Sebastià Gasch
1897-1980
©Col·lecció Emili Gasch
Instàntania del Grup de L'Amic de les Arts, Sitges, 1927. D'esquerra a dreta: Manuel Font "Siau", J.V. Foix, Sebastià Gasch, Lluís Montanyà, Josep Carbonell, Federico García Lorca, Salvador Dalí i Magí Albert Cassanyes. ©Col·lecció Emili Gasch
Sebastià Gasch, el 1930. ©Galán
©Arxiu Avui
Biografia
Sebastià Gasch i Carreras neix a Barcelona el 9 d'octubre de 1897, fill únic d'una família propietària d'una botiga de capses de luxe. El seu pare mor el 1902 i la seva afició pel circ i el món de l'espectacle prové de la seva mare. Cursa la carrera de Peritatge Mercantil al Col·legi Comtal dels Germans de la Doctrina Cristiana (1916) i entra a treballar a l'Agència Marítima Delgado (1916-1930). A partir de 1918 assisteix a les classes de dibuix del Cercle Artístic de Sant Lluc, on fa amistat amb Joan Prats i Joan Miró, i el 1923 n'és nomenat bibliotecari. Després de no reeixir com a pintor es dedica a les lletres. Així, a finals de 1925 publica a la Gaseta de les Arts el seu primer article, on fa un contundent elogi de la pintura del seu amic Joan Miró. A partir d'aquí, s'erigeix en el més apassionat defensor de l'art d'avantguarda de tot l'Estat espanyol, reivindicant figures com Picasso, Dalí, Le Corbusier, Calder, Arp o, sobretot, Miró.
El 1926 participa en el naixement de la revista d'avantguarda L'Amic de les Arts i comença a col·laborar a D'Ací i d'Allà i a La Veu de Catalunya. El 1927 també col·labora a La Nova Revista i a La Gaceta Literaria de Madrid. Present en totes les tertúlies, manifestacions i publicacions de l'avantguardisme català, Sebastià Gasch és el principal ideòleg del Manifest Groc, distribuït el març de 1928 i signat conjuntament amb Lluís Montanyà i Salvador Dalí. El manifest resumeix la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i fa una defensa total de la modernitat. També durant aquest any participa en diverses publicacions com Gallo, la revista granadina de Federico García Lorca. L'any següent intervé a Hèlix, Cahiers de Bélgique i revistes llatinoamericanes com la mexicana Circunvalación, alhora que enceta una llarga col·laboració a La Publicitat. Val a dir que és en aquesta revista on apareix de la seva ploma el primer article mundial sobre el treball escultòric de Joan Miró. Cap a finals de 1929, edita amb Montanyà i Guillem Díaz-Plaja l'únic número de Fulls Grocs, on insulta la pintura de Rafael Benet i posteriorment se'n penedeix.
A partir de 1930 es dedica exclusivament al periodisme i augmenta la seva dedicació per les manifestacions més desateses per la cultura oficial. Comença a col·laborar al setmanari Mirador, on compagina la seva activitat com a crític d'art amb articles dedicats al music-hall, la dansa, el flamenc, la boxa, el cinema, el circ o els locals i personatges de la vida nocturna barcelonina. És també el crític de cinema del diari L'Opinió (1931-1934) i La Publicitat (1935-1936), i el 1932 participa en la fundació de l'associació avantguardista ADLAN (Amics De L'Art Nou). Altrament, el 1934 publica una monografia sobre l'escultor i amic Àngel Ferrant, editada per la revista Gaceta de Arte de Tenerife.
El 1936 comença a treballar per a la Generalitat de Catalunya i amb l'esclat de la Guerra Civil es converteix en un fidel defensor de l'ordre republicà. El 1937 el Comissariat de Propaganda li edita l'opuscle La pintura catalana contemporània. El 1938 mor la seva mare i, al costat d'altres escriptors i intel·lectuals, és dels últims a deixar Barcelona i passar la frontera cap a l'exili. El mes de gener de 1939 encara publica un article sobre «Teatre negre» al setmanari Meridià, i un altre sobre Buster Keaton a Catalans, revistes on ja havia col·laborat regularment. Poc després es trasllada a Girona amb l'Agrupació d'Escriptors i passa a França, on acaba residint a París. Després de diverses penúries que rememora al dietari Etapes d'una nova vida (publicat pòstumament el 2002), roman a la capital francesa i entra en contacte amb un grup d'artistes i intel·lectuals catalans i espanyols. D'aquesta experiència neix París, 1940 (publicat el 1956), testimoni que combina el diari personal i la crònica de l'ambient artístic parisenc del moment. El 1942 decideix tornar a Barcelona, on és empresonat durant unes setmanes. Dos anys després es casa amb Caritat Grau-Sala, germana del pintor, i l'any següent neix el seu únic fill.
