I

Ai, roses del tercer dia,
quina pena quan us veig!
no us ha marcit l'or del dia
ni el fressejar de l'oreig,

ni l'enamorament màgic
d'un papalló rutilant.
El magnífic anhel tràgic
que us desfulla, va exaltant

l'essència desesperada
que no té res més per dir,
i l'entranya esbatanada
sense fulles per obrir.

Anhel, horitzons defesos,
indòmita voluptat,
i un plor de pètals encesos
pel desig no sadollat.


II

Llavi clar de l'amat,
frescor i foc tot alhora
com pètal emporprat,
que tinc tan bé gustat
si riu o plora,

no creguessis la mel
que el meu llavi et deixava
-solatge d'un anhel-:
d'un bes color de cel
jo sóc esclava.

Bes que viu i es deleix
de no poder ser glavi,
que altre bes no marceix
i, del cor que el nodreix
no puja al llavi.

Turment fi i amagat,
tresor de joia pura.
No et dolgui, ben amat:
del bes que no t'hauré donat
l'amor fulgura.


III

Desig, aspre turment
que desfulles les roses
i fas riure els estels enmig la nit,
¿quin vent
esbandirà del dol que hi poses
la carn i l'esperit?
Desig armat
com un guerrer en batalla,
pacient com aranya en els fils tesos,
¿cap on menes després que has donat
els bells moments encesos
del triomf, de l'abast i la troballa?
Cruel,
més enllà de les fites assolides
aties, inlassable -als horitzons
hi ha sempre un darrer tel-
i no dius mai si allò a què tu convides
posa ales o grillons.
Aspre desig, tempesta closa,
incomprensible vol que un sospirar desvia,
omple cada hora de perfum de rosa,
pren-me a la llum del sol,
no és el meu braç aquell que et venceria.
Vibra
desig indòmit, diamant que espunta
el punyal del voler;
t'abandono la més secreta fibra
perquè donis resposta a la pregunta,
perquè del teu turment s'alci la fe.


(Del llibre La Carena Barcelona: La Revista, 1933, p. 78-81)