NO ÉS ACÍ!

[...] A Laura li agradaria que fos la seua amiga Cristina, que l'havia convidada, però quan obri la porta apareix una parella punky que amb total desimboltura entra com si fos casa seua.
- Ja ha vingut el Toni? -pregunta ella.
- No ho sé. Jo acabe d'arribar. Com no siga aquell que parla per telèfon, no he vist a ningú més -contesta Laura.
- Ací el col·lega i jo venim a la festeta i tal. Ens han dit que hi hauria marxeta i ací estem ... ...
- Ah! jo també he vingut a la festa. Passeu, passeu!
- No, si jo tampoc no els conec. Mira, Carles, no insistesques més, ja et telefonaré més tard i t'ho conte tot. Acaba de venir més gent i vull aclarir el malentés d'immediat. Adéu! Fins ara!
- Eh! aquell no és Toni, col·lega! -observa la punky.
- Bah!, tu tranqui. Ja es deixarà caure! Com si no sabesses de què van tota aquella basca!
Quan Xavier va a la sala disposat a desfer la confusió, el punky ja ha estripat un paquet de cacaus i ha encetat un pot de Voll-Damm.
- Però què feu ací!? Us heu enganyat! Ací no s'ha organitzat cap festa -va cridar Xavier visiblement nerviós i alterat.
Sense immutar-se, com si aquella pregunta i aquella afirmació no hagués sigut adreçada a cap dels tres, cap dels tres contesta.
- Escolta, no tens gots, ni gel, ni res? Si vols que beguem a morro a mi tant em fa, ja hi estic acostumat, però ací la piba acaba d'amollar una hepatitis de les grosses.
A Xavier l'ha agafat tan d'improvís, que no pot reaccionar. Es desplaça a la cuina per dur-los els gots i pensa que potser una vegada calmada la set podrà parlar amb ells i convèncer-los del seu error. En el trajecte cap a la cuina tornen a tocar al timbre i Xavier es gira tot d'una amb una cara d'espant que atemoreix.
Laura va a la porta i torna a desitjar que siga Cristina i en obrir, una parella d'executius vestida impecablement miren Laura i els punkys una mica astorats. Laura fa cara de satisfacció perquè també van elegants i ja no desentona tant com al costat dels punkys. La parella d'executius estan tan estranyats que dubten a entrar o no, però una colla d'adolescents molt decidits i que raonen animadament de futbol, arrosseguen la parella cap a l'interior de la casa, sense concessions.
- No està gens malament l'amo de la casa, no creus? -li diu Laura a la punky per allò de trencar el gel.
- Si tu ho dius ... -contesta despectiva i va a buscar el seu amic que regira els discos de Xavier.
- Vaja començament de festa! Estic al·lucinat amb el gatxó aquest! No té ni un puto disc que s'ho valga! No sé com ho apanyaré, col·lega, ho tinc xungo! Ara que mirant el percal, tant em fa!
- Eh, i per què no ens obrim? Està clar que el paio aqueix té raó. Ens hem enganyat.
- Vinga, tia, no et poses plom! Aguanta la cervesa i després ja escamparem el poll!
Laura ha deixat la porta oberta i ara mateix acaben d'entrar dues xiques més i cap de les dues és Cristina. Xavier està histèric, fora de sí, i després de deixar els gots colpeja fort la taula i crida desgalletant-se:
- Torne a repetir que us heu equivocat! Ací no hi ha cap festa i vull estar sol! Així que feu el favor d'anar-vos-en!
Evidentment, amb la música de Bowie a tot volum amb què el punky acaba d'inaugurar la nit i la majoria de gent despistada, no sols ningú no li ha fet cas, sinó que alguns l'han mirat preguntant-se qui és aquest boig que de sobte ha començat a cridar. El punky ha tret el "Rock 'n' Roll animal" de Lou Reed i el "Heartattack and vine" de Tom Waits i se'ls ha reservats per a quan acabarà Bowie. S'ha agafat una botella de JB del moble-bar i, assegut en terra a la vora del compacte, va bevent a morro.
- Ja t'havia dit que no era ací, però com no em fas cas mai. Sempre fas la mateixa -li retrau l'executiva al seu home.
- Però dona si has sigut tu la que m'has dit que m'aturés perquè hi havia llum ... [...]

