DONA: Recompte de les bombes que han caigut damunt la ciutat durant el setge, segons relació dels guaites dels campanars: trenta mil seixanta-vuit.
HOME: Por cuanto importa al real servicio elegir y nombrar sujetos de toda distinción, calificada fidelidad, amor y celo al real servicio que administren y gobiernen en lo económico y político la ciudad de Barcelona, usando de la autoridad y poder que tengo de Su Majestad nombro administradores del dicho gobierno a Don Antonio de Sabater, don Francisco Junyent, don Juan de Alós, don Ignacio de Rius y otros, hasta que por Su Majestad se ordene y mande otra cosa.
DONA: Sinistre sona, travessant les places,
el martelleig d'unes feixugues passes.
El vent s'enduu la cendra de les lleis.
Homes callats, coberts de sang i sutge,
alcen l'esguard impenitent, que jutja:
poble vençut que sobreviu als reis.
HOME: Habiendo cesado por la entrada de las armas del rey en esta ciudad la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, ordeno y mando a los diputados y oidores de cuentas del General que arrimen todos las insignias, cesen totalmente en el ejercicio de sus cargos, empleos y oficios y entreguen las llaves, libros y todo lo demás concerniente a dicha casa de la Diputación y dependencias, prontamente y sin réplica alguna, por convenir al real servicio.
HOME: Mil set-cents catorze, / Catalunya al pal.
Calciguen la terra: / la sembren de sal.
Ningú no ho creuria; / no fos que un tossal
té, feta caserna, / una Catedral.
HOME: Siendo conveniente a la pública quietud de esta ciudad y su territorio, he resuelto que todas las armas de cualquier género o calidad que sean, así de fuego como de corte, como son pistolas, pedreñales, fusiles, escopetas, espadas, sables, bayonetas, puñales, cuchillos de punta y otros semejantes, deberán ser llevados en el término de tres días a las ataranzas de esta ciudad.
HOME 4: Ja sabeu que han pres en Ramon?
HOME 9: També?
HOME 4: Sí. L'havien fet alferes de la Coronela.
HOME 8: Quant de temps haurem de suportar tot això?
HOME 9: No oblidis que ells han guanyat.
HOME 8: Però bé hauríem de fer alguna cosa…
HOME 7: Ja t'ho han dit. Són ells qui manen. Encara gràcies que puguem tornar a treballar.
DONA 2: Aquest matí han vingut els soldats a lligar la ganiveta del pa a la taula.
HOME 8: Això també ho hem de suportar?
HOME 7: Si Catalunya vol continuar vivint, només té una sortida: treballar, i que sigui el fruit de la feina el que venci l'enemic.
HOME 4: Calleu, que s'acosta la ronda.
HOME: Hubiendo resuelto el rey hacer una Ciudadela en Barcelona, para mayor seguridad y cautela manda que se fortifiquen contra la ciudad todas las puertas y baluartes, poniéndose en ellas artillería que las domine y tenga en su sujeción al pueblo. Antes de trabajar en la Ciudadela se habrán de desmoronar las murallas, iglesias, conventos, casas y demás edificios que han quedado en pie en su terreno. Y siendo tan poco seguro el pueblo de Barcelona y de toda Cataluña, convendrá prevenir que los soldados vayan al trabajo con las armas. Los edificios que deberán demolerse para la construcción, lo serán por sus propios dueños, sin que puedan reclamar indemnización alguna por ello o por las propiedades. […]

HOME 2: Ja t'han dit el que hauràs de pagar?
HOME 1: No m'hi entenc pas gaire. Com que és en castellà.
HOME 2: Doncs ja veuràs com s'enduen una bona esgarrapada.
HOME 3: Només ens faltava això. He sentit dir que els gremis…
HOME 2: Els gremis ja no poden funcionar i, per tant, no podem defensar-nos dels recaptadors. I tampoc no se celebren Corts. Estem lligats.
HOME 1: És que no podrem ni treballar?
HOME 3: Treballar sí, però per a ells.
DONA 3: Que sabeu si han deixat anar gent de la presó?
HOME 2: Els que treuen de la presó de Barcelona és per dur-los més lluny. No crec que puguis veure el teu home, encara.
DONA 3: Fa tants mesos que no en sé res.
DONA 14: Nois, que ve la ronda!

(De l'obra Onze de Setembre, p. 98-102)

* * *

Tothom en escena. Hi ha dues gandules més i un carret, tot de disseny modern i del mateix estil. Alguns seuen, d'altres estan drets, tots beuen i piquen. Comença a ser fosc.

