Sebastià Gasch
1897-1980
Sebastià Gasch observa La Chunga acompanyada a la guitarra per Ramón Gómez, al bar Flores de Mayo. ©Col·lecció Emili Gasch
Antologia
"–Perdoni. No és pas de la Societat d'Autors, vostè? Com que veig que apunta coses...
Explicacions. I, tranquil·litzat tot el personal, puc observar sense por. Cap caràcter, el Bar Brasileño. Llarg i estret. La gran cafetera exprés, la nevera, una pianola que sembla un paraigüer de rebedor menestral, tres rengles de taules rectangulars de marbre. I, al fons, el tablao reglamentari amb quatre cadires sense història. A la paret, un mirall immens entre dos cartells de toros esgrogueïts. En un racó, una porteta de vidre amb unes lletres: Peña Mariano. Alguna glòria taurina de la Barceloneta, aquest Mariano. El bar ja està completament ple. La cridòria és imponent. Homes en mànigues de camisa i de samarreta. I dones deformades per uns parteratges tan copiosos com laboriosos. Gris, molt gris. Gens de caràcter mariner. Quina decepció! Dos únics pescadors no poden dibuixar l'ambient que jo cercava. Es veu que per a trobar aquesta atmosfera cal anar més endins, furgar pels carrers del Baluard o de Sevilla, de Nakens o d'Escuder. Allà, potser encara trobaríem algun bar, petit com una capsa de llumins, sense ràdio ni pianola, i en el qual, sota la llum freda d'un llum tort, algun pescador, llunyà i absent, xop d'alcohol com un ble, ha obert la porta dels seus pensaments secrets.
Però silenci. Comença la sessió. El guitarrista, mocador al coll, espardenyes als peus, cabellera grisenca, i el cantador, pantalons blancs, sabates de lona, puro de ral i aire derrotat, han pujat al tablao. Quina tenue, Verge de la Macarena! Som lluny de la indumentària fúnebre i ortodoxa dels niños de postín. El guitarrista fa veure que toca, car rascar les cordes d'aquella manera no és tocar. El cantador fa veure que s'entusiasma i crida al seu company: ¡Así se toca! ¡Vivan los mancos, leche! I comença a cantar: Al ver llorá a mi mare – me soltaron los siviles... – me soltaron un guantaso – en mitá e las narices–. Com destrossa la veu la caçalla! L'únic flamenc que hi ha a la sala s'estira els cabells tràgicament. El segon cantador ja és més presentable: ¡Qué sentimiento me da – de la mujer de la vía! – Tiene siempre que agradar – y demostrar alegría – cuando quisiera llorá–. El segon cantador ja té més estil. L'únic flamenc que hi ha a la sala s'entusiasma: ¡Salero! ¡Viva er paladá! Però la cosa no rutlla prou bé, encara. El cantador carrega el mort al guitarrista. El guitarrista el carrega al cantador. S'acusen mútuament...
Potser que ens n'anéssim. Pensat i dit. Dit i fet. Ho hem endevinat. Perquè a fora fa una fresqueta que enamora..."
(De «Flamencs a la Barceloneta», dins Barcelona de nit. Barcelona: Selecta, 1957)
Explicacions. I, tranquil·litzat tot el personal, puc observar sense por. Cap caràcter, el Bar Brasileño. Llarg i estret. La gran cafetera exprés, la nevera, una pianola que sembla un paraigüer de rebedor menestral, tres rengles de taules rectangulars de marbre. I, al fons, el tablao reglamentari amb quatre cadires sense història. A la paret, un mirall immens entre dos cartells de toros esgrogueïts. En un racó, una porteta de vidre amb unes lletres: Peña Mariano. Alguna glòria taurina de la Barceloneta, aquest Mariano. El bar ja està completament ple. La cridòria és imponent. Homes en mànigues de camisa i de samarreta. I dones deformades per uns parteratges tan copiosos com laboriosos. Gris, molt gris. Gens de caràcter mariner. Quina decepció! Dos únics pescadors no poden dibuixar l'ambient que jo cercava. Es veu que per a trobar aquesta atmosfera cal anar més endins, furgar pels carrers del Baluard o de Sevilla, de Nakens o d'Escuder. Allà, potser encara trobaríem algun bar, petit com una capsa de llumins, sense ràdio ni pianola, i en el qual, sota la llum freda d'un llum tort, algun pescador, llunyà i absent, xop d'alcohol com un ble, ha obert la porta dels seus pensaments secrets.
