"L'escriptura d'El vel de maia forma un conglomerat de diverses tècniques, presidides per la concentració lírica, la sobrietat verbal amb deler de precisió i un tens equilibri entre els ritmes biològics tot amb la turbulència que aporta la juxtaposició d'elements. (...) Però és sobretot amb el recurs estilístic de l'el·lipsi o d'allò que l'autor mig insinua que ens demostra cap a on s'adrecen les seves angoixes.

(...) Ben aviat s'adverteix en El vel de maia un escepticisme gens sarcàstic, que no indueix a l'odi. És més aviat un escepticisme lúcid, només implícit en la selecció d'assumptes o motius, que poden anar des de l'anotació al dietari de la indiferència de la concurrència escoltant unes consignes abrandades (15.03.1938) fins a les impressions de l'esvaïment de la vibració revolucionària dels primers temps (24.01.1937).

(...) En aquell moment de violència, Manent adopta una actitud social retreta i pren un compromís ètic amb ell mateix i, tot i que assumeix plenament el particularisme de la seva comunitat, se'n sent allunyat. L'autor es reconeix com a part d'un context, i quan és conscient de la pròpia subjectivitat, pateix un sentiment íntim molt acostat a la culpabilitat. (...) Es pot dir que en El vel de maia no hi ha una excessiva entronització del jo i es tendeix més a fer emergir les veus corals orquestrades per l'autor-narrador, el qual manipula distintes perspectives dels personatges, cosa que pot tenir una funció doble: a) establir una tonalitat objectiva, disfressant la veu del narrador, com si el seu no fos res més que un conjunt de punts de vista; b) insinuar una interpretació col·lectiva i distanciada que redefineix, rectifica i dóna suport a les hipòtesis just esbossades."

(Lena Paüls Obré. El vel de maia: universalitat i particularisme projectats en un dietari íntim. Premià de Dalt: La Comarcal Edicions, 1998, p. 11-27)

* * *

"Dissortadament el tercer llibre de Marià no va comptar amb cap comentari de Carles Riba que tant hauria orientat la tendència estètica. Àlex Susanna el 1988 (...) parla "d'un canvi de rumb considerable" o d'un "aprofundiment en un dels múltiples tons que s'insinuaven en els llibres anteriors". (...) El procés de depuració lírica havia durat més d'una dècada i per això Pere Gimferrer el 1978 podia afirmar que la poesia del meu pare "ultrapassa el marc noucentista".

(...) Gairebé tot El vel de maia és un cant al paisatge del Montseny, amb observacions dignes d'un naturalista, fins al punt que el meu pare comenta que podria fer un tractat sobre la vida del cucut (p. 61). I Marià va descrivint les meravelles de colors i d'ornament de l'arç, de la glicina, de la gavarrera o les virtuts remeieres de les petites herbes."

(Albert Manent. Marià Manent. Biografia íntima i literària. Barcelona: Planeta, 1995)