Els premis són, doncs, un element consubstancial del nostre paisatge literari, criticats per uns i secundats silenciosament o de manera més desinhibida per uns altres. Cadascú amb la seva raó. O, si més no, amb les seves raons. Tanta exuberància es pot interpretar com a símptoma de l'existència d'un clima creatiu efervescent entre els nostres escriptors. També pot ser una prova de la crisi en la qual han entrat des de fa temps les vies diguem-ne normals que un escriptor (sobretot si és novell) té al seu abast per donar a conèixer els seus treballs a un públic ampli. Sigui com sigui, el cert és que cada vegada hi ha més entitats i institucions que surten al carrer amb la convocatòria de nous premis i, paral·lelament, encara és l'hora que algun premi hagi hagut de tancar portes perquè no hagi aconseguit que s'hi presenti cap obra.
En aquesta situació en perpetu moviment hi ha, però, unes referències que superen per elevació les petiteses conjunturals de l'etern debat entre partidaris i detractors dels premis. Són aquells certàmens que porten associada una càrrega de prestigi i de seriositat deguda, en la majoria dels casos, al nombre d'anys que fa que funcionen. I aquí els números ja no són tan generosos. De fet, si haguéssim de fer la nòmina dels premis literaris en llengua catalana de prestigi indiscutit ens quedaríem amb una llista de vint-i-cinc o trenta noms. No gaires més. Una llista en què, sens dubte, els Recull de Blanes ocuparien una posició preeminent. No només perquè ja tenen quaranta convocatòries al seu darrere sinó perquè l'eficiència de la seva organització, la nitidesa dels seus plantejaments, l'honestedat dels seus jurats i l'esplendor del seu palmarès demostren que aquella il·lusionada iniciativa que un bon dia del 1964 van tirar endavant Benet Ribas, Josep Faulí, Josep Ametller, Francesc Vallverdú i Joan Quer –els membres del primer jurat-, i molts més que els feien costat, no va ser un foc d'encenalls.

(Del llibre Quaranta anys de Premis Recull. Barcelona: Proa, 2005, p. 9-10)
 

* * *
 

L'àmplia bibliografia de Joan F. Mira, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany, s'inicia el 1974 amb dos llibres d'aparició gairebé simultània: l'assaig Un estudi d'antropologia social al País Valencià (Edicions 62, 1974) i la novel·la El bou del foc (L'Estel, 1974). Des del començament, doncs, podem veure com l'obra de Mira es va descabdellant per la doble via de la reflexió i la ficció. Dues branques –l'assaig i la narrativa, a les quals pocs anys després es va afegir un tercera: la de la traducció- que han continuat fins avui amb un nivell de compromís i d'excel·lència que honora la nostra cultura i ens ennobleix a tots plegats. Deixem-ho clar, doncs, de bon començament: poques vegades com ara un Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha estat tan justament atorgat. [...]
Els trets principals d'aquests primers textos de Mira –i d'una part de la narrativa generada al País Valencià durant aquells anys- són el realisme, la recuperació de la memòria (els ambients de la postguerra, el món rural, les tradicions i els costums...) i un fort component autobiogràfic que sovint transcendeix l'anècdota personal per esdevenir crònica generacional. El gruix intel·lectual de Mira, home compromès des del primer dia amb el país i la seva cultura, apareix amb tota la potència darrere de cada pàgina dels seus llibres. [...]
En el període comprès entre els anys 1983 i 1989 Joan F. Mira publica el que sens dubte és, fins avui, el seu llibre d'assaig més ambiciós i exigent: Crítica de la nació pura (Eliseu Climent / 3i4, 1984), guanyador del premi Joan Fuster d'assaig i posteriorment reconegut amb dos premis més de la crítica: el "Serra d'Or" i la Lletra d'Or. D'aquest període és també el recull d'articles Punt de Mira (Eliseu Climent / 3i4, 1987).
Durant aquests si anys, però, el Mira narrador de ficció el tenim en silenci fins que el setembre de 1989, a punt per a la presentació durant la setmana dels Premis Octubre, surt al carrer Els treballs perduts (Eliseu Climent / 3i4, 1989), novel·la amb la qual Joan F. Mira obre la seva trilogia sobre la ciutat de València i que, no solament a parer de qui signa aquestes ratlles sinó de molts altres crítics, és una de les novel·les catalanes més importants de les publicades de la guerra civil ençà.

