"Fa la impressió que el nové llibre de poemes de Marc Granell, Corrent de fons, és un conscient exercici de retorn al to de veu que es desplegava en Fira desolada —fins ara el més dur, profund i poderós dels seus llibres—, després del respir amable de L'illa amb llunes (notable proposta de poesia per a infants) i Versos per a Anna (un recull de versos amorosos voluntariosament càndid). Ens trobem, doncs, de nou amb el to dominant, fosc i amarg de la poesia de Marc Granell, i el que fa sospitar que es tracta d'un retorn conscient, deliberat, és que, ara, aquestes característiques seues són encara més concentrades i uniformes, més programàtiques, per dir-ho així, que mai.

El pessimisme tràgic que fa bategar el cor de la poesia de Marc Granell, i que aquest llibre exhala pels quatre costats, té una base meditada, ontològica, llargament poada en Schopenhauer, però també un component sensitiu, fet d'una peculiar aprensió, com un fàstic de les vísceres i el verb, que és el que dota els seus versos d'una capacitat, paradoxalment sensual, tàctil, quasi mòrbida, d'expressar la repulsió moral intensament.

La negativitat d'aquesta poesia expressa, alhora, una concepció i un sentiment del món: la vida és un assumpte breu i sòrdid, i un empostissat d'aparences mal dissimula la seua veritat fastigosa. Amb el fàstic, el que trobarem, si gosem descórrer aquest maldestre vel de Maia, no és més que una monstruosa voluntat de viure: "Horror adolorit que vol ser horror i dolor i desig", que vol continuar volent, malgrat tot, sense fi.

DOLOR I DESIG
Si horror, dolor i desig són en Marc Granell els termes principals per a una descripció de l'estrofa constitutiva del món, cal dir que el seu enfocament no és únicament ontològic, sinó també històric —com en el lúcid Fi de segle, o en el poema dedicat a Primo Levi— i, sobretot, personal, per exemple en la nàusea íntima, estremidorament concisa, que s'expressa en Magritte, o, amb més amplitud, en Alta comèdia ("aquest fàstic feroç de ser"). La veu que ens parla en aquests poemes és tan aspra i crispadament autopunitiva, tan injuriosa amb ella mateixa, com ja ho era en Fira desolada. Molts d'aquests poemes semblen, en cert sentit, exercicis de crueltat purificadora, poemes expiatoris, i despullen la veu de qui els diu amb una brusca, violenta, esforçada manca de pudor que ens recorda les confessions públiques dels antics cristians i que és absolutament inusitada dins la poesia catalana actual, en què, si de confessions es tracta, només s'accepten (i encara!) si es presenten convenientment abillades amb les disfresses, igualment encobridores, d'un posturisme narcisista i histriònic, suposadament épatant, o del modós decòrum d'un pretés distanciament narratiu. En canvi, el fàstic íntim que destil·la la poesia de Marc Granell és alhora sincer i excessiu, i aquest doble pecat és la seua virtut.

Potser que en la seua aspra morbidesa hi haja també un component teatral, al capdavall, la poesia és un art, tot i que precisament la de Granell no és gaire estilitzada. Pot haver-hi, doncs, una mica de teatre, però hi ha ben poc de joc. De fet, la voluntat que la mena és molt severa. És clar que la severitat no és l'únic color en la paleta de l'autor. De tant en tant ens sobta amb poemes d'un lirisme tènue, quasi furtiu, o amb breus comentaris àcidament irònics sobre el gremi poètic. Són gràcies rares i benvingudes en aquest llibre fonamentalment adust.

L'acritud moralitzadora, cap enfora i cap endins, d'aquesta poesia se'ns revela amb nitidesa si la comparem amb la pintura de George Grosz, tan estimada per l'autor. El que Granell no veu, no vol o no pot veure, és que en el feroç humor expressionista de les caricatures de Grosz hi ha una mena de jovialitat canalla que, d'alguna manera, simpatitza amb la humanitat del món grotesc que retrata. Grosz sap que comparteix la brutalitat que assenyala i critica; sap que forma part d'aquest infame circ i que en gaudeix. En el fons de la sàtira hi ha, també, una celebració. Això no li lleva virulència, ans al contrari. Grosz sap molt bé què pinta. Per contra, fa tota la impressió que, dins l'exigent experiència moral de Marc Granell, l'autoreconeixement és l’aspecte més angoixós de la tortura. Aquesta és, en efecte, encara una fira desolada.

