"Al cap de poca estona, el Llevantó ja tornava a ser amb els seus companys.
-Missatgers-va dir-, ja podem posar-nos en camí.
-Endavant-van grallar les aus, i es llançaven a volar.
Aleshores els quatre joves van seguir de lluny la direcció del vol dels ocells i l'ombra de les seves ales damunt la Terra. Era un camí molt rost, unes senderes de grans pendents que serpentejaven entre estimballs. Després de molt caminar, l'ombra dels ocells els va guiar a la barrancada anomenada Cantarella-Ressonant. Infinits eren els matolls espinosos que la vorejaven i en el seu fons lliscava sense fressa el Riu Fadat. Creuaren la barrancada, passaren els matossars plens de pues, gualejaren el Riu Fadat, tot sense dany, amb traça, sense venciment.

Després, l'ombra de les ales dels ocells es va posar damunt d'un riu d'aigua tèrbola. Els quatre joves hi corregueren a sadollar la set abrusadora; però, en arribar a la seva riba, el Llevantó va endevinar que aquell era el Riu de la Sang, per on lliscaven les sangs de les races mortes i vençudes; i, en comprendre que els hauria estat fatal, els companys van obeir un senyal del Llevantó i no van acostar al corrent els seus llavis pellosos de set.
Camina que caminaràs, sempre en seguiment de l'ombra dels ocells damunt la Terra, van arribar en un encreuament de camins. Cadascun brillava amb un color diferent, cadascun oferia una direcció misteriosa, cadascun assenyalava una esperança diversa. L'un era blanc, l'altre negre, el tercer roig i el darrer groc. El camí negre els va parlar així:
-Preneu-me; jo sóc el més segur dels camins, malgrat la meva aparença desagradosa.
Els quatre joves se'l van creure i van prendre aquell camí. Al cap de poca estona arribaren en una balma. Passaren endavant i buscaren amb la vista els ocellots, però no en van veure rastre. Aleshores van comprendre que ja havien arribat a l'infern."

(Del llibre Abans de l'alba. Barcelona: Ed. de la Magrana, 1994, p. 83-84)