Acabat el funeral, sis homes de Déu entren de nou al monestir per reprendre les feines. No alcen els ulls de terra. Ara que ja ha passat tot, els ànims i la força s'esgoten de cop.

Dos dels frares van a l'scriptorium i un altre a la cuina. El mésjove es tanca a la infermeria i contempla el pilot de llibres i pergaminsescampats sobre la taula, els alambins, el morter, les rengleresde pots ordenats en una gran prestatgeria. Mai no havia conegut una tristesa tan fonda. Però un frare no ha de plorar.

L'únic que trenca la norma és, precisament, el prior.

S'ha agenollat a la seva cambra privada, amb els ulls fixos en la imatge d'un sant Llorenç mortificat al llit de flames.

–És l'hora de laudes, senyor –diu el jove, darrere d'ell.
–Déu no em pot perdonar, aquesta vegada no. –Les llàgrimes li llisquen galtes avall, la barbeta li tremola.
–La congregació us necessita!
–Aneu a l'església i torneu després de l'oració. Us he de parlar en secret.
–Prior Daniel!
–Feu el que us dic, si us plau...

El frare desapareix en silenci. Un jorn com aquest es recorda tota la vida.

Tres anys i mig enrere, ningú no s'hauria imaginat tanta desventura.

Era l'agost del 1378 i plovia.


(Fragment del llibre El monestir de l'amor secret, 2008. Finalista del Premi Sant Jordi 2007)