Adrià Gual i Queralt neix a Barcelona el 8 de desembre de 1872. Descendent d'una família del Camp de Tarragona, des de molt jove treballa en el taller de litografia del seu pare. Dins el context de transformació cultural que propicia el Modernisme, el 1888 Gual decideix estudiar dibuix i pintura a l'acadèmia de Pere Borrell, pintor que segueix el corrent centroeuropeu dels natzarens. El 1893 Gual forma la "colla del safrà" amb Isidre Nonell, Joaquim Mir, Ricard Canals, Juli Vallmitjana i Ramon Pitxot. Els uneix la mateixa tonalitat pictòrica -d'aquí el nom del grup- i un cert antitradicionalisme.

Coneixedor de les propostes simbolistes que arriben de París i de l'estètica wagneriana que proposa la suma de totes les arts, Gual es decanta pel teatre sense oblidar la pintura. Les seves primeres incursions teatrals són peces curtes o monòlegs com Oh! Estrella! (1891) i Els excentrics TiK-Tok (1891). El setembre de 1893, dins la segona festa modernista de Sitges, Gual assisteix a l'estrena de La intrusa del belga Maurice Maeterlinck, una de les obres clau del simbolisme, plena d'efectes de suggestió i misteri. Des d'aquell moment intenta ser fidel a la poètica simbolista que considera bàsica per a la renovació del teatre català. Continua la seva obra amb peces curtes d'un acte com Blanc i negre. Primer assaig de color escènic (1894), La mar brama (1894) o Lluna de neu (1894), molt propera a Pelléas et Mélisande de Maeterlinck. La influència d'aquest autor i la de Wagner és present a Nocturn. Andante. Morat (1895) on el color i la música són ingredients essencials que van units als moviments lents i pautats dels personatges. També Silenci (1898) es troba en la mateixa línia enigmàtica i suggeridora de La intrusa de Maeterlinck.

El 1898, amb altres col·laboradors i amics, Gual funda l'agrupació dramàtica del Teatre Íntim amb la finalitat de modernitzar el teatre català a partir de les innovacions avantguardistes provinents de París. La gran aportació de Gual és la de crear un repertori d'autors universals (clàssics grecs, Shakespeare, Molière, Goethe, Ibsen, etc.) al costat d'autors catalans. Entre les primeres representacions destaca la versió de Maragall d'Ifigènia a Tàurida de Goethe als jardins del Laberint d'Horta. Amb aquesta obra Gual introdueix a Catalunya l'anomenat Teatre de la Natura que havia arrelat a França entre els ambients més progressistes.

La seva voluntat d'arribar al gran públic el porta a escriure peces que tenen com argument la llegenda i la cançó popular: Blancaflor (1899), L'estudiant de Vic (1900), La presó de Lleida (1906). Aquestes obres compten, entre altres, amb la música d'Enric Granados, Déodat de Sévérac o Enric Morera. Però el fracàs de la representació d'aquest tipus de teatre i, posteriorment, del melodrama La culpable (1899) el porten a París on connecta amb Antoine, Paul Fort i Lugné-Poe, els representants més significats de la posada en escena del nou teatre europeu. A París escriu la seva obra més coneguda basada en la cançó popular "la Mariagneta", Misteri de dolor (1904). Amb aquest "drama de món" i La fi de Tomàs Reynald (1905) s'allunya del simbolisme i s'acosta a una estètica més naturalista, propera al teatre de denúncia social de l'alemany Gerhart Hauptmann. També d'aquest estil és Els pobres menestrals (1908).

Entre 1908 i 1910 dirigeix la Nova Empresa de Teatre Català amb l'encàrrec de representar només teatre català. Hi va incloure la seva obra escrita en vers i ambientada en el segle XVII, Donzell qui cerca muller (1910). Després va a Madrid on fa un cicle de conferències amb exemples escenificats com la farsa L'Arlequí vividor (1912). En l'àmbit de la comèdia escriu La comèdia extraordinària de l'home que va perdre el temps (1914) i, posteriorment, La mentidera (1929).

L'any 1913 la Mancomunitat de Catalunya inaugura l'Escola Catalana d'Art Dramàtic amb Adrià Gual de director i professor. Aquest centre, embrió de l'actual Institut del Teatre, està destinat a l'ensenyament de les arts escèniques. Paral·lelament, Gual funda l'empresa cinematogràfica "Barcinógrafo" i realitza les primeres mostres del "film d'art" a Catalunya. Dirigeix entre altres les adaptacions cinematogràfiques de El alcalde de Zalamea (1914) de Calderón de la Barca, Los cabellos blancos (1914), de Lleó Tolstoi o la seva pròpia obra Misteri de dolor (1914). Abans havia coordinat els Espectacles i Audicions Graner que oferien cinema, música i teatre a la Sala Mercè de Barcelona.

Des dels anys vint, a més de les seves col·laboracions teatrals a Ràdio Barcelona i als diaris La Veu de Catalunya i Las Notícias, són freqüents les seves conferències sobre teatre. Per tot plegat se'n ressent el seu treball de dramaturg, ara menys prolífic. Entre les seves últimes obres cal destacar La família de l'Arlequí estrenada el 1926 amb decorats de Salvador Dalí.

La poesia és un gènere que Gual mai va deixar d'escriure. Els seus poemes però, malgrat haver obtingut alguns premis, van passar a segon terme. Les primeres poesies, de clara influència maeterlinckiana, tenen com a tema la mort, el dolor i el misteri. El 1899 apareix un llibre de prosa poètica Llibre d'hores. Devocions íntimes on predominen les imatges prerafaelites. Molt més tard, el 1949 s'edita un aplec de la seva poesia en el mateix volum de la peça teatral Donzell qui cerca muller. Encara avui una part de la seva obra poètica i teatral no ha estat mai editada.

Com a conseqüència de la formació pictòrica, la seva activitat de grafista i il·lustrador es pot veure en algunes de les portades i decoracions interiors dels seus llibres. També és present en els cartells i els programes de les estrenes teatrals, en les il·lustracions de les revistes modernistes i en moltes de les escenografies de les obres que dirigeix fins a pocs anys abans de la seva mort. Gual mor a Barcelona el 21 de desembre de 1943.