(De l'article "La narrativa de Joan F. Mira", Serra d'Or, núm. 538, octubre 2004, p. 11-13)
 

* * *
 

Així, els mites referencials d'Els treballs perduts són els dotze treballs d'Hèrcules, el substrat filosòfic és el paganisme hel·lènic, la zona de València on es concentra l'acció és la de dintre muralles amb un referent concret a cada capítol que el relaciona amb cadascuna de les dotze parròquies d'intramurs i el nom del protagonista és Jesús Oliver Generós. No fóra just, però, tancar aquest paràgraf sense fer esment a una altra referència també molt present a la novel·la: l'Ulisses, de James Joyce, amb les mítiques passejades per Dublin de Leopold Bloom el dia 16 de juny de 1904, justament la mateixa data -vuitanta anys més tard- triada per Joan F. Mira per al capítol final de la seva epopeia valenciana. [...]
La mitologia ens diu que Hèrcules (Hèracles per als grecs) pertany a la categoria dels mites solars. Cada un dels seus dotze treballs està relacionat amb un signe del Zodíac a través del qual l'heroi surt victoriós de les proves que ha d'afrontar. Aquesta referència solar -que ja apareixia, com s'ha dit, en la coberta de l'edició inicial- la trobem també en la frase que obre el llibre –"El sol, hem de suposar, ja es deuria veure..."- i ens acompanya fins a l'últim capítol en el qual precisament el poder calorífic dels raigs solars amplificats pel cul d'una ampolla de vidre es transforma en un foc devastador. Aquesta simbiosi entre sol i foc –tan valenciana, al capdavall- queda perfectament expressada en l'inici del penúltim paràgraf del llibre: "Si la ratlla de llum blanca que entra per l'escletxa del finestró tancat és llum de sol o llum de foc ¿qui podria dir-ho des d'un llit amb dosser, gitat en la penombra?" [...]
A part del mite clàssic detallat en la secció anterior, les referències a un altre mite més proper en la cronologia –l’Ulisses de James Joyce- són també habituals al llarg de tot el llibre. Ja sigui per l'ús sovintejat de la tècnica del monòleg interior o pels detallats passejos de Jesús Oliver pel barri que, com en el cas de Leopold Bloom, permetrien dibuixar un plànol perfectament detallat de botigues, plaques de carrer, detalls arquitectònics, esglésies, bancs, palaus i edificis singulars que reproduiria fidelment el barri antic de València i les seves parròquies de fa un quart de segle, un barri ideal que cada dia que passa pertany més al record que a la realitat del present. Tanmateix és en el darrer capítol on Joan F. Mira fa més evident el seu particular homenatge a l'autor d'Ulisses. I ho fa per mitjà de dos detalls. El primer és, com ja s'ha dit més amunt, la tria del dia 16 de juny –el famós "Bloomsday"- com a data final de l'acció. El segon és la utilització per al començament del darrer capítol de les mateixes paraules amb què Joyce inicia el no menys famós monòleg ensonyat de la senyora Molly Bloom: "Sí perquè ell no havia fet mai una cosa com això de demanar que li portaren l'esmorzar al llit..."
Els herois de Joan F. Mira –i de manera molt especial els de les dues novel·les que coneixem del cicle sobre València- són personatges descol·locats, desorientats fins i tot, que se situen voluntàriament en la perifèria de la societat. Individus que potser en algun moment s'han plantejat salvar el món però que, posats a fer, han arribat a un moment en què en tenen ben bé prou mirant de salvar-se ells mateixos.

(Del pròleg "Hèrcules i Leopold Bloom passejant per València", dins del llibre Els treballs perduts. Barcelona: Proa, 2005, p. 11-18)
 

* * *
 

En tot cas començo amb un parell d'afirmacions. D'obvietats, gairebé (i em sembla, a més a més, que no seran les úniques de la meva exposició).
La crítica és un gènere: sí, perquè sóc dels convençuts que la crítica literària és una manera d'exercir també la creativitat, potser no a partir de l'angoixós full en blanc –als crítics, és cert, el tema ens ve donat- però sí a partir de les aportacions que el creixement del crític com a professional i com a persona pot anar fent al llarg de la seva vida. Em posiciono, per tant, de manera inequívoca en contra de la idea –gairebé una llegenda urbana- que els crítics som uns escriptors frustrats.
La crítica requereix entrega i passió: perquè, sens dubte, cal estimar molt aquest ofici poc valorat (en els diversos aspectes del verb "valorar") per dedicar-t'hi.
O, si més no, així és com ho veig jo. En conseqüència, ja els aviso que, no sent jo persona que provingui del món convencionalment denominat com "acadèmic", no se'ls faci gaire estrany que la meva exposició no ho sigui gens, d'"acadèmica", i sí, en canvi, força apassionada i plena de consideració pel nostre "client" per excel·lència (ho veuen? això de "client", per exemple, no ho diria mai un acadèmic) que és, sense cap mena de dubte, el lector.
Un lector que a mi m'agrada d'imaginar com algú al qual no he d'atabalar gaire amb les meves cabòries personals i, sobretot, algú a qui l'importa ben poc la meva possible erudició si, a fi de comptes, resulta que no la sé posar al seu servei. Algú al qual, en poques paraules, l'únic que li he de fer (i Déu n'hi do) és preparar-li la cadira de manera competent i adequada perquè afronti amb les màximes garanties d'aprofitament aquesta experiència de plaer personal i intransferible que és la lectura.

(Fragment del discurs "Literatura: teoria i pràctica. Narrativa", pronunciat a la Taula rodona a la Universitat de València el 5 de maig de 2006)