Joan Garí
Comentaris d'obra
Un llibre paradoxal i insòlit en un panorama com el nostre (…) Una mirada documentada, desprejudiciada i subtil.
(Enric Sòria. Del Pròleg d'Un cristall habitat)
* * *
Joan Garí, amb La balena blanca, ha equilibrat perfectament la història narrada amb un to, un estil i un llenguatge ben escaients; ha aconseguit d'ajustar el fet i la manera de contar-los, i ho ha fet per la banda alta de l'espectre (...).
(Víctor Gayà. El Temps, núm. 1, 242, abril 2008)
* * *
[La balena blanca] Garí, per l'altura de la seva obra, no té el reconeixement que es mereix. La novel·la, La balena blanca, és Joan Garí pur: energia creativa, ironia, criticisme, culturalisme, idees substancioses, actualitat… En definitiva, a La balena blanca trobem el temperament artístic de Garí i tots els vessants diferents del seu talent.
(Sam Abrams. El Mundo [Barcelona], 25 de gener de 2008)
* * *
[La balena blanca] Com a escàndol i denúncia resulta una novel·la fallida: naïf. En canvi, com a paràbola o faula, ens trobaríem davant una novel·la exemplar, moralitzant, sobre el sentit de la vida i l'existència (…) Garí, confie, pot oferir-nos productes més ambiciosos d'una manera reexida, i passar a la història com un bon novel·lista, i no solament com un bon narrador.
(Lluís Roda. Caràcters, núm. 43, abril 2008)
* * *
[Viatge pel meu país] Al cap de mig segle, un digníssim successor de Fuster, l'assagista Joan Garí, ha resseguit les passes del mestre i ha aixecat acta notarial tant de les coses que segueixen sent com eren com de les que han canviat radicalment (…) De fet, constitueix un diàleg interessantíssim entre dos senyors que, a banda de dir-se Joan, tenen algunes altres coses importants en comú, com ara el fet d'haver pensat i repensat un país periòdicament, com si en comptes d'una realitat geogràfica més o menys incontestable es tractés d'un enigma o, si més no, d'una cosa molt estranya.
(Ferran Sáez. "Viatge pel meu país", Ara Llibres, 6 de juny de 2012)
* * *
[Viatge pel meu país] El de Borriana és un excel·lent escriptor que es mou amb solvència i gust pel terreny que trepitja. El seu, de fet, és un volum que, sense dissoldre la gènesi –abunden les citacions i visites al text fusterià [El País Valenciano, 1962]– adopta vida pròpia, amb més volada quan deixa de banda els registres més notarials per oferir delicioses digressions amb vocació lírica o irònica. Una prosa elegant i fluida, sense ensopegades ni omissions dignes de ser esmentades, que segueix els passos de Fuster amb la mateixa estima i desconcert, amb la voluntat de descriure el país sense edulcorants. Amb el mateix esperit engagé. Una visió –i aquesta és la conclusió més inquietant– encara incompatible amb el volkgeist dominant.
(Xavier Aliaga. Web Núvol, 1 de maig de 2012. Llegir l'article complet)
* * *
[Viatge pel meu país] Us diré, doncs, sense cap reserva, que aquest és un llibre magnífic (…) Amb un lirisme discret però real, el borrianenc sap evocar els paradisos perduts, com les illes Columbretes. Aquesta obra és un festival de bellesa, d'elegància, d'intel·ligència. Un poema (…) Els mots de Garí canten un jazz punyent i les fotos de Vicent evoquen un paradís plausible.
(Joan Daniel Bezsonoff. El Temps, núm. 1457, maig de 2012, p. 55)
* * *
[Viatge pel meu país] Aquest és un llibre de Joan Garí literari, senzill i autèntic. La seua prosa clara no afegeix cap dificultat al camí, com sol passar en molts casos, sinó més bé al contrari: ajuda a circular de forma suau a través de totes les històries i l'orografia del país, com si el lector caminara feliç, lleuger, sempre de baixada. Les imatges de Joan Antoni Vicent donen suport al text i serveixen a la vegada de contrast entre dos mons, el de Fuster que pertany a la nostàlgia i la nova realitat que queda fixada en unes pàgines que en el futur també seran memòria groga. Són dos treballs necessaris.
(Manuel Vicent. Pròleg a Viatge pel meu país)
* * *
[Viatge pel meu país] Cal ressaltar l'atreviment de l'escriptor de Borriana per afrontar el text sense prejudicis, fins i tot fent ús de la mateixa causticitat que l'autor de Nosaltres, els valencians […]. El seu estil és nítid, matisadament irònic, sovint càustic, i tot i patir en alguna ocasió d'imprecisions en les dades que aporta, resulta en general plausible.
