Tot al llarg del volum [Adéu a la Universitat], Llovet explica o apunta les seves dèries, passions, gustos i mitomanies, a la vegada que fa un elogi als mestres i als amics que més l'han marcat, des de José Manuel Blecua fins a Martí de Riquer, passant per Xavier Rubert de Ventós. És clar que Llovet no es guarda d'exhibir, també, certs prejudicis i rancors: contra el departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i contra tot el que faci olor de catalanisme, per exemple. Amb tot, Llovet té raó molt sovint: quan envesteix contra la superfluïtat sofisticada de moltes matèries dels Cultural Studies; quan fa un elogi desesperat de la importància del llenguatge verbal i avisa que el seu "enviliment" en la nostra societat pot acabar conduint a una perillosa bestialització de l'individu; quan afirma que, sense unes formes assumides per tothom, cap organització social és viable... I té raó, també, quan insisteix en la importància de les aristocràcies de mèrit (encara que no proposa cap mètode fiable per formar-les). Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats és un llibre que sorprèn i irrita, que provoca i estimula, que enlluerna i espanta, que és substanciós i brillant. Sens dubte convé llegir-lo.

(Pere Antoni Pons. "Adéu a la Universitat, de Jordi Llovet. La (pen)última lliçó del professor d'humanitats", Diari de Balears. L'Espira, núm. 502, 23 d'abril de 2011)

* * *

Jordi Llovet publica la primera traducción totalmente íntegra en catalán de Les fleurs du mal, un libro tradicionalmente consumido en nuestro país en lengua original y con no poca nocturnidad. Ya disponíamos de una traducción muy convincente y literaria, la de Xavier Benguerel (1990), que se ha visto ampliamente sobrepasada por la que comentamos. No sólo porque Llovet es uno de nuestros más competentes lectores literarios y políglotas indígenas —su traducción de La metamorfosis de Kafka o de Bouvard i Pécuchet de Flaubert se cuentan entre las más celebradas— sino porque ofrece un rigor admirable, un modelo de traducción. Toda traslación es legítima mientras se atenga a las mínimas normas estilísticas y semánticas entre dos lenguas. Mientras algunas traducciones recientes de grandes autores presentan deficiencias objetivas como se ha denunciado desde estas páginas, esta podrá gustar más o menos pero no atenta contra el diccionario, la lengua histórica ni el sentido común. Llovet es irreprochable como lo es Salvador Oliva en su doble versión de los Sonetos de Shakespeare. Llovet es seguidor de Riba —¡qué le vamos a hacer!— mientras que Oliva prefiere, en cierto modo, a Carner. Por mi parte, me decanto sin duda por el Xècspir castellano de Mujica Láinez. Pero los gustos del crítico aquí son irrelevantes, a ti qué más te da, hipócrita lector, "germà que te m'assembles...

(Jordi Galves. "Ese aire de Baudelaire", La Vanguardia (Culturas), dimecres 5 de març de 2008, p. 13)

* * *

Quan el cronista és rebut cordialment pel traductor, en una espaiosa i assolellada sala d'estar d'un pis de l'Eixample, el primer que el sorprèn és la fabulosa biblioteca que entapissa les parets. Jordi Llovet no triga gaire a comentar de manera lúcida i apassionada mil i un aspectes sobre Thomas Mann, sobre Kafka, sobre "l’art de transvasar", sobre la literatura catalana actual. Quan li comento el que digué Josep Carner sobre la traducció entesa com una mena de banc de proves per experimentar amb la llengua, no dubta a defensar "la raducció com a pràctica per aprendre a escriure". I és que "s’aprèn molt més a escriure traduint que no només escrivint. Això és segur". Les traduccions de Carner, especialment Pickwick (Proa, 1931), les jutja "extremoses", i no les valora en tant que traduccions sinó més aviat "com a obres d'art verbal". De fet, per ell, "un traductor és un escriptor que té una pauta. A Fèlix Krull no hi ha ni sola una frase catalana". Quan un traductor s'enfronta amb un bon clàssic, en surt beneficiada la llengua a la qual es tradueix. En el cas del català, "perquè eixamples necessàriament les possibilitats de dicció i d'ús d'una llengua que està relativament poc treballada". Segons Llovet, "el substrat de la llengua catalana no deixa de ser pagesívol, camperol, i això és molt bonic, però com a matèria literària és insuficient.

(Josep Pelfort. "La traducció i la creació", Avui (Cultura), 3 de juliol de 2003, p. 10)

* * *

He sentit Jordi Llovet en alguna de les seves innombrables i variades conferències, he assistit a les seves classes de doctorat, l'he vist presentant cursos molt diversos a l'Institut d'Humanitats. Sempre, a tot arreu, m'ha seduït el seu parlar col·loquial, planer, expressiu, el to de conversa distesa, les anècdotes que subratllen tot sovint les seves xerrades. En definitiva, la seva gran capacitat d'arribar al públic, que, amatent i captivat alhora, queda sorprès davant l'erudició que Jordi Llovet desplega amb tanta naturalitat com vastitud. L'ofici de conferenciant, ens diu, és una conseqüència d'haver fet classes: «La clau està en la manera com concebo l'ensenyament. Crec que l'ensenyament s'ha de fer en favor de l'auditori, de l'estudiant, de l'individu. L'ensenyament s'ha de fer amb veritable "caritas". Aquesta és una expressió que manllevo del cristianisme amb tota tranquil·litat i pertinència. En l'ensenyament és inexcusable no explicar allò que els estudiants siguin capaços d'entendre. De tota manera, a mi no m'acaba d'agradar això de ser conferenciant. Fer conferències és parlar amb gent desconeguda.» D'Homer a Petrarca, de Dante a Shakespeare, de Leopardi a Baudelaire, de Hölderlin a Kafka, a Canetti, a Strindberg, a Pirandello o a Flaubert, Jordi Llovet es mou amb aisance desimbolta, fent citacions en alemany, en francès, en italià o en qualsevol de les llengües europees que domina a la perfecció. Els seus estudis a les principals ciutats del continent (Frankfurt, Berlín, París, Varsòvia...), on va tenir ocasió de fer cursos de doctorat i treballs de recerca, becat pel Ministerio de Cultura i per institucions com el Goethe-Institut o la Universitat de Barcelona, van arrodonir una formació humanística iniciada a la facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, formació que ell continua cultivant, amb delicadesa i afany, incansable, sempre sensible a tot allò que pertoca, directament o indirecta, la cultura i la civilització occidentals.

(Zeneida Sardà. "Jordi Llovet amb vocació d'humanista", Serra d'or (Barcelona), núm. 510, juny 2002, p. 9)