Autors i Autores

Guillem Frontera i Pascual
1945-2024

Antologia

I, de fet, li passava una cosa curiosa. A les nits, quan dormia en el sostre i la pallussa se li aferrava a la pell per culpa de la suor, sovint sentia que la sang li corria per les venes com una torrentada irrefrenable; els polsos, on ell creia que descansava la vida de l'home, el colpejaven com martells. Aleshores, amb el cos engalavernat i els llavis plens de saliva, imaginava escenes amerades de sang, escenes de venjança redemptora. Però la imatge del seu pare assassinat ja no li apareixia; veia més gent: hi era ell, la seva mare, els seus parents, els amics que no podien treballar la seva pròpia terra perquè no en tenien o era totalment insuficient. i tots ells, amb aixades, falçs, ganivets, martells i pedres, amb els braços alts i una estranya rampa furiosa sota la pell, acudien a la gran festa sanguinolent. Hi havia una víctima plorinyosa i ridícula, a qui insultaven i feien befa, fins que l'acabaven assassinant després de grans turments. Era una víctima amb un rostre espantós, on s'instal·lava tota la por del món. Un rostre que no era de ningú conegut, en un principi, però que a poc a poc s'anava transformant i, ja mort, era de don Fulgenci. En Miquel no acabava de saber per què l'aparició tenia la cara del seu senyor i no la de l'assassí del seu pare. Però no podia substituir aquella fesomia. 

Aquest misteri anava calant foc a la seva mirada quan es trobava amb el senyor de Son Puig-gros, i amb el temps va arribar a no preguntar-se per què li havia agafat ràbia. De fet, sabia que don Fulgenci i tots els qui, com ell, tenien grans possessions, eren uns senyors que podien fer sempre el que volguessin, perquè el seu poder era immens i tot ho tapava. Inconscientment li exigia que es posàs de la seva part. Però com que don Fulgenci anava per altres camins, ben llunyans d'aquest, era el seu enemic, ho era tant com aquell altre senyorot fill de puta que havia assassinat el seu pare. 

Sovint hi pensava, en tot això, però sense arribar mai a conclusions massa clares. A més, ningú no l'ajudava, ningú no volia parlar amb ell d'aquestes coses. Una vegada, pel temps de batre, i en tornar de l'era cap a les cases amb el carro carregat de sacs de blat, li va dir en en Llorenç, l'altre pareller, que era injust que tot aquell blat fos per al senyor. Però en Llorenç, un home que sempre mirava de coa d'ull, li contestà: 

—N'hi havia molts que pensaven com tu. I ja saps què els va passar per xerrar massa. 

(Tot un món de silenci i de gent que vol destruir els records de les matinades, tot un món, ell hi era, però sempre cal donar gràcies a Déu, gràcies a Déu, començar de bell nou, no ha estat res, hem de tancar els ulls perquè no ha estat res, perquè sapiguem que no ha estat res, la fosca un moment i ara de bell nou gràcies a Déu, havia estat una estona que la gent no vivia, tothom s'havia adormit en un somni de ganivets llarguíssims i pells foradades, somnis pesats i una pluja de foc, plovia foc, un somni, i en Pere, en Gabriel, en Jaume, en Pep, però era un somni, hem de tancar els ulls i esborrar, esborrar, la fosca és una relíquia, en Jaume s'havia amagat davall el pont del torrent, però era fosc i l'agafaren, hem de tancar els ulls, en Jaume davall el pont, en Pere dins la cisterna, xerraven massa, trobaren la fosca el cos devora la soca d'un ullastre mort, el cos mort d'en Pep una matinada, hem de donar gràcies a Déu, ell hi era, un moment no hem de recordar-lo, altres que visquin i lluny, dins una cova, devora el mar, en Gabriel, en Jaume dins el torrent i en Gabriel a la mar, un somni i una pluja de foc amb les mans fermades mans fermades, la fosca, gràcies a Déu, una pluja de sang silenci silenci silenci xerraven massa, gràcies a Déu, el pont, davall el pont del torrent, la cisterna, l'ullastre silenci i una cova devora el mar silenci tots de silenci...)

(Els carnissers. Barcelona: Planeta, 1988, p. 81-83)

* * *

També –o sobretot– en l'obra dels artistes als quals es reconeixen unànimement aportacions que permeten considerar-los fundadors d'una nova etapa en la història de l'art, i en l'estudi dels quals apareix reiteradament el mot "trencament", arriben a aflorar aquelles línies que els vinculen al passat. L'estrèpit del "trencament" sovint disminueix, en un primer moment, la visibilitat del panorama, però després, com un pentimento obstinat, guanyen la superfície els signes de la tradició, la remor de la història.