(Antoni Gómez. Caràcters, núm. 63, primavera de 2013, p. 45).
* * *
[El balneari] Garí ha demostrat amb escreix la seua bona mà per a l'assaig, i és precisament en les reflexions de l'aprenent d'escriptor i en les seues converses amb el capellà rebel on trobem un dels punts forts de la novel·la (…) Després de llegir El balneari, vénen ganes de rellegir La muntanya màgica. Només per això, la darrera novel·la de Joan Garí ja paga la pena.
(Ximo Espinós. Información, 28 de novembre de 2013)
* * *
El balneari és una obra que arriba precedida per un ampli bagatge i una activitat d'escriptura intensa. Això permet a l'autor plantejar una novel·la determinada per dos aspectes: una pràctica reflexiva i una inclusió del present (…) M'ha interessat la proposta reflexiva i estètica, vital i humana de Joan Garí a El balneari.
(Vicenç Llorca. Serra d'Or, núm. 647, novembre de 2013)
* * *
[El balneari] Descobrir les excel·lències de la prosa de Joan Garí és com descobrir la sopa d'all. Garí és un dels nostres escriptors que millor domina el difícil equilibri entre allò que es vol dir i l'embolcall adequat amb què s'ha de dir. El seu teixit lingüístic és impecable: ric, net, punyent quan cal ser-ne, i amable i generós quan la sensibilitat ho requereix; en definitiva, sempre adequat. No debades és un dels grans assagistes actuals en llengua catalana. La solitud d'un escriptor acabat de divorciar que cerca refugi en un poble de muntanya per anar a llepar-se les ferides i repassar introspectivament part de la seva vida conformen el fil conductor d'aquesta magnífica novel·la psicològica.
(Francesc Mompó. Levante-emv, 19 d'octubre de 2013, p. 28)
* * *
[El balneari] L'autor no busca la facilitat de les respostes ni intenta ocultar res, sinó que té la confiança de trobar en la vida fragmentada i imperfecta algun vestigi de bellesa. Joan Garí fuig així de tota grandiloqüència i trena un personatge que és capaç de contemplar-se a si mateix, que aguanta la mirada, que no només admet els errors i les febleses, sinó que els explica amb una deliciosa ironia.
(Simona Škrabec. Ara, 29 de juny de 2013, p. 48)
* * *
[El balneari] La nova novel·la de Joan Garí es planteja com un reflex agosarat quant al temps i a l'espai de La muntanya màgica, de Thomas Mann, un joc atrevit que se sosté per la perícia de l'autor, la solidesa de la prosa i el fons suggeridor del seu discurs.
(Xavier Aliaga. "Recomanem", El País. Quadern, 29 de maig de 2013)
* * *
Joan Garí és un dels grans escriptors valencians de la literatura catalana. Ha conreat diversos gèneres literaris i el periodisme. I ara s'endinsa en la gastronomia amb el llibre La memòria del sabor (…): una prosa tan esplèndida com seductora.
(Jaume Fàbrega. El Temps, desembre 2015)
* * *
[La memòria del sabor] Garí es deixa portar pel seu personal estil assagístic (…). La seua admiració s’estén a totes aquelles dones que, arraconades en tants altres àmbits de la història, han dignificat i enriquit el nostre patrimoni gastronòmic.
(Felip Pineda. Lletres Valencianes, núm. 46, juny 2016)
* * *
[La memòria del sabor] Un projecte literari personal, intransferible, gairebé íntim, però sempre amb alta intenció literària.
(Xavier Pla. El Temps, 29 de desembre del 2015)
* * *
[La memòria del sabor] La meua admiració per Joan Garí ha augmentat amb cada article i cada llibre seus, entre altres raons, per l’extraordinari domini que té de l'adjectivació, per la profunda elaboració discursiva a què sotmet la redacció i per l'audàcia de les imatges que suggereix.
(Josep Palomero. Saó, juliol 2016)
* * *
[Història d'Amèrica] (...) Tot i que l'obra de Joan Garí mostra en conjunt una més que evident vindicació per l'assaig en el seu sentit més ampli, certa misèria ambiental col·labora, com un corcó nocturn, silenciós i incansable, en la difuminació de tot aquell que no s'afanye prou a definir una vocació de fàcil encaix dins dels paràmetres dels gèneres, dins de les càtedres plàcides de certa perversa normalitat. Joan Garí defuig o ignora eixes classificacions no per desig deliberat d'outsider (que no ho és), ni per cap forma de lleugeresa, sinó per tractar-se d'un escriptor total, i conseqüentment amb vocació de totalitat. Perquè quan la literatura ho impregna tot, aquells càlids reductes esdevenen presons incòmodes, trages massa ajustats per a qui ama la intempèrie i el vent fresc i sense límits de la vida llibresca, dels seus records i de les seues experiències.