Però silenci. Comença la sessió. El guitarrista, mocador al coll, espardenyes als peus, cabellera grisenca, i el cantador, pantalons blancs, sabates de lona, puro de ral i aire derrotat, han pujat al tablao. Quina tenue, Verge de la Macarena! Som lluny de la indumentària fúnebre i ortodoxa dels niños de postín. El guitarrista fa veure que toca, car rascar les cordes d'aquella manera no és tocar. El cantador fa veure que s'entusiasma i crida al seu company: ¡Así se toca! ¡Vivan los mancos, leche! I comença a cantar: Al ver llorá a mi mare – me soltaron los siviles... – me soltaron un guantaso – en mitá e las narices–. Com destrossa la veu la caçalla! L'únic flamenc que hi ha a la sala s'estira els cabells tràgicament. El segon cantador ja és més presentable: ¡Qué sentimiento me da – de la mujer de la vía! – Tiene siempre que agradar – y demostrar alegría – cuando quisiera llorá–. El segon cantador ja té més estil. L'únic flamenc que hi ha a la sala s'entusiasma: ¡Salero! ¡Viva er paladá! Però la cosa no rutlla prou bé, encara. El cantador carrega el mort al guitarrista. El guitarrista el carrega al cantador. S'acusen mútuament...
Potser que ens n'anéssim. Pensat i dit. Dit i fet. Ho hem endevinat. Perquè a fora fa una fresqueta que enamora..."
(De «Flamencs a la Barceloneta», dins Barcelona de nit. Barcelona: Selecta, 1957)
* * *
"Les persones que tinguin edat i memòria per a recordar-ho, no han oblidat segurament l'actitud adoptada per molta gent davant les primeres obres de Joan Miró. No s'haurà esborrat de la memòria d'aquestes persones la ràbia amb què foren esquitxats els dibuixos de Miró exposats per primera vegada, a les galeries Dalmau del carrer de la Portaferrisa... Totes aquestes persones han de recordar les burles sagnants, la inhumana hostilitat, el tracte cruel que era objecte Joan Miró considerat unànimement com un autèntic foll. Excloent l'esmentat Josep Dalmau i els senyors Manyach i Mompou."
(De L'expansió de l'art català al món. Barcelona: Impremta Clarasó, 1953)
(De L'expansió de l'art català al món. Barcelona: Impremta Clarasó, 1953)
* * *
"Avui, dilluns dia 24 d'abril, fa tres setmanes que sortírem de Toulouse i tres mesos que abandonàrem Barcelona. [...] El que enyoro, i de valent, és Barcelona. El record de Barcelona continua torturant-me. «Mari Crû», la inoblidable cançó que he sentit per ràdio al Café de l'Avenir, m'ha fet naufragar en una nostàlgia finíssima que no té preu. «La dansa del foc», tocada al piano per Rodríguez-Mata, m'ha fet esgarrifar d'enyorança. I aquestes sensacions són tan bones que, insensible a la cadència canalla d'una jueva voluptuosa que ballava tangos amb un espanyol empeltat d'argentí, he buscat adeleradament records en cada volta de disc durant el ball de dissabte al castell, en aquells moments en què les camping-girls l'inunden de sensualitat animal. Records! N'he buscat àvidament en cada volta de disc. N'he trobat en «Garuda» –aquella Blanca Negri!–. N'he trobat en «Ramona» –aquell Harry Flemming!–. Massa pocs, però...
He continuat anant al llit a les nou. Es veu que encara no ha arribat l'hora de tornar-me a submergir en l'agitació de les nits elèctriques –aquelles cadires de la Rambla... aquell Gran Kursaal!...–. Jo que esperava amb neguit que s'acabés la guerra per a tornar-me a lliurar al noctambulisme intensiu! ¿Quan podré abandonar l'habitud, contractada a Barcelona durant la guerra, d'anar-me'n a jóc com les gallines? Nits de Barcelona! Cada dia les trobo a faltar amb més vehemència."
(D'Etapes d'una nova vida: Diari d'un exili. Barcelona: Quaderns Crema, 2002)
He continuat anant al llit a les nou. Es veu que encara no ha arribat l'hora de tornar-me a submergir en l'agitació de les nits elèctriques –aquelles cadires de la Rambla... aquell Gran Kursaal!...–. Jo que esperava amb neguit que s'acabés la guerra per a tornar-me a lliurar al noctambulisme intensiu! ¿Quan podré abandonar l'habitud, contractada a Barcelona durant la guerra, d'anar-me'n a jóc com les gallines? Nits de Barcelona! Cada dia les trobo a faltar amb més vehemència."
(D'Etapes d'una nova vida: Diari d'un exili. Barcelona: Quaderns Crema, 2002)
* * *
"Divendres, 14 de juny...