JAUME: La restauració és perfecta: la casa està desconeguda.
ANDREU: Els seus calés li ha costat.
LLUÍS (a CARLOTA): A l'època de la universitat ens reuníem aquí per fer els nostres seminaris i trobades.
ANDREU: En Lluís era el líder indiscutible. Com que era el més gran…
JAUME: Ens feia pencar de mala manera. Quines pallisses teòriques!
CARLOTA: Ja! Devien ser orgies per a homes sols.
MERCÈ: No, que jo també hi venia.
LLUÍS: La Mercè representava Lletres; en Jaume, Medicina; L'Andreu…
ANDREU: Enginyers.
LLUÍS: L'Eduard, Econòmiques, i jo Dret. I encara falten l'Argimon de Ciències i en Morales d'Arquitectura.
ANDREU: I en Puig de Farmàcia. És clar que aquests tres es van passar al PSUC de seguida.
CARLOTA (a MERCÈ): I tu eres l'única dona?
MERCÈ: No, de vegades també venia la Júlia.
EDUARD: Era la meva tapadora de cada a la família.
CARLOTA: Perquè la casa ja era vostra…
EDUARD: No, la vaig comprar fa dos anys. Una casualitat. I una ganga.
MERCÈ: El que són les coses… El gerent d'ORTESA ara és propietari del lloc de les nostres reunions clandestines.
EDUARD: Ho dius d'una manera… Sóc un home d'idees progressistes, jo. Per això no significa…
MERCÈ: Que no vulguis viure bé.
EDUARD: Exacte. I a qui no li agrada? No som pas imbècils!
JAUME: La casa ha quedat molt bé, però aquell misteri d'aleshores… No ho sé, no és el mateix.
EDUARD: Què dius! Si queia a trossos, bé l'havia d'arreglar.
ANDREU: Hi trobareu tots els avenços, i més.
EDUARD: Ja és molt fosc. (A ANDREU.) Ajuda'm a treure els llums. (Se'n van per la dreta. JAUME ofereix tabac a LLUÍS.)
LLUÍS: No em tempteu! Fa dos mesos que no fumo.
JOAN: Ara podeu dir allò: «S'hi respira tan bé al camp!»
JAUME: Joan…
LLUÍS: Ara que se n'ha anat l'Eduard: què se'n sap, d'aquesta proposta misteriosa que vol fer-nos?
JAUME: Absolutament res.
MERCÈ: Tinc completament prohibit xerrar-ho, ho sento.
LLUÍS: Vinga dona. És un negoci?
CARLOTA: Quin rotllo! Si no parleu de política, parleu de diners.
JOAN: És que són uns idealistes.
LLUÍS (confidencial, a MERCÈ): A mi tampoc no vols dir-m'ho?
MERCÈ (amb un somriure forçat): A tu menys que a ningú.

(De l'obra Damunt l'herba, p. 29-31)

* * *

LLUÍS: Benvingut a Titànic, primera empresa de gestió cultural del país.
BARNÉS: Gràcies, gràcies. Us estic molt agraït…
CARLES: Això nosaltres. Passa, passa. Si em permets, et presentaré la resta de l'equip i t¡explicaré què fan a Titànic…
MERCÈ: Gràcies. Més val que es presenti cadascú, així ens coneixerà millor.
BARNÉS: Em sembla molt bé. O sigui que tu ets la Mercè…
MERCÈ: Sí, sóc cap de producció i execució de programes. Una feinada.
BARNÉS: Vaja! I tu, Júlia? Què hi fas?
JÚLIA: Duc la imatge: disseny, relacions públiques, publicitat, difusió, promoció, premsa…
BARNÉS: Caram, la petita Júlia, com t'has espavilat.
ANDREU: Jo sóc l'Andreu, el cap de mecanització i tecnologia. Estem informatitzats al cent per cent. I sóc un gran admirador teu.
LLUÍS: Hola! Em dic Lluís i sóc responsable de les relacions institucionals. És que treballem molt per a l'administració pública i és un camp…
JAUME (tallant-lo): Jaume, encarregat de prospecció de nous àmbits i estudi de mercats. Encara que, de fet, sóc metge…
CARLES: I, com t'he dit, jo porto la gerència de tot el tinglado. El que ha de vetllar perquè les coses rutllin. (CARMINA i MANEL van fent senyals.)
BARNÉS: Molt interessant. Mai no m'hauria pensat que a Barcelona…
CARLES: També tenim altres empreses filials i copartíceps, és clar. Soft-Soft, Olympic Design, Publicontrol, Financera Cultoròfila, Promocions de gestió, Catalana d'iniciatives…
BARNÉS: Para, para, que no et segueixo. Em sorprèn molt…
CARMINA: Senyor Barnés! Jo sóc la Carmina, la secretària. Encantada.
CARLES: Carmina!
MANEL: I jo sóc en Manel o el Manolo, de seguretat.
CARLES: Manel, a lloc! (a Barnés.) Ja saps que ens ocupem de la promoció i la gestió cultural en tots els àmbits. Amb els Jocs Olímpics, Barcelona es mou… (Els altres es van prenent la paraula)
LLUÍS: Un autèntic terratrèmol. I nosaltres hem d'intervenir-hi…
MERCÈ: És que es tracta d'una oportunitat única i irrepetible.
JÚLIA: I si deixem passar el tren de la modernització, estem perduts.
JAUME: Però no et preocupis, que l'agafarem, costi el que costi.
BARNÉS: Ja ho veig. L'agafareu, al preu que sigui.

(De l'obra Titànic-92, p. 31-32)