La poesia de Marc Granell és la d'algú que creu fermament que escriure versos és, per damunt de tot, obrir una indagació sobre el món i sobre un mateix, que ha de ser duta a terme amb el major rigor, i els resultats de la qual, siguen quins siguen, s'han d'exposar amb absoluta honestedat. L'expressivitat i la força d'aquests versos seran, en tot cas, una conseqüència de la seua veracitat. El que compta és aquesta voluntat de rigor al servei d’una veritat feridora, no la hipotètica harmonia dels mots ni cap vel de bellesa. Aquesta poesia no vol participar de la vana aparença que entela el món, més aviat vol esgarrar-la. Per a la veu que ací ens parla, la vida no és més que una condemna, la mort no-res i el somni un subterfugi indigne. L'autor es refusa a condescendir-hi. Aquests versos costeruts, pedregosos, ens comuniquen exactament la mena de desolada, quasi inarticulada barreja de ràbia i de compassió que és la vigília conscient de qui els ha escrits. Per això, aquests versos amargs no són dels que s'obliden."

(Enric Sòria. "Lacrimae rerum", Avui. "Cultura", 15 de juliol de 1999)

* * *

"Llegim poesia com qui llegeix una proposta d'interpretació del món: el poema ens en dóna una visió, ens en condensa, gràcies als mots, el punt de vista de l’autor, el seu judici, les seves emocions, multiplicats o disminuïts segons la força implícita en els mots, les estructures, les imatges, els ritmes que hom fa servir. La proposta d'aquest llibre de Marc Granell, nat a l'Horta l'any 1953, és una visió "desolada" del món, una visió existencial que, en algun poema com "Passeig marítim", recorda l'actitud d'Eliot en contemplar en la seva ineludible condició mortal els passejants del pont de Londres. Granell, però, al llarg de les tres parts del volum —escrites durant els anys vuitanta— cedeix davant la temptació de dur a la sintaxi i a les imatges la descomposició amb què jutja el món objectiu: trenca el sentit, violenta la sintaxi, i força la llengua per tal de provar de donar-nos un equivalent textual d'allò que és una visió ontològica. L'empresa és difícil i els resultats són desiguals: l'habilitat i bellesa d'algunes imatges ("la tristesa és el perfil adolorit d'un déu que ens mira...", "l'anhel de ser ombra en l'ombra per sempre") queden massa sovint entelades per l'elisió dels connectors sintàctics (i potser cal recordar com és de difícil moure's per un bell edifici sense portes, finestres o escales) o per imatges que em semblen inconsistents: "el gel ha quedat enganxat al racó més carícia dels dies", on "el racó més carícia" no m'és fàcil de capir, si és que vol dir res, o construccions com "prolifere déus", on el verb intransitiu és convertit en transitiu i desconcerta el lector sorrut que s'estimaria més tenir un agent concret. Llàstima perquè la desolació del món contemporani de què Granell sembla parlar-nos queda massa desballestada en aquest tipus de poemes, cosa que afecta la lectura de poemes tan bells com "Matí a la platja", "Esbós de vell davant la nit", o "Corrent de fons"."

(Francesc Parcerisas. "Desolació", El País. "Quadern", 29 d'octubre de 1992)

* * *

"A Materials per a una mort meditada, des del títol, la mort és obsessiva, com també ho era en bona part dels versos anteriors, sobretot del primer llibre. D'aquesta obsessió en depèn la mateixa concepció de l'ésser humà. L'home no és més que la materialització de la mort, tot significant aquesta la pèrdua d’uns valors originals de rel neoplatònica: "D'ençà la naixença haguí ja mort", deia a Llarg camí llarg (p. 37), i ara insisteix: "Pensar-se mort conhorta / els dies" (p. 15). A partir d'aquesta constatació, Granell construeix els seus símbols. Si l'home és un home-mort, el cos és el taüt, i el seu destí és la destrucció, la "cendra" o la "pols": "Passegen les gents llurs cossos inútils / de cendra amb esforç mantinguda" (p. 56). Però el cos és l'única cosa que l'home té, vet aquí l'absurd: "(Es: /no pots viure l'absència del cos. / Ets cos i un absurd /perfil imperfecte contra els dies)" (p. 49). L'individu és conscient d’això i, per tant, no accepta el món que té al davant; sap que el que els sentits li presenten com a real no ho és gens, real, és sols un engany, un parany, del qual no pot, però escapar: "Aquest no és el món i és l'únic" (p. 20). Aleshores resta el pensament, que sovint s'identifica amb la memòria —ens permet la recordança de l'origen— i que, en definitiva, sols serveix per prendre consciència de l'absurditat de l'ésser: "[...] els cossos / patint la memòria / que anuncia l'absència” (p. 20). A partir d'aquestes premisses el poeta descriu, justifica o denuncia l'actuació dels homes concrets, ell mateix i els altres."

(Joan Mas i Vives. Fragment de "Lectura de Marc Granell", Diari de Mallorca, núm. 69, 19 de setembre de 1980)