
I tornà a tancar la porta i s'enfornyí novament en son calentó soterrani, tot barbotejant:
–Potser sí que una s'escarrassaria tot l'Estiu per mantenir dropos!... Que facin com jo!...

La Cigala sospirà més fondo, aixecà els ulls més enlaire i prosseguí sa ruta; però als pocs passos una esgarrifança convulsà ses ales, arronçà les potes i caigué de costat. Era morta.

El piadós Bernat la contemplà una estona adolorit, li dongué un darrer adéu, i mostrant el puny clos al portal de la Formiga, partí amb el cor oprimit. [...]"

("No puc", del llibre Tots els contes d'Apel·les Mestres)