Després d'aquest periple, a finals dels anys quaranta recupera la posició de capdavanter dels moviments artístics renovadors que es donen a l'Estat espanyol. El 1946 comença a escriure a Destino, setmanari on centra la seva activitat com a periodista fins a mitjan anys setanta, un cop jubilat, amb articles sobre el món de l'espectacle que tenen un gran seguiment. Durant aquest llarg període, hi escriu sobre cinema, circ, music-hall, dansa, ballet i el món artístic, a vegades signant amb el pseudònim "Mylos". A partir dels anys seixanta crea una secció específica on rememora aspectes culturals importants dels anys vint i trenta.
Paral·lelament, participa en revistes i conferències i acaba publicant més d'una trentena de llibres, com L'expansió de l'art català al món (1953), els reculls Barcelona de nit (1957) i Les nits de Barcelona (1969), Títeres y marionetas (1949), El arte de los niños (1953), La historia del music-hall (1962) o El Molino (memorias de un setentón) (1972). Dedica volums especialitzats a la dansa (De la danza, 1946), el circ (El circo y sus figuras, 1947; Amaestramiento de animales, 1955; El circo por dentro, 1961), el cinema (Las etapas del cine, 1948) i les arts plàstiques (El expresionismo, 1955; La pintura abstracta, 1957). També escriu més monografies d'artistes i personatges del món de l'espectacle, com José Llorens Artigas (1951), Jaime Mercadé (1952), Antonio Sirera (1960), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Pura Vilella (1962), Joan Miró (1963), Curós (1965), Aguilar Moré (1971, amb F. Draper), Tàpies (1971) i Wifredo Lam a París (1976). Així mateix, el 1952 entra a treballar, fins als anys seixanta, a Radio Nacional de España amb programes memorialístics com El mundo rueda o A la luz del ayer, que adapta per a TVE.
El conjunt de la seva tasca periodística i literària el converteix en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, ingressa el 1958 a la Union des Historiens du Cirque, que aplega els pocs intel·lectuals que s'han dedicat a estudiar el circ en els seus països respectius, i és homenatjat diverses vegades (1968, 1971, 1972 i 1976). Entre els premis rebuts, destaquen la Medalla d'Honor d'Amics del Circ (1956) concedit en el II Congrés Internacional d'Amics del Circ celebrat a París, la Insígnia d'Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i el títol de Chevalier primer i d'Officier després de les "palmes académiques" franceses (1959 i 1960). En honor seu, el Foment de les Arts i del Disseny (FAD) convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. El 9 de desembre de 1980 mor a Barcelona, la ciutat que trobem sempre present en la seva obra.
El 1926 participa en el naixement de la revista d'avantguarda L'Amic de les Arts i comença a col·laborar a D'Ací i d'Allà i a La Veu de Catalunya. El 1927 també col·labora a La Nova Revista i a La Gaceta Literaria de Madrid. Present en totes les tertúlies, manifestacions i publicacions de l'avantguardisme català, Sebastià Gasch és el principal ideòleg del Manifest Groc, distribuït el març de 1928 i signat conjuntament amb Lluís Montanyà i Salvador Dalí. El manifest resumeix la seva oposició a la cultura del postnoucentisme i fa una defensa total de la modernitat. També durant aquest any participa en diverses publicacions com Gallo, la revista granadina de Federico García Lorca. L'any següent intervé a Hèlix, Cahiers de Bélgique i revistes llatinoamericanes com la mexicana Circunvalación, alhora que enceta una llarga col·laboració a La Publicitat. Val a dir que és en aquesta revista on apareix de la seva ploma el primer article mundial sobre el treball escultòric de Joan Miró. Cap a finals de 1929, edita amb Montanyà i Guillem Díaz-Plaja l'únic número de Fulls Grocs, on insulta la pintura de Rafael Benet i posteriorment se'n penedeix.
A partir de 1930 es dedica exclusivament al periodisme i augmenta la seva dedicació per les manifestacions més desateses per la cultura oficial. Comença a col·laborar al setmanari Mirador, on compagina la seva activitat com a crític d'art amb articles dedicats al music-hall, la dansa, el flamenc, la boxa, el cinema, el circ o els locals i personatges de la vida nocturna barcelonina. És també el crític de cinema del diari L'Opinió (1931-1934) i La Publicitat (1935-1936), i el 1932 participa en la fundació de l'associació avantguardista ADLAN (Amics De L'Art Nou). Altrament, el 1934 publica una monografia sobre l'escultor i amic Àngel Ferrant, editada per la revista Gaceta de Arte de Tenerife.