(De Viure al ras, 2000)

* * *

QUALSEVOL NIT

Tal com acostumaves, després de traure a passejar el gos i tornar-lo a casa, aquella vesprada vas anar a distreure't a un centre comercial i jugares una estona a les màquines escurabutxaques. Quan et vas cansar, caminares sense rumb fix, observares un d'aquests mostradors especialitzats en papereria que tant t'agraden i encara tingueres la temptació de comprar-te algun dolç abans d'acabar vagant per un barri que no havies trepitjat mai.

Tenies la ment en blanc i vas seguir fent camí de manera mecànica: adés un carrer i més tard un altre. En un principi encara ensopegaves amb alguna persona, algun comerç obert, algun quiosc; però, a mesura que queia la vesprada i anaves allargant el passeig, els carrers van anar esdevenint cada vegada més solitaris. Per un instant vas pensar a aturar-te i tornar, però un impuls irrefrenable t'empentava a continuar.

En arribar la nit ignoraves on et trobaves; fins i tot desconeixies com regressar. A desgrat que miraves davant i darrere i a un costat i l'altre; a desgrat que cada sentit i cada direcció era un abisme, no tenies cap sensació estranya. A l'inrevés, aquella solitud i aquell silenci, aquell buit desconcertant projectat en totes direccions et semblaven acollidors; posseïen una força que encara et va impulsar a continuar endavant fins trobar-te exhaust i aconseguir el que feia temps desitjaves: perdre't, caure en terra i esperar.

(De Viure al ras, 2000 )

* * *

L'ALA TRENCADA

València ol bé algunes nits. Ahir, per exemple, ensumava la seua fragància de flor de taronger i la notava com un tros de gel entre les mans. Algunes nits també em somriu. És una papallona voleiant les flors que m'ornen els cabells. València, ahir, tenia lluna i no em feien por ni els arbres, ni els edificis, ni tampoc les pedres d'aquest mur. Hi havia lluna i seguia els seus reflexos. M'agraden els reflexos; em captiven. Són fràgils i juganers, sobretot quan ensopeguen amb els espills i els vidres, amb els metalls i les aigües. Per això mai no trenque els espills ni els vidres; ni els metalls ni les aigües. Els jocs dels reflexos m'agraden tant com les olors. No fan camins precisos. Se'n fugen. Van i no van cap a l'infinit. Desapareixen i apareixen. Fereixen i ceguen els ulls. Van i no van enlloc.

Si València ol i té lluna, puc matar els enemics. Els mate amb la navalla. Són ells, els enemics, qui tapen la lluna i amaguen les olors i els reflexos perquè no els acace amb la mirada, ni els mate amb la navalla. Volen treure'm els ulls i matxucar-me el rostre. Tant si hi ha lluna com si no, els enemics, m'arraconen. Em busquen, no volen que veja la lluna ni els reflexos, ni que olore València. No volen que tinga desitjos, ni ràbia. Només que actue com ells, amb el somriure esmorteït dels resignats.

Sé que em vigilen. Em vigilen perquè no tinga ràbia, perquè no olore ni dibuixe. M'agrada dibuixar i que les mans córreguen darrere els reflexos i les olors i seguir-los amb el llapis, per damunt la blancor dels fulls. Passegem juntes, les mans i jo, llavors. És un passeig agradable deixar-me dur per les mans. Ells voldrien que les tingués fredes. Que em descuidés perquè se m'engarrotaren. I per això em persegueixen. Per això anhelen agafar-me, perquè no dibuixe. No volen que dibuixe, només que oblide, que t'oblide. I no sé com oblidar-te després d'haver-te matat. Això d'oblidar després de matar, només ho fan ells, els enemics, que no tenen escrúpols. Però jo sí que en tinc, d'escrúpols, tot i que sovint han estat la meua perdició. He de matar-los amb la navalla, els enemics. Treure-la de la butxaca i matar-los. No puc consentir caure en la indiferència i la desesperança com un estat fatal i irremeiable.

