Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar, o sigui que a Weimar, fa temps, hi havia un duc que encarregava música d'orgue a Bach. O també que Bach, mestre de capella –mestre de música i de llatí– escrivia música, quan n'hi encarregaven, i la cobrava. I d'això vivia. Del títol del llibre de Josep Elias se'n poden treure diverses consideracions sobre la conveniència dels ducs que paguen música d'orgue, espècie extingida, o sobre la qualitat venal de la música de Bach, però si tenim en compte que el contingut del llibre no es refereix a Weimar i és absolutament contemporani, les nostres consideracions ens conduiran per via negativa a la conclusió que som a Barcelona, sense Duc, on el suposat Bach faria música a estones perdudes, sense saber a qui dimoni hauria de dedicar la seva música, és a dir els seus versos.

Nascuts sense destinatari, per mi, o per tu, si s'escau que els llegeixis, els versos d'en Josep Elias fan gala d'una meticulosa llibertat. I explicaré perquè se m'ha acudit el concepte de meticulositat en forma d'adjectiu, en pensar en els versos, en els propòsits, en aquest alè de llibertat i de ganes de ser just que plana com una boira baixa, per dessota l'embranzida lírica. Aquesta meticulositat de què parlo és la manera d'entrar en l'àmbit de la ironia sense haver d'utilitzar el sarcasme; la meticulosa atenció als detalls exactes és feta sense ressentiment, per estricte esperit de justícia. Per ser just, Josep Elias no vol ser ni melangiós ni profètic, vol dir-nos fil per randa com canvien els temps, com s'enfosqueixen els dies, com s'ho fa la claror per delimitar cada cosa. [...]

Saber el perquè de cada cosa que s'esdevé al nostre voltant és una ambició mesurada, podríem dir-ne la versió utilitària de les grans preguntes sobre les causes i els principis; forma part de la delicada atenció cap als objectes de la nostra vida quotidiana. No vol dir però que el poeta es quedi reblat a un paisatge urbà, de dolces mediocritats, tot al contrari. El poeta troba el camí per proclamar-se hereu de la terra, però sense l'esgarip romàntic, sense la tràgica complaença amb si mateix, característica del romàntic:

"D'aquesta terra només demano l'assentiment
La veu anàrquica, dura i arcaica, la força hermètica
Que m'identifica i revifa si bufa el vent
I de bell nou em llença vora les barques dels grans viatges."

D'aquesta terra, que li ha estat evocada pel paisatge de Cadaqués, Josep Elias només en demana l'assentiment. El només també podria semblar irònic si no fos motivat pel rigor, car l'assentiment, l'acceptació de la terra mateixa, fa que tota petita cosa esdevingui un microcosmos, com un racó de cambra en un Vermeer, com en el quadre de Feliu Elias, el quadre que emmarca les eines del paleta amb una reverencial meticulositat.

I és sens dubte per culpa d'aquest només a manera d'higiene mental antitràgica i antiretòrica que ens arriba el poema amb aquesta aura de meticulosa dedicació. L'observador –fa poc he dit el poeta i ja em sembla que sento en Josep Elias que riu, entre pipada i pipada, en so de protesta– deambula entre les coses, les descobreix, les observa, les descriu, se les descuida pel camí, quasi mai no les jutja. La poesia li fa de guia blava per no perdre's en els llargs itineraris del viure i ell subratlla amb retoladors: negre, vermell, blau, aquells llocs on cal tornar.

Potser per això l'embat de la poesia ens arriba en forma d'enumeració, d'insistent ordre mnemotècnic:

"Aventures mancades, reescalfats encensos
el perfum dels quals exigeix destruir o destruir-se.
Precipitació de llibres, somnis de metralletes nimfes,
nimfes que giravolten, prohibides però palpitants,
actuacions decisives, democràcia de cara o creu,
somriure d'experta tristesa, renec decebut
o arrogant, casament, integració, serietat."

L'enumeració precipita a la conclusió desesperada. L'enumeració esdevé l'expressió menys declamatòria de la pressió de la societat on vivim, d'una anònima injustícia que no planta cara.

I així ens adonem que Josep Elias està defensant una causa, i que s'hi juga el tot pel tot, però no s'entretindrà a demostrar-ho. Esperarà que les coses ho evidenciïn per elles mateixes i procurarà no mostrar-se desil·lusionat, ni entristit, ni rancorós. Procurarà explicar-nos que no es tracta de sentiments, no perquè els sentiments no existeixin o no siguin importants, sinó perquè la reclamació sentimental no era allò que hi havia de més urgent. I ens ho diu en un dels més nítids poemes del recull:

"Però florits o tendres, de sentiments tothom n'amaga.
Parlar dels meus no és important, és una trampa
Que em surt de dintre, que m'acompanya quan ve la nit
I em fa somriure voltat de copes de bacardí."

El somriure d'en Josep Elias és la seva tècnica i somriu com si es preparés a explicar-nos una endevinalla. Per exemple aquesta:

PER A UN DUC BACH ESCRIVÍ MÚSICA D'ORGUE, A WEIMAR

–És un dístic?
–No –i somriu–. Era el primer vers d'un poema molt llarg. La resta del poema va anar a la paperera.
–Ja ho entenc –li dic. La solució és:
Per ningú, o sigui per mi, o sigui per tots, escrius ara a Barcelona.

(Maria Aurèlia Capmany. "Josep Elias o l'equanimitat meticulosa", dins Elias, Josep: Per a un duc Bach escriví música d'orgue, a Weimar. Barcelona: Aymà, 1971, p. 7-11)

* * *

Y ambos personajes son mediocres porque Elias ha rechazado siempre, tanto en su poesía como en su prosa, los personajes privilegiados o excepcionales, la escritura excepcional o privilegiada.

La originalidad de esta breve y compleja novela [Descomposicions] es casi imperceptible pero me parece incuestionable. Crónica del desencanto de un idealista que prefiere la soledad a la claudicación, se expresa con una infinita variedad de registros: las consideraciones teóricas de Sacs sobre el arte, los pavesianos paisajes de la memoria y de lo cotidiano, el pesimismo agresivo, el desenfadado buen humor cercano a Brassens. Josep Elias, irónico amante de la vida, se encontraba, como creador, en un momento privilegiado. Terrible paradoja, la suya es una escritura obsesionada por el paso del tiempo destructor, sin referencias a la muerte.

(Juan Antonio Masoliver Ródenas. "Josep Elias y la dignidad del exilio", La Vanguardia, 12 d'agost de 1982)