Història d'Amèrica és un perfecte i més que perdurable exemple de tot això. Des de la fórmula inicial d'unes memòries parcials, el llibre en realitat és un compendi d'aquells gèneres difuminats, amerats de tota la càrrega d'ofici de qui ara, vint anys després dels fets relatats, escriu per a reviure (i per a contar-nos-ho), però acompanyat ja pel sediment, per la selecció natural, pel solatge fructífer del temps transcorregut i per la mirada serena i adulta sobre el passat.
El llibre és el relat d'un viatge que l'autor va fer als Estats Units (a Amèrica, eixe arquetip de la ment) als seus vint-i-cinc anys. Però en realitat eixe viatge havia començat molt abans. Tan abans com quan el xiquet Garí, amb a penes deu anys, s'embadalia mirant el dibuix que representava els colons americans disfressats d'indis que, en 1773, van llançar al mar un carregament de te al port de Boston, eixa escena quasi mítica i en qualsevol cas fundacional de la nova nació. Aquell dibuix, contemplat en un dels volums de Mi enciclopedia (una d'eixes col·leccions de llibres també fundacionals i amb vocació pedagògica que estaven per casa i que tots els lletraferits guardem en un racó de l'ànima) va ser l'espurna que encendria la passió per Amèrica, el motor remot i iniciàtic de tot.
(Toni Sabater. "El viatge a Amèrica de Joan Garí: La memòria recuperada", Valencia Plaza. Culturplaza, 29 d'agost del 2017. Llegir l'article complet)
* * *
(...) L'ofici de lector, que ha estat editat per Publicacions de la Universitat de València, no és un llibre de crítica literària a l'ús dirigit a especialistes. És el brillant dietari d'un lector intel·ligent, en el qual a més de transcriure la seua opinió sobre allò llegit també ens parla d'allò que li ha evocat, li ha suggerit, l'ha provocat o l'ha conduït cap a altres llibres o cap a moments del seu propi passat. En les seues pàgines trobem un lector que busca el diàleg fluid i constant amb l'escriptor i l'obra elegits. Ho fa amb respecte, però també amb confiança, una confiança que l’obliga a esmenar-li la plana en un moment determinat.
La lectura de L'ofici de lector acaba sent com una visita secreta, inesperada, a la biblioteca de Joan Garí. Repassarem amb els dits el llom dels volums que allí trobarem, títols que delaten els seus interessos com a lector i escriptor, la seua predilecció per la literatura memorialística, la preocupació per l'odi, la xenofòbia, la violència extrema exercida pels feixismes i pel nazisme… Mentre som a la biblioteca, podem escoltar el que passa més enllà de les pàgines impreses, el batec dels pensaments, de les emocions, de la realitat quotidiana de lector-escriptor que ens arriba des de les altres habitacions de la casa i fins i tot des del carrer, i que es cola en les seues reflexions.
L'ofici de lector és un llibre interessant, divertit, on trobem un escriptor que sap seduir i captivar amb una ploma elegant i esmolada, una ploma sarcàstica quan vol i ferma, animosa, resoluda i eficaç sempre.
(Manel Alonso. Diari Gran del Sobiranisme, 3 de gener del 2018)
* * *
[L'ofici de lector] (...) Contra l’enfocament «asèptic» i «objectiu», Garí tendeix a relacionar la lectura dels llibres ressenyats amb una circumstància concreta de la seua vida personal: una conversa amb el seu fill, un record, o el fet mateix de no haver tingut ganes d’acabar el llibre que està comentant… I, sobretot, amb la seua activitat com a escriptor. Quan en una de les ressenyes es pregunta «fins a quin punt paga la pena seguir escrivint novel·la com es feia tot just abans de l’obra de Joyce o de Proust», està plantejant-se una qüestió que per a ell, com a novel·lista, és fonamental, davant la qual no pot restar ni indiferent ni «asèptic». Garí assenyala, a més, que «la lectura dels llibres d’altri, en tot cas, seria una cosa trista sense procurar, mentrestant, escriure’n de propis. Llegir i escriure, de fet, haurien de ser una parella inextricable, i sense dubte ho són a ca meua». Més encara: l’ofici de lector és «l’ofici previ, bàsic i insubstituïble, de tot autèntic escriptor». (...)