(De Viure al ras, 2000)

* * *

UN AMOR PERDURABLE

[...] Assegut al sofà, a les fosques, romans quiet i escoltes el Holding back the years de Jimmy Scott, mentre un munt d'imatges circulen indiscriminades davant els teus ulls. Sents pànic. Aquell maldecap del matí s'ha enquistat entre el tabac i les emocions, i ara ha esdevingut un temor abstracte que t'entela el cos d'una suor freda. Ignores si el suïcidi de Joan t'obrirà la vida de bat a bat o, a partir de demà, t'enfilaràs en una altra etapa compulsiva i frenètica on l'única cosa que compte siga marcar mosses a la paret per cada cos que et folles a les saunes, als bars d'ambient, a alguns cines X, als wàters públics o en aquella zona dels afores, on aparquen els camions.

Sents un pànic terrible que no saps com minvar. T'aixeques, et prepares un rom amb gel, t'asseus de nou, t'encens un cigarret i el mires consumir-se primer entre els dits i després amb pipades profundes com si seguires el ritme del jazz lent i punyent de l'Scott. Tens por de no controlar el temps ni la teua vulnerabilitat. No desitges tornar a tremolar davant la vida com si fores roba estesa al ras.

(De Batecs, 2004 )

* * *

KYRIE ELÉISON

Oh, Déu meu, ja sabeu que només sóc pols i cendra, que no sóc res sense Vós, i com la vostra obra que sóc, la meua vida i la meua mort han de succeir segons la vostra divina voluntat. Oh, Déu meu, no vull pensar ni fer cap cosa que puga contradir el vostre diví beneplàcit. Us done les gràcies per tots els dons, favors i beneficis que em concediu a cada instant i també per la satisfacció de la meua vida a través de la fe catòlica, apostòlica i romana, en la qual crec fermament. Sé que no sóc digne d'adreçar-me a Vós, però he embrutat tant la meua ànima que torne a necessitar la vostra infinita bondat i majestat, la vostra infinita misericòrdia. I si no fos perquè en Vós existeixen totes les coses i totes les coses sou Vós, ja no viuria. Oh, Gran Pare, Santíssima Trinitat, perdoneu-me els pecats, les omissions!

Com cada dia em presente a Vós en cos i ànima i només busque humilment que em salveu dels mals, que mai més no em deixeu caure en la temptació i que m'aparteu dels desigs mundans i estèrils. Senyor, allibereu-me de les concupiscències i dels mals pensaments, de l'odi, de l’ira i de les baixeses d'aquest món pecador. No vull perdre'm en la presó eterna de la foscor sense Vós. Oh, Divina Majestat, deixeu que la santíssima Mare intercedesca per mi i que el meu àngel custodi defense la meua ànima i siga acollida al vostre si. I perquè tot ho sabeu i tot ho veieu, també sabreu i veureu com és de profund el penediment i el pesar d'haver menyspreat el Déu-Home Jesucrist i les seues ensenyances. Us demane perdó i indulgència. No permeteu que es malguanye en aquest humil serf la sang vessada pel Vostre Fill. Oh, Déu meu, ajudeu-me, socorreu-me. És veritat que sóc mereixedor d'aquest turment que em persegueix, d'aquesta pena temporal que em torba el repòs, però us pregue que, quan arribe l'hora, quan disposeu de mi, la vostra gràcia abundant em caiga de ple. No consentiu que siga abandonat a les tenebres. Per damunt de tot vull veure-Vós en la llum de la glòria, lloar-Vos, venerar-Vos tota l'eternitat en companyia dels sants, dels àngels, dels arcàngels, serafins i querubins, i de la Mare Santíssima. Vos sabeu com sent en les meus entranyes haver-Vós ofés!

(De Batecs, 2004)