Mai

No tinc rellotge ni destí.
Tinc fred; en el meu test gelat
no hi creix cap mot per abrigar-me,
només el gran desert dels telegrames muts
del àugurs o dels nàufrags.
El passaport que riu ja no m'inventa
el cordam
dels viatges ni el llapis de color,
inútil,
damunt les meves mitges
blanques. Hauré d'anar-me'n, sí,
a peu.
avar com l'heura, el tren no passa.
Tant és.
Si algú em veiés creuar els records
li diria: detura'm
i digue'm què no sóc, què ja no porto.
No tinc rellotge ni destí,
ni mocador de llet, ni cel de pomes.
Els peus, feixucs, em cauen.
El cap
em pesa com un món. I se'm desfulla.
La pell se'n va,
ja no ens trobarem més.
Tinc fred. Tinc por. Tinc aquell fred
immens, que sols el cor
mesura. El que no donen més que els vius.
El fred que no s'enterra.
Mai.

(Del llibre Aquelles cordes del vent., Barcelona: Proa, 1987, p. 14-15)
 

***
 

Fosca
 

A M. M. M.
amb admiració i afecte
 

Obscura,
fosca em van fer,
embolcallada amb els secrets
de la terra de sota.
Ni la dent
ni l'aixada, ni els trànsits
de l'arrel,
no, res, no m'ha fet créixer cap enfora.
Fosa en el pensament, encara tinc
la immensitat, entre l'espasa i l'ombra.
Ocell rasant, amb cabellera d'ales,
la llum vesteixo
gelat sobre la pell, un foc de lluna.
Pel cel mullat de núvols,
quasi per joc,
el sol endiumenjat
no em pot fer anar endarrere,
ni tibant-me -potser de massa lluny
i poc- un pany de vida que enlluerni.
Per fora, fosca,
obscura sembla que em van fer:
molí aturat
amb aspes desbocades
desesperadament;
torrent golut, rodolant, cec,
que es deixa caure
en el bressol immòbil de la nit
per afegir el silenci
i fer cant nou.
Obscura he corregut, potser amagant-me
darrera el fil del somni
interromput, dormint
en els cabassos buits, en les esperes
de les àvies
que guien
amb mans de vent, els trèvols, els tresors
extenuats
de primaveres caducades.
Un dia
m'he despertat com d'una mort petita,
intranscendent. He vist, de sobte,
el món. Distret. Obscura
m'he sentit: una glopada, una embosta
d'espai perdut. Un sanglot
m'ha penjat, allunyada,
sobre una branca dura
de ferro mal forjat,
aquí on m'estic, nua de temps,
amb la por d'esperar, per esperar-vos, ferotgement callada,
obscura.
Fosca, meticulosament. I viva.

(Del llibre Aquelles cordes del vent., Barcelona: Proa, 1987, p. 14-15)
 

***
 

I

No. No em ve
ni d'Amic ni d'Amat

Aquest desfici em ve
del que és i sembla
I se'ns desfan els dits que saben regar el viure
Amb ulls de nit i pedres
els homes -provisoris- es despullen
de sentits tatuats
fins al morat dels ossos
Capcinejant en desvariegen
dins del vestit tallat a mida de la guerra
cosit tacat amb la sang de Caín
nova i més nova i sense estrelles
Caín Caín centre del fil
sastre de mort
eina sense perdó enllà de la distància
nus maleït que ofegues
dintre de les conques
tota claror viscuda
La destrucció per sempre
indestructible

Per què ens has segellat
-parany- amb la teva immanència

(Del llibre Versió original. València: Germania, 1996, p. 9)
 

***

Pesen les gerres
I buides també pesen
Pesen els cranis

(Del llibre Postals no escrites. Barcelona: Proa, 2001, p. 32)
 