(Enric Iborra. "Un calidoscopi de lectures", del blog La serp blanca, 28 d’agost de 2017. Llegir l'article complet)
* * *
[L'única passió noble] (...) A partir de un resorte narrativo donde se mezclan invención y realidad, el libro se plantea como conversación entre el autor y madame Mähler-Besse, difunta propietaria de la torre donde se refugiaba intelectualmente Michel de Montaigne. El tema de la conversación son los valencianos y su país, de manera que cobra sentido poner en relación dicho contenido con las figuras del escritor francés y de Joan Fuster, tan cercanos en actitud y estirpe literaria. Juntos el padre del ensayismo y uno de sus practicantes en catalán más destacados. Las alusiones al francés significan siempre un elogio del género que puso en marcha, ese modo escrito de observar, analizar o conjeturar sin ansia de solución. El ensayo deriva del escepticismo como posición vital y cívica, y al mismo tiempo genera escepticismo vital y cívico. Esta es la tesis de Garí. La proyecta sobre la obra de Fuster y sobre la situación cultural y política de los valencianos. El intelectual de Sueca (quien declaró que el apego a su pueblo era en él «l'única passió noble»), responsable primero del proyecto que reconocemos en la denominación País Valencià, es revisitado buscando claves y circunstancias por medio de las cuales entender lo ilusionante de su visión, pero no menos lo que en su visión pudo haber de distorsión o ceguera, tal y como parece que la terca realidad ha venido dictando.
En opinión de Garí, hay que acercarse a Fuster, en cualquier caso, teniéndolo por un escéptico, al tratarse de alguien que quiso desmarcarse del fanatismo y de la indiferencia en igual medida: «Joan Fuster no va dissenyar el País Valencià com una novel·la, sinó com un assaig». Estableció bases y señaló caminos; en absoluto dictaminó soluciones. Siguió, por tanto, la manera de proceder del ensayo y de los ensayistas del linaje de Montaigne.
L'única passió noble contiene un intento de explicar a los desconocedores (simbolizados en la dama francesa) algo del significado que encierra el jeroglífico del alma valenciana y su historia más inmediata. Partícipe de ambas es el propio autor. Porque no era eludible y porque el ensayo demanda inmersión en el yo, Garí espolvorea aquí y allá noticias de su vivencia personal (su trato, por ejemplo, con Fuster y otros intelectuales afines o no al fusterianismo), sin ahorrarse tampoco la expresión de opiniones al respecto de ciertas cuestiones esenciales del «ser valencià». La adhesión que manifiesta es, claramente, un amor crítico: «Estimar críticament és perillós, però, es pot segregar cap altre sentiment envers un territori com el País Valencià?». Amor envuelto en «suau descreïment»; el amor de un no nacionalista, según confiesa y justifica.
Ha abordado Joan Garí, en definitiva, un tema que quizá pueda considerarse gastado, aunque lo hace con original lucidez, con la paradoja del desesperanzado que no obstante mantiene sus convicciones aún alzadas e irrenunciables: las del que quiere ser el que es en la lengua en que es; las del que aspira a compartir, tan emocional como racionalmente, el idioma y la cultura que son los suyos. Aun a pesar de la complejidad obstinada del jeroglífico que esas convicciones dibujan.
(Antonio Cabrera. "Un país de ensayo", Levante-emv. Posdata, 4 de març del 2017)
* * *
[L'única passió noble] No estem acostumats a llibres com aquest, inclassificable, heterodox, obstinat, erudit, confessional, sincer, digressiu, atrevit… Hi entren, com a punt de partida, les reflexions sobre el país dels valencians, però també les idees de Joan Fuster —des del seu escepticisme, fins a la concepció antimetafísica o la seua vida privada— i tot això s’acara amb Montaigne i la seua filosofia. L'hereva actual de les terres on hi ha el castell de Montaigne, Mähler-Besse, és la destinatària d'aquest diàleg imaginari sobre un munt de temes gruixuts.
Sorprén el format utilitzat per Joan Garí, el diàleg fingit, que pressuposa la coneixença i la relació entre dos interlocutors. En aquest cas entre l'autor i madame Mähler-Besse. En el fons, però, és un pretext per parlar de Joan Fuster i de Montaigne (encara d'aquest, se'n parla menys). I si la fórmula pot resultar una mica estranya, el resultat obtingut és tanmateix molt agraït. Hi ha una prosa d'assaig que deriva cap a la confessió personal, tot i que el punt de partida (i el d’arribada) és el pensament sobre la identitat dels valencians.
