Maria Enrich (Igualada, 1957) La infantesa de Maria Enrich ve marcada per l'Escola Mowgli, una escola pionera als anys seixanta en la implantació d'una pedagogia activa i catalana. A l'Escola Mowgli descobreix, d'una banda, tot un món fantàstic ple de follets, homes del bosc i nines que saben explicar contes. D'altra banda, mitjançant el joc, l'expressió plàstica i altres activitats, anirà desenvolupant la pròpia creativitat. Descobreix els llibres i comença a llegir i a escriure. Els primers escrits que conserva són d'aquests anys d'infantesa: poemes, obres de teatre inacabades, cartes... A partir d'aquest moment, la lectura i l'escriptura seran les seves companyes de viatge. És ara també quan entra en contacte amb el món de l'excursionisme a través del moviment escolta d'Igualada.

Estudia batxillerat a l'Institut Pere Vives. Són els darrers anys del franquisme i a l'Institut respira per primera vegada els ambients clandestins i de protesta. Primeres assemblees, primeres vagues i primeres audicions de Raimon, Paco Ibáñez i M. del Mar Bonet... És a l'adolescència quan comença a participar d'una manera molt tímida en activitats cíviques de la ciutat: la creació d'un grup d'esplai, assisteix a diverses activitats organitzades pel Club de Joves, etc.

Acabat el COU (Curs d'Orientació Universitària) es matricula a l'Escola de Magisteri de la UAB i això li permet de traslladar-se a viure a Barcelona en un pis d'estudiants. Nous ambients, noves experiències. Abans d'acabar Magisteri, es matricula de 1r curs de Filologia Catalana també a la UAB i d'aquesta manera seguirà simultàniament ambdues carreres. Són anys de molta activitat: les classes a la Universitat, moltes lectures, excursions, primeres classes de català a les escoles...

Quan acaba els estudis universitaris es casa i s'estableix de nou a Igualada. Entra a l'Institut Pere Vives, ara com a professora de Llengua i Literatura Catalanes. També, de manera esporàdica, fa classes de reciclatge a mestres de primària. Durant els primers anys a l'Institut —estem a la dècada dels vuitanta— aprofita tots els períodes de vacances per viatjar arreu del món: d'Amèrica fins a Àsia, passant per bona part dels països europeus i alguns d'africans. Coneix cultures, coneix persones i viu experiències noves i emocionants.

Les classes i els viatges no li esborren l'interès per la seva ciutat. Així, estudia diferents autors igualadins com Joan Llacuna o Josep Romeu. L'estudi de la poesia d'aquest darrer serà el tema del seu treball de recerca, publicat posteriorment per Publicacions de l'Abadia de Montserrat amb el títol Josep Romeu i Figueras: l'intel·lectual i el poeta (1997). Participa sempre que pot en la vida cultural de la ciutat, ja sigui donant cursos i tallers de literatura, fent presentacions de llibres, amb col·laboracions a la premsa... És fundadora i membre del Consell de Redacció de la Revista d'Igualada.

Les seves filles —a partir de principis dels anys noranta— li descobreixen el món de la literatura infantil. Els comença a explicar contes abans d'anar a dormir i s'ho passen totes molt bé, ella explicant i les nenes escoltant. Un dia decideix escriure'n un, i després, un altre i un altre. S'hi sent cada vegada més còmoda i segueix escrivint fins que decideix de presentar originals a algunes editorials i els hi accepten. El resultat són tres llibres La cua de la víbria, La Tona, la Tina i jo i Històries estireganyades, que surten publicats tots tres gairebé simultàniament. Això l'anima a escriure més i a seguir per aquest camí tan apassionant de la narrativa infantil i juvenil.