—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior?
—En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.

(Lluís Busquets i Grabulosa: "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor. Barcelona: Edicions El Mall, 1980)
 

* * *

L'experiència del part és present en aquest últim text. Sense desconnectar del món que l'envolta, sense defugir de mullar-se políticament, la Marçal és una introspectiva.
—El llibre té tres parts. La primera són quinze sextines, que ja havien estat publicades, però amb molt poca difusió. Les hi vaig incloure no sols per això. També perquè des del punt de vista de la temàtica de fons i del conjunt, hi tenien a veure. Les altres parts són un recull que jo havia presentat al [premi] López Picó, i el títol global és La germana, l'estrangera. Tracta dos temes bastant relacionats, expressen el procés d'una relació amorosa que després es trenca. I la part del mig és el tema de la primera relació amb la meva filla.

—Com és que fa sextines?
—La primera la vaig fer sota l'impacte d'haver llegit les d'en Brossa. I perquè, en certa mesura, la sextina és un tipus d'estrofa molt obsessiva, pel fet d'anar repetint sempre les sis paraules. Això donava molt el to del que pot ser una relació amorosa física. La primera era gairebé per provar, però després vaig trobar que s'hi adeia molt.

—Ha dit que al seu darrer llibre hi ha una temàtica amorosa. Els poetes són dels pocs que tenen la necessitat de concelebrar o comunicar intimitats?
—En el meu cas, sempre el jo del poema sóc jo, que tampoc no passa sempre, en poesia. I també hi ha narradors que són tant o més autobiogràfics que molts poetes. N'hi ha d'altres que disfressen la seva autobiografia.

(Antoni Batista: Avui Diumenge, 23 de febrer de 1986)
 

* * *

—Qui no ets?
—Com a Escriptora del mes, m'han preguntat qui sóc, però mai m'han demanat que digui allò que no sóc...i, per exemple, no sóc un home, encara que normalment se'm pretén incloure dins de frases de l'estil de "tots els homes són mortals" i, tot i que jo no sigui immortal, no m'hi sento inclosa. Tampoc no sóc un pare, tot i que l'Associació de Pares d'Alumnes de l'institut on va la meva filla em vulguin fer sòcia. Tampoc no sóc un escriptor, ni un lector. En aquest cas no sóc tan coherent, perquè sóc de l'Associació d'Escriptors i llegeixo molts llibres en els quals se m'adrecen com a lector. De tot això es pot deduir que no he generat pell d'elefant davant del sexisme en el llenguatge i que qualsevol tipus de sexisme em continua punxant.

—I en el terreny professional, què no ets com escriptora?
—No sóc grafòmana i no em preocupa excessivament estar temps sense escriure i menys encara sense publicar. Estic en contra d'aquesta idea, tan marcada per la pressió dels mitjans de comunicació i pel mercat, que cal estar sempre present.

(Elvira Altès: Avui Diumenge, de 13 gener 1995)