Vivim un temps en què l'estrèpit de la voluntat de trencament –l'artista no n'ha estat sempre inspirador, de vegades ni còmplice– ha ofegat, en molts de casos, la capacitat de comunicació de l'obra d'art, distorsionant greument la seva lectura i/o la seva percepció. Només em puc basar en la intuïció per aventurar que mai, com aquests darrers decennis, no s'havia produït el fenomen de l'envelliment sobtat de tantes obres que, a l'empara de la set de novetats i amb l'etiqueta d'avantguarda, havien accedit al mercat de l'art: d'aquelles, sobretot, que pretenien causar un gran impacte en l'espectador, més ben dit, en l'inversor precipitat. A una etapa de frenesí com la que s'ha viscut, sobretot, des dels 80, s'ha respost amb una certa agilitat per desactivar en el mercat moltes quarterades de pintura, moltes tones de material escultòric; i per desterrar de l'estatus d'artista una quantitat gran de noms, que han delmat notòriament el cens d'artistes –conseqüentment, també el de col·leccionistes– de la dècada prodigiosa. Altrament, reduïts els decibels sobrants, sedimentats els materials en suspensió, se'ns ofereix un panorama en el qual no planegen dubtes sobre el mateix concepte de continuïtat.

Davant l'obra d'Alceu Ribeiro, i més ara, vista en una ampla perspectiva, és bo recordar que Nietzsche observà que «la música de Mendelssohn es complau en tot el que hi ha hagut, de bo, en el món; sempre ens remet al passat». El músic «posseïa una virtut rara en els artistes: la gratitud sense reserves, i aquesta virtut ens fa mirar enrere». Parlant dels grecs, ja ens havia dit que «no tenien la necessitat de lliurar-se al furor de l'originalitat». I ens recorda que «voler-se sostreure obstinadament a la convenció és voler no ser comprès?».

("Ribeiro, immune al furor de l'originalitat", L'art i la vasa. Palma: Editorial Moll, 2009, p. 237-238)

* * *

La meva mare, en quedar vídua, establí una estratègia de venda periòdica de terres per poder donar estudis als set fills. Però aquí hauria de matisar que al principi cregué –o volgué creure– que no es presentaria mai la necessitat de vendre es Camp. No entrava en els seus propòsits desprendre's de tota la terra, perquè, per més que ens establírem a Palma, ella no hauria pogut viure sabent que ja no li quedava ni que fos una tanca amb dues figueres: potser estaria dos o més anys sense anar-hi, però als qui ens hem criat a la pagesia ens és de necessitat saber que podem trepitjar sòl propi, vinculem la nostra existència a un terreny determinat, petit o gran, però delimitat: com si l'aire que respirem es generés en aquest tros de terra, sigui on sigui que alenem. Si no, esdevenim habitants insegurs d'un món orfe de garanties morals.

Es Camp era objecte de continuades ofertes de compra per part de pagesos més polents, ofertes que arribaven a la mare a Palma, dissabte sí, dissabte no –el dissabte baixaven els pagesos a la ciuat–, durant el curs; dia sí, dia no, quan a l'estiu tornàvem a Alanària a aixecar ametlles, collir i assecar figues o ajudar els amitgers a l'era.

[...]

Trobar una bona vena d'aigua en es Camp obriria unes perspectives fulgurants a la nostra vida. Fer-hi hort donat a mitges ens permetria, no tan sols interrompre la lenta sagnia de terres, sinó també amenitzar l'austeritat a què ens obligava el llarg camí que ma mare, en contra de l'opinió dels seus propis germans, havia traçat per a nosaltres. Ja he dit que jo tenia cinc anys, aleshores. 

Era un infant suposo que tan fantasiós com els altres, i això, en un poble de l'interior i en aquell temps, volia dir amb una fantasia severament corregida per un estat de coses que ens obligava a l'equidistància entre el somnieig i la resignació. Teníem somnis humils, aspiracions situades just darrere les barreres de l'impossible. Anar un dia a la mar, que des d'Alanària vèiem d'enfora, resquitllava aquestes barreres. Els nostres tresors eren les escopinyes, que havien esdevingut entre els nins moneda de canvi, trofeu, motiu de prestigi i signe de poder. En posar-nos messions –sobre la veracitat d'una informació, sobre qui sortiria vencedor en una carrera a peu...–, ens hi jugàvem escopinyes: perquè venien de la vorera de mar, un món la llunyania del qual privilegiava les coses, que n'arribaven amb un valor difícilment calculable. En aquell temps només els de can Cunill servaven el costum d'anar dos o tres dies vorera de mar en acabar de batre, el que en deien anar a rentar-hi les bèsties, i el seu fill de la nostra edat, en Tufero, era el més envejat de tothom, més, fins i tot, que en Biel Carnera, el pare del qual era propietari –més ufanós que no actiu– de l'únic cotxe particular del poble. Tots els qui teníem germans majors els admiràvem perquè ells encara havien viscut aquells estius en què les famílies aixecaven les seves tendes de lona davall els pins i ran de l'aigua, per més que encara hi havia dones de rostre ombrívol perquè els remolins havien engolit un infant que ara ja tindria deu anys, dotze anys. La mar està a uns deu quilòmetres, en línia recta, d'Alanària, però encara hi ha pagesos vells que, per donar idea de la fortuna incommensurable d'algú, diuen que té com d'aquí a la mar. A Alanària, sempre ens va quedar la mar enfora. 

("La mar enfora", dins La mort i la pluja. Barcelona: Proa, 2008, p. 33-36)