Després de vuit hores d'un son de bèstia extenuada, em va despertar un cop donat a la porta de la cambra del meu hotel del carrer de Chevert, al costat de l'Escola Militar.
–Ils sont là!– em digué amb dramàtica simplicitat l'única criada que no havia abandonat l'hotel.
Ils sont là!...
Cataclisme prodigiós, inevitable, previst. Així, doncs, és veritat... Aquest cel matinal que contemplo en un estat de semiinconsciència, cel travessat per les orenetes com cada dia, ja no és un cel francès... Em vesteixo amb precipitació. Baixo les escales volant. En el vestíbul, dos catalans, refugiats ambdós, cremen acceleradament papers, documents, llibres, que tiren a l'estufa amb gest nerviós. Surto al carrer. La bandera alemanya ja ha estat hissada a l'Escola Militar, a la Torre Eiffel...
L'atmosfera està carregada d'angoixa. París, completament buit, és una ciutat morta. El silenci, més pesat que mai, oprimeix el pit, impedeix de respirar.
Hi ha encara alguns fugitius, ressagats i disseminats, però el carrer està desert i les voreres devastades. Hauríeu dit l'endemà d'una revolució. Curiosa impressió de l'ocell presoner a la gàbia. Tot està tancat, blindat, una ciutat morta, pestífera, i, a tots els balcons, les persianes closes, que refusen, que renuncien, que diuen «no, no, no!!!»."
(De París, 1940. Barcelona: Selecta, 1956)
Després de vuit hores d'un son de bèstia extenuada, em va despertar un cop donat a la porta de la cambra del meu hotel del carrer de Chevert, al costat de l'Escola Militar.
–Ils sont là!– em digué amb dramàtica simplicitat l'única criada que no havia abandonat l'hotel.
Ils sont là!...
Cataclisme prodigiós, inevitable, previst. Així, doncs, és veritat... Aquest cel matinal que contemplo en un estat de semiinconsciència, cel travessat per les orenetes com cada dia, ja no és un cel francès... Em vesteixo amb precipitació. Baixo les escales volant. En el vestíbul, dos catalans, refugiats ambdós, cremen acceleradament papers, documents, llibres, que tiren a l'estufa amb gest nerviós. Surto al carrer. La bandera alemanya ja ha estat hissada a l'Escola Militar, a la Torre Eiffel...
L'atmosfera està carregada d'angoixa. París, completament buit, és una ciutat morta. El silenci, més pesat que mai, oprimeix el pit, impedeix de respirar.
Hi ha encara alguns fugitius, ressagats i disseminats, però el carrer està desert i les voreres devastades. Hauríeu dit l'endemà d'una revolució. Curiosa impressió de l'ocell presoner a la gàbia. Tot està tancat, blindat, una ciutat morta, pestífera, i, a tots els balcons, les persianes closes, que refusen, que renuncien, que diuen «no, no, no!!!»."
(De París, 1940. Barcelona: Selecta, 1956)
* * *
"Grock no ha tingut èxit a Madrid. El seu art, fet de fineses, no ha pogut travessar la impermeabilitat del públic madrileny, envilit per les vulgaritats que els seus autors i actors còmics preferits li ofereixen inlassablement. [...] Quant al circ, el públic espanyol rebutja Grock i adora els vulgaríssims Pompoff i Teddy. Precisament, acabem de rebre una lletra d'Alady, datada a Múrcia [...] i afegeix que Teddy, amargat, despistat, no es cansa de dir i redir que ell és millor que Grock, que fa moltes més coses que l'ex-company d'Umberto Guilleaume, dit Antonet. Aquestes pretensions desmesurades, exhibides amb tant d'impudor, aquesta idea vanitosa de la seva pròpia persona, la tenen gairebé tots els artistes de circ i music-hall peninsulars. [...] Malgrat el fracàs de Grock a Madrid, i malgrat els èxits que durant molts anys han obtingut Pompoff i Teddy a la pista del circ Price, aquests són molt inferiors a aquell. Grock és tan dissortat i tan humà com Charlie Chaplin. El tacte exquisit, la finor espiritual, la mesura de Grock, les seves múltiples inflexions de veu i el seu gest meravellós, la seva fantasia i la seva inspiració, la complexitat del seu joc amarat de matisos i subtileses, no poden ser compresos per un públic que s'enterneix davant la banalitat, la insensibilitat i la grolleria dels matussers Pompoff i Teddy."
(De «Grock a Barcelona», dins Sebastià Gasch, el gust pel circ (Antologia de textos). Tarragona: El Mèdol, 1998)
(De «Grock a Barcelona», dins Sebastià Gasch, el gust pel circ (Antologia de textos). Tarragona: El Mèdol, 1998)