"Les illes, doncs, acaben per ser tristes.
Com una taula amb tovalles blaves
la mar resta parada a l'horitzó.
Tornes a escriure cartes als cafès
i la proximitat del teu silenci
té un vertigen d'escales de l'oblit.
S'encén tota la mar, quan la imagines,
en els sécs més antics de vora els ulls.
Ara escolta el ressò de les paraules
al pou del teu fracàs, on resta calma
l'aigua més clara, que és la més profunda."

(De L'ombra de l'altre mar. Barcelona: Edicions 62 – Els llibres de l'Escorpí, p. 49)