M'indigna profundament veure com tots els governs que han anat ocupant el poder d'ençà de l'arribada de la democràcia s'han anat prenent això del català només com una manera de captar electorat, però mai amb l'actitud responsable que requereix la precària situació en què es troben la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat nacional.

("Els nens d'Olot i el senyor Maragall", El 9 Nou, 26 de febrer de 2007)

* * *

I, finalment, els pares, que sofreixen uns exhaustius informes, llarguíssims –tres, quatre o cinc fulls cada trimestre–, que després de primfilar fins a l'infinit a través d'un veritable viacrucis de frases, creuetes i graelles, acaben patèticament classificant els nens en dues úniques categories: els "PA" i els "NM".
I és aleshores quan el pare o la mare, sovint més assenyats que el sistema educatiu, pregunten desorientats després de llegir-se'l: "Però el nen... aprova o no...?".

("Necessita millorar", Avui, 27 de juny de 2007)

* * *

En una època tan hedonista i mecanitzada que ja no ens cal ni retenir, posem per cas, els números de telèfon o la mecànica de la divisió perquè ja ens ho fan les màquines, més aviat penso que hi té molt més a veure, precisament, l'escassa valoració que es fa de la memòria, cosa que, òbviament, repercuteix en les activitats que es proposen (i deixen de proposar-se) a l'escola. I és que l'ortografia no s'aprèn a base de normes. Aquestes poden servir per a reflexionar en els moments de dubte, però les persones aprenem ortografia fonamentalment gràcies a la memòria visual. I la memòria no es treballa prou.

("Què fem amb l'ortografia?", Avui, 26 de setembre de 2007)

* * *

Naturalment, el poble català és molt més que la llengua: és gastronomia, és folklore, és festes populars, és Sant Jordi, és la Diada, és costums tradicionals, és una determinada manera de fer les coses, és una literatura antiquíssima i de molta qualitat, és història mil·lenària, és paisatge, és territori, és treball, és constància, és mestissatge, és gent d'arreu, és convivència i és cohesió social... I, segurament, és moltes coses més... Però la llengua és allò que es veu més, és la punta de l'iceberg, el pal de paller de la gent d'aquesta terra, hi hàgim nascut o no. I vull remarcar-ho: hi hàgim nascut o no. Perquè no es tracta d'excloure'n ningú. Al contrari, hi volem tothom. Si de cas, és el qui renega de la terra on viu qui s'autoexclou, pobre...! Déu me'n guard d'anar, jo, a viure on fos i no aprendre la llengua de la terra que m'hagués acollit...!

("Llengua i identitat", El 9 Nou, 14 de desembre de 2007)