EL COMETA DE HALLEY

Dolmen d'angoixa i monument de por.
Record llunyà que quasi no és record.
Nit sense son mirant el cel inmens,
enmig dels arbres negres del meu hort.
Pares, germans, veïnes i veïns
de terrat a terrat parlaven fort.

Hom feia comentaris. Jo, petit,
bé mirava, i ma por no veia res.
L'estel amb cua, on és?
Braç estirat, el pare me'l mostrà.
Ai, aquell braç del pare dins la nit!

Hi havia soroll d'ales. Als coloms
els trigava l'aurora, al colomar.
Jo també era un colom ple de neguit,
amb la por dins el cor i dins la mà...

En mi, l'estel Halley és sols encara
aquells batements d'ales dins la nit
i aquell braç estirat del pobre pare
amb un ramat d'estels al cap del dit.

                    * * *

EL FOSSAR

Ocell emigrador que vas i véns
i travesses la mar d'un cap a l'altre,
si veus, al mig del blau,
si veus una illa amb serenor d'estàtua,
no preguntis son nom als mariners,
que els noms no tenen importància.
Pensa només que aquell és el fossar
dels meus ocells d'infància.

Damunt de cada tomba un raig de sol,
i per corona eterna, la mar ampla...
Un raig de sol és un ocell de foc
que tot ho pren per branca.