L'apassionada tenacitat amb què Maria-Mercè Marçal desplega la seva pròpia obra acaba d'obtenir una altra recompensa: el premi Carlemany de novel·la. Els qui vam néixer després de la Guerra Civil vam haver d'aprendre que hi ha una ambició lícita, que es aquella que incita a construir-nos nosaltres mateixos, una història i una imatge literària. […]

L'exemplaritat de Llibres del Mall, de la qual la Maria-Mercè Marçal va ser cofundadora, és aquesta: haver sorgit amb l'ambició de no resseguir models marcats, amb una voluntat de trencament generacional objectivament impossible, perquè la persecució franquista obligava a l'apinyament artificiós però socialment desitjable.

Naturalment, després la Maria-Mercè Marçal ha caminat sola i ha aconseguit ser reconeguda per l'única cosa important d'un poeta: els seus poemes. Els poemes de la Marçal parteixen de la divisa que encapçala el seu primer llibre: "A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel", i si bé els seus poemes van guanyant, a mesura que passen els llibres, en precisió i subtilesa, difícilment s'aparten d'una poètica tan nítidament expressada.

(Agustí Pons. "Figures, paisatges: Maria-Mercè Marçal", Avui, 22 de setembre de 1994)
 

* * *

Bruixa de dol em va provocar un fort impacte: per primera vegada escoltava una veu que reconeixia i que podia sentir com a pròpia. […] Més tard, la seva veu assolirà el que per a moltes dones és el problema previ a tota reivindicació col·lectiva: l'afirmació de la seua identitat de dona (Jo tinc un nom, proclama la divisa que obre Bruixa de dol). […] És aquesta preocupació per integrar la veu femenina al món de la cultura el que l'empeny, d'una banda, a revisar les escriptores més clàssiques, tot descobrint-hi accents de rebel·lió i malestar on tradicionalment només es llegia conformisme i submissió; d'una altra, a traduir autores que 'normalment' haurien d'esperar el seu torn, després dels escriptors, és clar. Pensem en l'antologia de poemes de Clementina Arderiu, Contraclaror, com també en les traduccions de Colette, Yourcenar, Akhmatova i Tsvetàieva.

La poesia de Maria-Mercè Marçal, temàticament, explora uns espais que, o bé són exclusivament femenins (la maternitat), o bé, essent universals (l'amor, la solitud), són resseguits amb una veu que expressa la vivència femenina d'una manera personal, esdevé col·lectiva. […] La poesia de Maria-Mercè Marçal, tot convocant els indicis d'una llengua abolida, traça l'espai personal on els mots lliuren la batalla per redreçar-la.

(Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida", L'escriptor del mes, Institució de les Lletres Catalanes, gener de 1995)
 

* * *

Y es que la lucha por la presencia de las escritoras y de las mujeres en general en una sociedad inminentemente patriarcal ha sido una constante en su trayectoria vital, hasta tal extremo que parecía espolearla en su lucha contra la enfermedad. El último de los proyectos ha sido el ciclo de conferencias 'Cartografies del desig II', que ella diseñó, pero en el que sólo pudo participar desde el público. Su sola presencia era una muestra clara de la pertinaz voluntad que la empujaba.

(Lluïsa Julià. "Escritora en lucha", El Pais, 6 de juliol de 1998)
 

* * *

Hace cuatro años publicó la novela La passió segons Renée Vivien, una permanente encrucijada de cartas y papeles privados, con Safo como efecto estelar en la existencia de Renée Vivien (1807-1909), la poetisa que amó más que nadie a Natalie Barney en el París opalescente de Pierre Louys. […]

Como había dicho Maria-Mercè Marçal de la poesía, la novela también fue la forma de decirse a si misma, de ordenar provisionalmente con la palabra el caos que lo imprevisto desencadena.

Quizás ahora parezca banal subrayar que La passió segons Reneé Vivien es una de las mejores novelas de la década.

(Valentí Puig. "Sentido trágico del poema", El Pais, 6 de juliol de 1998)
 

* * *

En aquell doll de poesia podreu observar com la poeta convertia en lírica daurada tot allò que tocava: l'amor, l'embaràs, la llengua, la relació mare-filla, el feminisme, la mort. Una veu clara, expressant-se amb tots els recursos i l'art poètic més diversos, fent córrer l'aigua profunda d'un cor salvatge i rebel per les lleres formals de la tradició.

Estimada Maria-Mercè, amiga, companya que ja enyoro, mai no vas escanyar, certament, 'la petita que viu rebel en mi / que m'incita al candor, a encendre la mirada / a estrenar boscos on els llops fan nit / i a creure en el poder de les paraules'.

(Maria Àngels Anglada. "Adéu amor. Hi haurà un altre paisatge?", Avui, 6 de juliol de 1998)
 

* * *

Apreciava i admirava molt la seva poesia: la recerca constant d'una exigència expressiva plena de rigor i de voluntat de comunicació. […] A més de tot això trobava admirable la seva actitud vital i la seva sinceritat.

(Miquel Martí i Pol. "Una poeta de gran rigor", Avui, 6 de juliol de 1998)
 

* * *

Has convertit en realitat la Divisa que obria Cau de llunes, aquells tres versos contundents que alarmaren més d'una consciència benpensant. [...] De tot plegat es dirà que és l'aportació més sòlida de la poesia feminista en la literatura catalana actual. I tindran raó. Però tampoc no hauríem d'oblidar la teva coherència, ni el geni i la precisió en la llengua que traginaves.

(Isidor Cònsul. "I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel", Avui, 6 de juliol de 1998)
 

* * *

Parafrasejant-la, per a Maria-Mercè Marçal el seu país era el seu exili, perquè és un país, Catalunya, masoquista, que s'ha passat anys menyspreant el seu ric llegat poètic i, en certa manera, menyspreant aquells i aquelles que, com ella, pretenen que el llegat poètic s'incrementi.

(Marta Pessarrodona. "País natal: exili", Avui, 6 de juliol de 1998)
 

* * *

Des de sempre, del moment que la vaig conèixer, ja fa molts anys, he tingut la sort de treballar amb ella en projectes que ens feien moltíssima il·lusió: des dels voltants de les Edicions de les Dones La Sal fins a les lectures poètiques i a la contribució del comitè de dones escriptores del Pen Club Català el 1992, del qual ha estat l'ànima, no ha deixat d'encoratjar-me i encoratjar-nos, tot i la seva joventut, amb aquella manera seva tan discreta, suau i profunda, plena d'autoritat, que totes reconeixíem, com una guia, una companya sempre a punt d'ajudar, de donar un bon consell.

(Montserrat Abelló. "La millor poeta... i amiga", Avui, 6 de juliol de 1998)