"Fra Francesc Eiximenis fou un escriptor notabilíssim, fruí d’un gran prestigi personal davant els reis i les institucions de la terra, assolí una vera popularitat i les seves obres, traduïdes ben aviat a diverses llengües, encara es llegien amb entusiasme al segle XVI. La seva fecunditat literària, no res menys, és extraordinària i fins i tot comparable a la de Ramon Llull –i només en aquest aspecte és prudent fer paral·lels entre Eiximenis i el genial mallorquí– i ens ha pervingut en un nombre considerable de manuscrits i d'edicions antigues. Els seus escrits, tots ells de caràcter religiós o moralitzador, desenvolupen davant nosaltres un immens i complet panorama de tots els aspectes de la vida catalana de darreries del segle XIV i són redactats en una meravellosa prosa, plena de matisos, d'intenció, de gràcia expressiva i ben sovint d'elegància, i si per una banda hi abunden els interminables capítols sobre principis de la fe i de la moral que s'encabeixen dins una secular tradició, per l'altra molt sovint aquestes llargues exposicions són ornades amb encerts personalíssims, que van d'una breu observació enginyosa fins a l''exemple' tractat amb una autèntica traça d'escriptor."

(Martí de Riquer: "Francesc Eiximenis", dins Martí de Riquer, Antoni Comas, Joaquim Molas: Història de la literatura catalana. Barcelona: Ariel, vol. 2, 1964, p. 313)

* * *

"El Crestià és l'obra més vasta i ambiciosa d'Eiximenis. Els quatre llibres que ens han arribat, tot i que sumen la respectable quantitat d'uns dos mil cinc-cents noranta-dos capítols, no representen ni tan sols la tercera part del projecte global. Sortosament es conserva el pròleg que Eiximenis redactà com a introducció general dels tretze llibres que volia enllestir. [...] Com és lògic, l'estil i la forma del missatge se subordinen a la intenció didàctica i pastoral. Això pressuposa un bon coneixement de la psicologia i del llenguatge del poble i el propòsit de defugir tot allò que pugui dificultar la comprensió, o sigui, l'estil massa elevat («parlar massa elevadament») i l'enutjosa «proxilitat» que Eiximenis, adés i adés, confessa que vol evitar, tot i que en la pràctica allargassi el seu discurs, arrossegat per una facúndia incontrolada que el fa caure en el defecte que ell mateix recomana als altres que tractin de defugir. Segons Eiximenis, si el predicador vol impartir una lliçó determinada, cal que no s'expressi en termes massa abstractes. És preferible que entri tot d'una en una casuística concreta, directament relacionada amb els costums o mores i amb els detalls de la vida quotidiana. De res no serveix, per exemple, enraonar de manera general contra l'avarícia, si hom no passa acte seguit a atacar els robatoris, la usura, els jocs o qualque cas que copsi de seguida l'atenció del públic present. Serà, per tant, essencial d'adaptar el discurs a la condició i classe social de l'auditori."

(Albert G. Hauf: D'Eiximenis a Sor Isabel de Villena: Aportació a l'estudi de la nostra cultura medieval. València/Barcelona: Institut de Filologia Valenciana/Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990, p. 91-94)

* * *

"El poeta anglès W.H. Auden va escriure que els interessos de l'escriptor i els dels seus lectors gairebé no coincideixen mai, i que, quan aquesta coincidència es produeix, es tracta d'un afortunat accident. La perfecta sintonia d'Eiximenis amb el seu públic és un d'aquests afortunats accidents. Pocs autors catalans medievals van ser tan llegits com ell i llegits de la manera com el seu autor preveia i volia. Pocs autors catalans medievals van tenir tants de lectors. Les seves obres van traspassar les fronteres de la corona d'Aragó i van ser traduïdes diverses vegades al castellà, al francès, al llatí i àdhuc a l'aragonès o al flamenc. El seu èxit supera fins i tot el pas del temps. El Psaltiri devotíssim –traducció catalana feta per Guillem Fontana d'una obra d'Eiximenis escrita directament al llatí– és el llibre català amb tirada més alta des de la introducció de la impremta fins al 1553: dos mil exemplars, gairebé el doble que les dues edicions incunables del Tirant lo Blanc juntes. El primer llibre imprès a Ginebra és una traducció francesa del Llibre dels àngels (1478), i el primer llibre imprès a Granada és una traducció castellana de la Vita Christi (1496), tots dos d'Eiximenis."

(Xavier Renedo i Sergi Gascón (curs.): Prosa. Barcelona: Teide, 1993, p. 9-10)

* * *

"¿D'on prové aquest èxit esclatant? Sens dubte l'obra [Llibre dels àngels] oferia al lector coneixements sobre els àngels i la devoció que se'ls devia, però també oferia molts consells de comportament diari i, fins i tot, fórmules màgiques que servien per conjurar les tempestes o per expulsar el dimoni d'un posseït. I insistia en alguns dels punts forts del pensament eiximinià, com la corrupció dels curials (ara lligada a la influència del dimoni), la decadència del segle i l'adveniment d'un nou ordre en el govern del món. Precisament aquest darrer aspecte, relacionat amb la seva profecia sobre l'extinció de totes les cases reials europees, tret de la francesa –que ja li va ocasionar més d'un maldecap amb el Dotzè, que el rei Joan va fer-li esmenar–, reapareix d'una manera potser més subtil i ajuda a perfilar les afinitats d'Eiximenis amb els corrents més espiritualistes del seu orde. L'èxit prové, també, de la nova manera de fer que ja hem insinuat, d'un text potser menys encotillat, que perd sistematicitat, però guanya frescor. Eiximenis havia trobat un procediment que l'acostava més i més als seus lectors ideals i el va continuar emprant en les seves obres posteriors."

(Sadurní Martí (edició i comentaris): Àngels e demonis. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, p. 17-18)

* * *

"Els capítols de l'obra eiximeniana que mostren l'«antifeminisme especulatiu», esmentat suara, són contrapesats tot seguit amb capítols que parlen del bé de les dones. Eiximenis era conscient de l'existència d'aquest procediment a l'Eclesiàstic (caps. 25 i 26) i possiblement tractava d'imitar-lo: «Açí respon un doctor dient que l'Ecclesiàstich no parla generalment de tots, cor en lo capítol aprés d'aquell qui és al·legat en l'argument fet digua gran bé de les dones, ço és de les bones» (LD, I, 134).

Fidel a les tradicions i normes del seu temps, l'autor català sentí la necessitat de seguir la doctrina que sobre la dona ormularen Tertul·lià, Jeroni, Tomàs d'Aquino, Gracià i d'altres. No obstant això, que sovint el converteix en un moralista rígid, contrasta amb el paper del gironí. No vacil·la, efectivament, a remarcar les bones qualitats femenines: ella és devota, caritativa, almoinera, lleial al marit i complidora de les seves obligacions familiars; és tolerant envers les culpes d'altri, és el cor de la llar, el solaç del marit; a més, corregeix els defectes de l'espòs quan posen en perill la salvació d'aquest. L'interès i el gran respecte que el franciscà català tenia pel sexe femení esdevé el motiu primordial d'escriure el Llibre de les dones: la salvació de la dona."

(David J. Viera i Jordi Piqué: La dona en Francesc Eiximenis. Barcelona: Curial, 1987, p. 171)