Pot resultar també xocant que es parle de Joan Fuster i Michel Eyquem Montaigne com si foren dues ànimes bessones. Montaigne és un escriptor del jo, mentre que Fuster del jo pense… Crec que fins ben avançada edat, el de Sueca no va llegir de primera mà els llibres de l'autor dels Assaigs (o estic equivocat?).
Però és igual, en aquestes converses imaginàries —que més que converses són monòlegs— Garí porta el valencianisme a la psicoanàlisi. Tracta d'explicar el catalanisme al País Valencià, i d'entendre —com a mínim de considerar—el blaverisme. Parla del passat, en allò que encara no hem paït del tot: la batalla de València, la tercera via, etc. i de les pors de l'avenir: una galleguització del valencià.
I ací parlar és sotmetre a reflexió —pensar— l'ànima col·lectiva dels valencians des de la posició individual; i pensar és també invocar el sentit comú i l'erudició, la vida material i l'imaginari que es projecten en la literatura, tant la culta com la popular. De les paraules de Garí es desprén una fe ferma en la literatura. De fet, contínuament fa referències a un bagatge de lectures admirablement ampli. L'autor tracta d'aplicar les regles de l'assaig al text que escriu, amb un discurs metassagístic fèrtil i original.
L'escriptura de Joan Garí, a L'única passió noble, és afable, inspirada, incisiva, amb símils eloqüents, imatges espurnejants i amb una lucidesa inesgotable. Hi ha quelcom de visionari en aquest text que ha escrit amb passió i que hom llig embadalit. Potser per això costa molt resumir-lo i encara més glossar-lo. Intensitats ardoroses, fulgors inaprehensible.
(Enric Balaguer. "'L’única passió noble. Converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país' de Joan Garí", blog de l'autor A tall d'invocació, 5 de març del 2017. Llegir l'article complet)
* * *
[L'única passió noble] En els XXVI Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians s'ha guardonat l'escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) en la modalitat d'assaig per l'obra L'única passió noble (Onada Edicions, 2016), en la qual es presenta un diàleg imaginari amb madame Mähler-Besse, que, fins la seua mort l'any 2012, va ser la darrera propietària del château de Michel de Montaigne, al Perigord.
Aquest punt de partida serveix a Garí per reflexionar sobre l'actualitat del pensament de Joan Fuster, un gran admirador de l'assagista francès. De fet, no resulta agosarat afirmar que el rebuig que sentia Fuster per tota recerca d'una essència i per pensar els homes en abstracte, l'aprengués de la ploma escèptica de Montaigne. El llibre de Garí no pretén ser cap estudi crític sobre el pensament de Joan Fuster, sinó una original manera de presentar la vigència d'algunes de les seues idees, tant pel que fa a la qüestió de la pàtria valenciana com al pensament en general. (...)
(Fèlix Edo i Tena. Fragment de "Joan Garí, entre la vida i la literatura", Núvol. El digital de cultura, 15 de juliol del 2017. Llegir l'article complet)
* * *
[L'única passió noble] Joan Garí, des del Perigord, reflexiona sobre literatura, l'obra i la figura de Montaigne i de Fuster, la relació que mantingueren cadascú amb la seua llengua materna i amb la societat de la qual formaren part, i ho fa d'una manera incisiva i intel·ligent, sempre pendent del detall que li acaba donant la pinzellada humana i definitiva al retrat de cadascun dels personatges que apareixen en l'obra. Ens parla del projecte polític de Joan Fuster, de la seua recepció per part de la societat valenciana del postfranquisme, dels seus darrers anys a la universitat, de l'evolució del valencianisme polític en les darreres dècades, de la importància de les tertúlies de l'Hotel Inglés a la ciutat de València, de la gestació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, de la relació entre Catalunya i el País Valencià…
Garí, amb una prosa rica i àgil, amb concessions al sarcasme i a la ironia, es mostra preocupat pel futur de la llengua dels valencians, el terroritza la galleguització del valencià, així com la mediocritat imperant en la política, en la literatura, en la societat. Encara que, com a bon escèptic, arriba a afirmar que a l'ombra també es pot estar bé.
L'única passió noble és un llibre d'una gran amenitat, escrit amb intel·ligència i des d'una òptica no-nacionalista a través de la qual fa balanç del país i de la seua cultura, així com de les relacions de l'intel·lectual amb la societat i el poder. L'única passió noble per a Joan Garí és el pensament lliure, la literatura i la llengua que li són matèria primera.
(Manel Alonso. Diari Gran del Sobiranisme, 3 d'octubre de 2017)