***
 

"A vegades entràvem a l'església. Me n'alegrava: Santa Maria era una illa, quasi el punt mitjà del nostre viatge. Una mica de repòs convenia als anys d'aquella mà arrugada que em guiava i també a les meves cames, que no havien tingut encara tot el temps necessari per créixer. Ens assèiem al darrer banc (per no cansar-nos massa!). I escoltàvem. Tancava els ulls: em distreia sentint passar les paraules d'un cant somort, un oreig de sonoritat diluïda que em venia de l'altar major, ple de ciris, travessant lleuger la clariana entre el bosc massís i àgil, a la vegada, dels pilars. No entenia aquells mots, i tant m'era. Els rebia com un bressoleig i em deixava gronxar per aquell fil sonor com ho hauria fet amb les onades un dia de mar plana. Que bé! De tant en tant obria els ulls, començava un viatge secret: seguia a poc a poc, passant de l'una a l'altra, pel pont que imaginava entre les ombres intermèdies, les flames vacil·lants dels brandons. Perquè només elles em sentissin, les cridava amb noms de flors, com si les conegués de l'escola. Mudes, mai em contestarien. Amb el joc del despit me n'allunyava, m'enfilava per les tenebres que llavors em semblaven més opaques: hi havia un amunt tant amunt, entre les pilastres! M'arribava fins als vitralls, encara que la llum, de la tarda, apagant-se, ja no me'n deixés veure els colors. Quantes nenes com jo, l'una damunt de l'altra, com les pedres de fora, no haurien calgut per arribar a l'ampit de les finestres altes. Potser mil, potser cinquanta. No acabava d'imaginar-ho. Com hauria pogut saber, en aquell temps, que la nau central tenia més de trenta-dos metres. Aquell viatge m'esgarrifava, oh, no!, i no era por! Era que veia clar, tot i la fosca, que per molt que arribés a créixer, la meva petitesa seria per sempre insuperable.
Cada dia, anava a l’escola i me'n tornava amb la cartera a la mà, on descansaven amb un son tranquil, ben guanyat, els meus primers llibres que em feien sentir tant cofoia. Eren el meu tresor, el que més m'estimava de tot el que realment era meu. Els estrenyia ben fort, però sense tocar-los, per no malmetre'ls: tot passava dintre meu. Per a mi, eren més que les meves arracades i la meva medalla. Però sovint pensava que era trist que les lletres fossin negres, ho sentia com una injustícia. M'hauria agradat que fossin daurades com les pedres de Santa Maria (tot i acabar-les de deixar, me'n quedava la vivència), i no com el carbó que cremaven al fogó de casa; aquelles lletres no eren pedres de muntanya, eren com les de l'església, ensenyades i sàvies: arrenglerades, posades una darrera l'altra, ja sabia fer-ne tantes coses. Allò seria sempre així? No podia canviar-ho?

Em despedia contenta dels carrerons estrets, de les botigues amb botes negres, encara que no m'agradés l'olor de pomes agres que s'hi sentia. Al moment de sortir d'aquella Barcelona em girava, alçava la mà lliure, amb la cartera en un senyal d'adéu ple del mots «us estimo». Aquelles cases, aquells carrers, se n'assabentarien?

Perdia. Guanyava. Em semblava haver descobert que no hi havia avui sense demà, i que demà tornaria. Tornava sempre. I sempre faria aquell camí. Aquelles pedres i els meus passos es trobarien de nou; era això estimar-se? Aquestes coses eren confuses dintre meu, dins d'un món que no coneixia encara els diccionaris; no era clar i precís com ho puc explicar ara; jo i els meus pensaments flotàvem dins d’un buit agradable, boira amb besllums de nacre, contra la qual la fosca del carrer no tenia cap força. I el sol tampoc en tenia gaire.

Aquella transhumància quotidiana que en aquell temps no sabia com anomenar em semblava una sort. Ho era. Ara sé que allò que es posseeix cada dia va perdent tot relleu, que els perfils s'esfumen, que les diferències s'esborren fins a anivellar-ho tot, i acaben per diluir-ho i tornar-ho invisible, sé que aquell viatge minúscul no era únicament una sort, era un privilegi. Potser és d'aquell temps meravellós de la infantesa on tot és encara i sempre nou, que penso que el moviment més important de la vida és el del ganxet i el de la llançadora: entrar per conèixer, per sentir, per fruir. Després sortir, anar-se'n perquè la vida avanci per poder veure-ho tot des de fora."

(De "A dins, a fora", dins Barceldones. Barcelona: Edicions de l’Eixample, 1989, p. 47-49)
 

***
 

Plurivisions: opuscle sobre la sèrie plàstica Plurivisions amb una àmplia mostra gràfica. Pròleg de Jaume Socías Palau i texts de Felícia Fuster.
p. 1-7 i p. 8-14