—Nora Ancarola: D'on surten les referències còsmiques pròpies de la seva pintura?
—Són producte de la meva necessitat de llibertat que podeu trobar en tota la meva obra, com per exemple, a Postals no escrites, el llibre de poemes que s'acaba de publicar. Per això vaig deixar la pintura figurativa, perquè m'hi sentia massa lligada.

—N.A.: Les 'plurivisions' la pintura en moviment, són el que més reflecteix aquesta llibertat?
—Això mateix, la pintura que he fet des dels anys vuitanta. És un intent de variar la visió fixada a través del quadre en moviment. La possibilitat de contemplar-lo en posicions diverses gràcies a un mecanisme motor. Aquesta rotació fa que el quadre es pugui contemplar des de qualsevol posició.

—Lluïsa Julià: I en poesia? Em sembla veure-hi molt d'avantguardisme en el punt de partida de la seva obra, tot i l'aparent narrativitat dels seus primers llibres.
—Jo anava escrivint i llegia poesia. M'interessava molt García Lorca. És probable que l'abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva poesia.

—L.J.: El 1983 va decidir presentar-se al premi Carles Riba de poesia i va quedar finalista amb Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils. Ho va fer per consell d'algú? Què significa per a vostè aquest premi, un dels més reconeguts?
—No, no, jo no coneixia ningú. El premi em va fer molta il·lusió, sobretot perquè em van publicar el llibre sense necessitat d'esforços afegits i llavors, sí, vaig començar a conèixer molta gent.

—L.J.: ¿Tampoc coneixia Maria-Mercè Marçal, que era membre del jurat?
—No, però a partir del llibre publicat Maria-Mercè em va adoptar i sempre ens vam relacionar molt íntimament. L'amistat va ser molt forta. Ens escrivíem sovint i quan ella era a París investigant per la seva novel·la s'estava a casa meva. Quan jo venia a Barcelona, no deixava de veure-la o trucar-li. Em va saber molt de greu la malaltia que patia i vaig tenir un gran disgust per la seva mort. Més que d'influència, que crec que no n'hi ha, em va encoratjar molt a seguir escrivint.

—L.J.: Com realitza la seva obra, és metòdica?
—Sí, quan estava bé dedicava el matí a escriure i la tarda a pintar. Sempre començo per una idea, la poso sobre el paper i hi vaig treballant. Versió original el vaig escriure sota l'impacte de la guerra de l'ex-Iugoslàvia.

—N.A.: Recordo que té una obra que du una tela metàl·lica que tanca, perquè tota la seva obra és molt oberta, fent referència a l'immaterial, al misteriós, en canvi la tela...
—La tela metàl·lica indica que no ens podem considerar lliures de debò. Sempre hi ha alguna cosa que ens priva. La tela indica aquest fre. El mateix amb la poesia. El títol Una cançó per a ningú i Trenta diàlegs inútils remarca les converses que tenim amb les persones i que no serveixen de res perquè tenim visions diferents de les coses.

—L.J.: Es considera pessimista?
—Per una banda, sí. Però sempre, en els meus llibres, hi ha una embranzida positiva, cap endavant.

—N.A. Tinc la impressió que amb la poesia és més vital que amb la pintura. La seva pintura la veig més melancòlica, mai hi ha uns colors vius o violents.
— Sí. És diferent. La poesia em permet expressar-me més fàcilment que la pintura. Per altra banda els colors vius no em satisfan.

—L.J.: ¿Podem dir que des del moment en què va publicar va establir un diàleg entre el seu món poètic i el seu món pictòric?
—Segurament. Són dues vies paral·leles que evolucionen conjuntament. Sobretot quan a partir del 1985 em vaig apassionar per la cultura i la poesia japonesa. La poesia és inseparable de la pintura en la tradició japonesa.

—N.A.: La seva pintura també té influència de Turner i Rothko, són pintors que cita a la plaqueta Passarel·les/Mosaïques; perquè normalment fa moltes referències a la pintura en la seva obra poètica.
—Així és. Després la meva poesia busca formes visuals, com és el cas del recull Sorra de temps absent. El poema "De massa", per exemple, representa un gra de sorra, el gra de sorra que som, de massa?

—N.A.: Hi ha alguna cosa per la qual voldria que es recordés la seva obra?
—Ja n'heu dit moltes, de coses, però sí, efectivament, m’agradaria que es recordés la meva obra pel missatge de llibertat que dóna i de superació de la solitud.

—N.A.: El de la llibertat és ben clar, sempre trenca límits amb la seva manera d'estructurar tant la pintura com la poesia.

—L.J.: ¿Aquest trencament i potser la superació de la solitud té a veure amb la seva fascinació per l'Orient?
—Sempre m'ha seduït, l'Orient, per com arriba a ser de diferent la seva civilització de la nostra. I pel despullament de les coses. Vaig anar al Japó i més tard a la Xina. El primer viatge el vaig fer sola, amb el contacte de Naoyuki Sawada, que va fer les primeres versions al català dels poemes que vam publicar en l'antologia Poesia japonesa contemporània el 1988. No es fan aquests viatges sense una conseqüència personal. Encara vaig buscar més la meva llibertat personal. La solitud que deies és una mena de llibertat. Quan se sap aprofitar es té un gran avantatge.

