Autors i Autores

Carles Grandó
(1889-1975)

Comentaris d'obra

L'afició de Grandó per la llengua, a nosaltres ens plau de veure-la més que més en l'obra dramàtica i en els contes i monòlegs. Aqueixa mainada, comèdia en un acte que va ser estrenada el 12 d'abril de 1913 al Teatre de Perpinyà per les Festes de l'Harmonia, és un pur recull de saba lingüística popular. (...)

Carles Grandó va formar part de l'equip de rossellonesos que van adherir-se immediatament a l'esforç de normalització de Pompeu Fabra, equip en el qual cal assenyalar Josep Sebastià Pons, que des de l'any 1914 adoptava les Normes en el recull "El bon pedrís". Naturalment, no es tractava pas d'imitar servilment la reforma, sinó d'adaptar-la a la situació rossellonesa. Des del començament Grandó va ser nomenat corresponsal de l’Institut d'Estudis Catalans, i era ben acollit al carrer del Bisbe, on treballaven Manuel de Montoliu, Joan Corominas i mossèn Griera. I aquesta adhesió no mancava pas de coratge. Cal recordar-se, en efecte, que durant la Primera Guerra Mundial hi havia a Barcelona i a Espanya en general un corrent germanòfil important. Al Cap i Casal l'un dels personatges més coneguts n'era el creador de La Ben Plantada, Eugeni d'Ors, Xènius. Hom sap també que alguns rossellonesos van reaccionar vivament contra les posicions antifranceses d'aquest corrent. (...)

En aquest cas com en d'altres els fets han donat la raó a Carles Grandó. Primer, perquè no tots els catalans eren germanòfils, i ben clar ho van demostrar els vint mil voluntaris que van anar a combatre al costat dels "poilus". Carles Grandó, amb Francesc Francis i Esteve Caseponce, per no citar-ne d’altres, van participar en aquest moviment de simpatia.

(Pere Verdaguer: "Carles Grandó: L'obra i la seva significació", Revista Sant Joan i Barres (Perpinyà), núm. 71, estiu de 1978, p. 5-9)

* * *

La veu pairal de la nostra poesia té, al Rosselló, un inspiradíssim herald en la persona de Carles Grandó. El signant ve de conèixer-lo de fa molts anys i d'ell escrivírem, el 1933, la seva silueta epigramàtica. Com el veiérem llavors –una mica inhibit, delicat de maneres–, el seguim veient ara, malgrat la boirina que hi va posant el pas del temps. Grandó, missatger constantment vivificador dels meritíssims Jocs Florals d’aquella terra germana, és un autèntic poeta. A través de la seva obra lírica, teatral, narrativa, folklòrica i àdhuc filològica, mai no hi deixa de flamejar una vehemència fidelment evocadora, que la paraula viva –tan cara a Maragall!–, nodreix d'harmonia, color i perfum en un marc airosament popular. Una vegada més, Carles Grandó ens ho palesa en Joc de miralls, el seu darrer lluminós aplec de poesies rosselloneses. Amb una àgil varietat de metres, amb un llenguatge sempre fresc i tendre com una rosa immusteïble, l’autor ens fa viure dins el cor, per la gràcia dels seus versos –sense sentimentalismes eixorcs–, el seu paisatge i les figures simbòliques que l'humanitzen amb un pols d’alegria o de dolor que mai no arriba a enterbolir el seu sentit profundament cristià de la vida. Versos dringants on senyoreja, amb gust exquisit, l'experiència personal del poeta, que no vol ni pot renunciar a l’encís de la poesia, mirall on es reflecteix amb clarors, de tan pures diríem musicals, la rica gamma de la seva sensibilitat.

(Tomàs Roig i Llop: "Carles Grandó, poeta", Àncora (Sant Feliu de Guíxols), núm. 785, 30 de maig de 1963, p. 9)

* * *

El poeta Carles Grandó enjoia amb el seu cant tot un panorama anecdòtic: el Rosselló pintoresc, del ball a la plaça i el crit de mercat  i el rotllo d'infant, viu en els versos d'aquest poeta. Més que no la greu tonada de la terra, són les seves colors i el seu brogit el que descriu la poesia de Carles Grandó. Poesia descriptiva, certament, construïda amb la mateixa simplicitat que es conta una rondalla. El vers llisca, natural i planer, sense que hi lluï massa imatgeria, però ric de suggestions directes. (...)

I la terra rossellonesa, feta cançó, posa l'or del goig en les paraules del poeta. Poesia senzilla i pintoresca, viva, dramàtica, és una considerable aportació dialectal a la nostra renaixença. La dansa de les noies i els fadrins, al so de la cobla de Ceret, té un marc transcendental que és la seva llei i la seva mesura: la fina carena de l'Albera morada, i enllà el Canigó. La gràcia i la fortitud.

(J. Eures de Santpere: "Pròleg" a l'antologia Carles Grandó. Barcelona: Impremta Omega, col·lecció "Els Poetes d'Ara", 1924, p. 7-9)