El 1936 comença a treballar per a la Generalitat de Catalunya i amb l'esclat de la Guerra Civil es converteix en un fidel defensor de l'ordre republicà. El 1937 el Comissariat de Propaganda li edita l'opuscle La pintura catalana contemporània. El 1938 mor la seva mare i, al costat d'altres escriptors i intel·lectuals, és dels últims a deixar Barcelona i passar la frontera cap a l'exili. El mes de gener de 1939 encara publica un article sobre «Teatre negre» al setmanari Meridià, i un altre sobre Buster Keaton a Catalans, revistes on ja havia col·laborat regularment. Poc després es trasllada a Girona amb l'Agrupació d'Escriptors i passa a França, on acaba residint a París. Després de diverses penúries que rememora al dietari Etapes d'una nova vida (publicat pòstumament el 2002), roman a la capital francesa i entra en contacte amb un grup d'artistes i intel·lectuals catalans i espanyols. D'aquesta experiència neix París, 1940 (publicat el 1956), testimoni que combina el diari personal i la crònica de l'ambient artístic parisenc del moment. El 1942 decideix tornar a Barcelona, on és empresonat durant unes setmanes. Dos anys després es casa amb Caritat Grau-Sala, germana del pintor, i l'any següent neix el seu únic fill.
Després d'aquest periple, a finals dels anys quaranta recupera la posició de capdavanter dels moviments artístics renovadors que es donen a l'Estat espanyol. El 1946 comença a escriure a Destino, setmanari on centra la seva activitat com a periodista fins a mitjan anys setanta, un cop jubilat, amb articles sobre el món de l'espectacle que tenen un gran seguiment. Durant aquest llarg període, hi escriu sobre cinema, circ, music-hall, dansa, ballet i el món artístic, a vegades signant amb el pseudònim "Mylos". A partir dels anys seixanta crea una secció específica on rememora aspectes culturals importants dels anys vint i trenta.
Paral·lelament, participa en revistes i conferències i acaba publicant més d'una trentena de llibres, com L'expansió de l'art català al món (1953), els reculls Barcelona de nit (1957) i Les nits de Barcelona (1969), Títeres y marionetas (1949), El arte de los niños (1953), La historia del music-hall (1962) o El Molino (memorias de un setentón) (1972). Dedica volums especialitzats a la dansa (De la danza, 1946), el circ (El circo y sus figuras, 1947; Amaestramiento de animales, 1955; El circo por dentro, 1961), el cinema (Las etapas del cine, 1948) i les arts plàstiques (El expresionismo, 1955; La pintura abstracta, 1957). També escriu més monografies d'artistes i personatges del món de l'espectacle, com José Llorens Artigas (1951), Jaime Mercadé (1952), Antonio Sirera (1960), Charlie Rivel, pallasso català (1962), Pura Vilella (1962), Joan Miró (1963), Curós (1965), Aguilar Moré (1971, amb F. Draper), Tàpies (1971) i Wifredo Lam a París (1976). Així mateix, el 1952 entra a treballar, fins als anys seixanta, a Radio Nacional de España amb programes memorialístics com El mundo rueda o A la luz del ayer, que adapta per a TVE.
El conjunt de la seva tasca periodística i literària el converteix en testimoni imprescindible de la vida cultural catalana i europea del segle XX. En conseqüència, ingressa el 1958 a la Union des Historiens du Cirque, que aplega els pocs intel·lectuals que s'han dedicat a estudiar el circ en els seus països respectius, i és homenatjat diverses vegades (1968, 1971, 1972 i 1976). Entre els premis rebuts, destaquen la Medalla d'Honor d'Amics del Circ (1956) concedit en el II Congrés Internacional d'Amics del Circ celebrat a París, la Insígnia d'Or i Brillants del Circ (1959), la Medalla al Mèrit de la Diputació de Barcelona (1975) i el títol de Chevalier primer i d'Officier després de les "palmes académiques" franceses (1959 i 1960). En honor seu, el Foment de les Arts i del Disseny (FAD) convoca des de 1976 els Premis Sebastià Gasch d'Arts Parateatrals. El 9 de desembre de 1980 mor a Barcelona, la ciutat que trobem sempre present en la seva obra.