Eduard Escalante i Mateu neix, accidentalment –els seus pares anaven amb vaixell d'Alacant a Marsella–, al barri del Cabanyal de València el 20 d'octubre de 1834. La seva mare mor a conseqüència del part i el seu pare, oficial de carrabiners i defensor de les causes liberals, deixa el fill a càrrec de tres germanes de família socialment humil que viuen en aquest barri del port valencià.

Fa els estudis primaris i va a classes de dibuix, a més d'estudiar literatura i francès, al Liceo Valenciano on coneix una part de la intel·lectualitat de l'època com Teodor Llorente. Mentre continua els seus estudis aconsegueix una feina de pintor de ventalls que li permet un mínim d'ingressos dins la migradesa econòmica d'on viu. Comença a col·laborar en alguns diaris i el 1855 escriu les seves primeres peces teatrals que són dues obres sobre la vida de Sant Vicent Ferrer amb motiu de la celebració del quart centenari de la seva canonització. Són els anomenats miracles, La muda i La vanitat castigada, que es representen a l'altar de la Plaça del Mercat.

Gràcies a l'ajuda i la protecció de la baronessa de Benimuslem, veïna seva i amiga de la família paterna, l'any 1857 pot anar a Madrid i conèixer més directament els seus germanastres Juan Antonio i Amable, fills de l'anterior matrimoni del seu pare. Però aviat torna a València sense aprofundir els lligams familiars. És l'any també del naixement del seu primer fill, fruit del seu casament amb Amalia Feo. Amb els anys té una família nombrosa integrada per nou fills malgrat que dos moren joves.

El 1858 escriu, en castellà, un drama romàntic, Raquel, on tracta dels amors del rei Alfons VIII amb una jueva. Aquesta obra no s'estrena i la seva situació econòmica s'agreuja. Abandona aquesta línia dramàtica i es dedica a escriure obres menys serioses i més populars que tinguin força demanda. D'aquesta manera es decanta per les peces curtes amb algunes sarsueles, però sobretot pels sainets tant en valencià, Què no serà (1862), com en castellà, Angelito (1864). Després de l'estrena de La sastressa (1862) comença a ser reconegut. És a partir de 1868 amb l'èxit d'Un grapaet i prou que es pot considerar un autor de sainets consolidat. En aquesta obra els protagonistes són la classe mitjana-baixa valenciana que Eduard Escalante coneixia molt bé. La majoria dels seus sainets són bilingües i sempre tenen l'humor com a element definidor. La comicitat la provoquen els personatges que en la seva pretensió d'ascensió social canvien de llengua i passen del valencià al castellà ple de valencianismes.

Amb els anys també adquireix més domini en la tècnica literària i en la construcció dels seus personatges que esdevenen arquetípics. Alguns d'ells són presentats com a éssers ridículs i farsants, especialment els forasters (Tres forasters de Madrid [1876]). Tal com afirmen Josep Lluís i Rodolf Sirera els seus personatges queden definits amb "poques frases i unes accions mínimes", característica predominant del seu estil.

Augmenta la seva fama i les seves obres es publiquen a mesura que s'estrenen fins i tot al Teatre Princesa i al Teatre Principal de València. A més, el seu èxit teatral el porta a participar en les tertúlies al voltant de la redacció del diari Las Provincias i en les activitats de Lo Rat Penat que promou Constantí Llombart. Però la seva situació econòmica no millora. Així el 1881, Teodor Llorente li aconsegueix la plaça de Secretari Administrador de la Junta de Beneficència de València.

El 1887 estrena a Madrid el seu sainet Matasiete, espantaocho i obté el reconeixement de José Echegaray i Menéndez Pelayo. La seva producció teatral és de quaranta-set obres que continua estrenant i publicant any darrere any fins a la seva mort el 30 d'agost de 1895.

La influència d'Eduard Escalante, amb l'èxit del sainet com a gènere dramàtic, segueix en el teatre valencià al llarg del segle XX.