Inesperadament, el silenci s'esguerrà i una fresca veu de dona dibuixà una melodia damunt d'aquell aire dens, ple de sofriment, odi, set de venjança i fum de pipa. Fora, la boira s'arrapava a la pedra del carrer desert, tenyida de gris per la llum del capvespre i anunciava la ja imminent caiguda de la nit. L'udol d'un llop llunyà a penes podia obrir-se pas a través d'aquell ambient espès i humit però, tanmateix, aquell so apagat testimoniava una presència que evocava les llargues nits de devastació i d'incendi, de criatures mortes i de pits de dona ensangonats, d'homes adusts i senzills lluitant sense esperança contra l'impossible... Allà, lluny, hi havia el llop, el llop que es feia sentir cada nit des de la muntanyosa boscúria, i es complaïa a saber que el seu plor corprenedor arribava esmorteït a la vall, on cobrava la forma d'un estremidor calfred a l'interior de cada consciència.

("El genet blanc", dins Mira sota el coixí)

* * *

Aleshores, desvià la mirada amb desencís i tornà a la seva circumstància. Esguardà els peus del llit i la flassada que cobria la seva desferra. Féu una ullada a l'única part útil del seu cos i s'adonà que tota l'estona havia estat sostenint en les seves mans la ploma i el paper. Llavors, es produí el màgic esdeveniment de la divina investidura: l'Anna, amb els ulls brillants per l'emoció, recolzà l'instrument sobre el full verge i hi estampà unes paraules. De seguida, notà com la finestra s'eixamplava i posava a l'abast de la seva mirada aquell arbre que de quan en quan li oferia unes rames burletes per fer-li més insuportable la soledat. En veure el miracle que s'havia obrat, continuà escrivint amb l'ànim més alt que mai. Immediatament, les teulades desaparegueren i, a poc a poc, anaren transformant-se en vastes extensions de jardins i vergers plens d'arbres fruiters i déus de fresques i cristal·lines aigües capaces de fer les delícies de l'afortunat que pogués gaudir-ne. L'Anna, malenconiosa, s'ho mirava amb delit i desitjava amb totes les seves forces poder ser ella l'elegida. "I per què no...?" pensà. La seva actual qualitat de deessa de la fantasia i la quimera la feia omnipotent per damunt de tot...! No hi havia raó per a reprimir aquell desig...! I no s'hi pensà més. Amb el ceptre diví que sostenia amb la mà dreta, es desempallegà suaument dels cables que la connectaven als aparells que controlaven el batec del seu cor i mantenien la seva respiració. Després, obrí la finestra de bat a bat, s'elevà i emprengué una decidida fugida cap aquell paradís exterior. L'aire fresc de l'altra banda del vidre l'acollí conferint-li un alè de vida que li era negat a la cambra d'on procedia. La davallada fins a terra fou suau i l'herba, encara molla de rosada, la bressolà. Aleshores, provà d'alçar-se i una gernació de minúsculs àngels alats l'ajudaren a incorporar-se fins que quedà dempeus. L'Anna, en veure's de nou en aquelles condicions, volgué anar més enllà i tractà de moure un peu. L'intent fou reeixit. Després, l'altre. Una passa... dues... tres... Caminava...! Ara, una ràpida corredissa li confirmà que el seu utòpic restabliment era un fet irrefutable. Que fàcil havia estat...!

Després, a poc a poc, anà perdent el món de vista amb una son estranya. Primer fou la ploma, que lliscà involuntàriament dels seus dits insegurs. El full, meticulosament recolzat damunt d'uns genolls per sempre secs de vida també es decantà cap a un costat i les parpelles se li anaren cloent lentament de manera involuntària i gairebé imperceptible; però el somni de l'Anna s’havia realitzat. Per uns moments, havia vençut la seva dissort i havia estat capaç de dominar el seu cos.

("Anna", dins Mira sota el coixí, 2008)

* * *

No hi era, jo encara; i ni tan sols sabíem cap de les dues de l'existència de l'altra quan el teu home arribava begut a casa i, sense cap raó, t'apallissava brutalment fins que se'n cansava. O quan venia amb alguna de les seves amigues i et feia fora del llit a mitja nit; i tu, humiliada i envaïda d'una ira que no sabies treure't de dins del pit, ni tan sols t'atrevies a queixar-te... I, aleshores, plena de vergonya i d'impotència, mirant de no sentir els esbufecs que feien ell i aquella donota a la teva pròpia cambra, te n'anaves, silent, a somicar abocada damunt la taula del menjador, o a assegurar-te que els fills, indiferentment ignorants de tot, no s'haguessin destapat. Aquests fills despietats, que només partir aquell malparit, fulminat per un fetge que l'alcohol li va trencar en mil bocins, et van deixar sola i se't van endur els pocs cèntims que guardaves per a ells —"per si mai es casen", deies— en aquella capseta rodona de metall, esquitxada de petits escantells rovellats. Aquests fills que tu tant has estimat sense que t'hagin tornat mai ni una engruna de l'amor que tu has sabut donar-los. Aquests fills que avui no saps on paren, però que et fan viure amb la vana, tossuda esperança que un dia tornaran si els falten diners, un sostre o qualsevol altra cosa material... Aquests fills que jo odio tant com tu estimes perquè t'apartarien de mi. Aquests fills teus que jo foragitaria violentament sense dubtar-ne ni un instant si mai gosaven ni tan sols apropar-se a la tanca de casa teva... De casa nostra... Oi...?

("Un Glop de tendresa", dins Mira sota el coixí, 2008)