(Lluïsa Julia i Nora Ancarola: "És probable que l'abstracció pictòrica també es reflecteixi en la meva obra", Avui. Cultura, 15 de març 2001, p. X. entrevista completa en format pdf: p.1, p.2)
 

* * *
 

—¿Qui és Felícia Fuster?
—És molt difícil de dir qui és una persona. No sé com definir-me. Una persona molt activa, per començar. Jo sóc la Dona Faber.

—¿Felícia Fuster és una escriptora que sempre ha volgut ser escriptora?
—Sempre m'ha agradat escriure i meditar. De ben petita, ja escrivia coses. Paral·lelament, pinto, pintava i dibuixava. A vegades, la vida t'envia unes ventades que et deixen fora del camí. I això és el que m'ha passat a mi, que el vent m'ha tret del camí que duia. El vent m'ha apartat de tot. Però ara, fa uns anys, el vent s'ha calmat i torno al camí que m'havia preparat.

—¿Quin és aquest camí?
—No fer res més que pintar i escriure. Diguem que he tingut ja assegurat el plat a taula fa uns anys i que torno al camí que m'havia proposat sempre, i he de reconèixer que és el període de la meva vida més feliç i més ple. Contra el que diu la gent, que quan ets joves vius la plenitud, jo la visc ara, quan els altres que tenen la meva edat són a la decadència.

[...]

—¿Parlem de poesia? ¿Com us plantegeu el poema, com una expressió del vostre jo o com una expressió del món tal com el veieu?
—Crec que la meva poesia és producte de la relació del jo amb la realitat. En cert poemes d’aquest últim recull, potser no se sent prou, ha estat la conseqüència de coses precises. Per exemple, hi ha un poema que comença «I si la mort…», on parlo que la mort, llegeixo, és vent d'acer, vent fals i xiula, i que ens embruta el matí dolorós amb sarcasmes, ens soterra dins d'un rec mal rentat de ferralla, i que acaba dient: «Que fan la mort tan viva». Doncs, aquest poema, el vaig escriure després dels atemptats tan esgarrifosos que hi va haver a la Rue de Rennes, en unes galeries comercials. Jo havia d'anar allà, on van posar la bomba, a tirar una carta, a l'hora de l'explosió, i per això no tinc mai por. Si t'ha de passar, és el destí i no t'escapes. La por, la trobo una cosa inútil, que t'impedeix reflexionar.

—¿Per què heu llogat aquest pis, davant el mar?
—Jo sóc amiga d'infància de Miquel Tarradell. La seva mare i la meva eren amigues a la Barceloneta, on jo vaig néixer. Érem amics d'infància. I, aquest pis, va ser en Miquel Tarradell qui me'l va dir. El mar és l'única cosa que em falta a París. Tota la resta és completa.

—¿Fins a quina edat vau viure a la Barceloneta?
—Fins als sis o set anys. Era, llavors, un barri amb molta personalitat. Érem una gran família. El meu avi tenia una ferreteria i va inventar un sistema per galvanitzar els claus perquè no es rovellessin i els pescadors els venien a comprar. Ara, el barri s'ha banalitzat molt. Com tants altres. Recordo el peix fresc, acabat de pescar, que els pescadors portaven a vendre a casa. Recordo en especial els lluços, que, quan els deixàvem a la cuina, les seves escates brillaven a la foscor i feien una llum fosforescent. La meva família tenia un català molt pur i es pot dir que no m'ha calgut aprendre'l gaire a l'escola.

—Ara, amb tres llibres publicats i un premi, ja formeu part amb ple dret del gremi dels escriptors catalans. ¿No us sap greu viure a París i no poder relacionar-vos amb els vostres companys del gremi?
—M'agrada continuar al marge dels moviments d'ací. És una cosa de la qual m'alegro. Jo estic a París i estic molt contenta de no formar part de cap grup. Els valors, cadascú té els seus. Així quedo al marge de tothom i va bé ser al marge. Per a mi, l'important és l'art i la llengua. Pel que fa a la resta, cadascú té els seus valors. Que sigui d'un costat o de l'altre no té importància. Sóc molt eclèctica. L'art i la persona, si val, que vingui d’allà d'on vinguim tant em fa. Això m'ha vingut de París. A París s'està per sobre de moltes coses.

[...]

—¿No heu provat mai de fer res en prosa?
—Tinc una novel·la començada, amb títol i tot, la tinc pensada, però la novel·la requereix una atenció continuada i ara, que preparo l'exposició, no la puc enllestir. L'hauré de fer després. Si es vol fer les coses a fons, no es pot dividir tant la vida. A mi, m'agrada fer les coses a fons, no es pot dividir tant la vida. Quan enllesteixo uns poemes, durant un mes i mig no faig res més que treballar-hi. No em limito a la inspiració, ja que els treballo molt i molt. Em ve una idea i l'apunto. Després, de bon matí, hi treballo. En general, ho faig entre les cinc i dos quarts de vuit del matí. Quasi tots els poemes estan treballats en aquesta hora del matí. Sóc dona de matí. M'agrada veure el sol com surt. Tota la vida he mirat com sortia el sol. Quan tenia set anys, vuit anys, anàvem l'estiu a un lloc on els meus avis tenien una casa bastant elevada, al Moianès, i tenia l'habitació de cara a sol ixent i molt matins sortia a la terrassa a esperar que el sol eixís.

(Lluís Bonada: "El sol ix per a Felícia Fuster", El Temps (València), núm. 188, 1988, 25-30 de gener, p. 64-66. entrevista completa)