Francesc Eiximenis neix a Girona entre els anys 1327 i 1332 en el si d'una família burgesa benestant. De ben jove ingressa al convent dels franciscans de la seva ciutat i, probablement, hi professa els primers vots de l'orde. Completa la formació intel·lectual a la Universitat d'Oxford, potser també a la de París, i a la de Tolosa de Llenguadoc, on aconsegueix el títol de Mestre en Teologia gràcies al mecenatge de la casa reial. Durant aquests anys d'aprenentatge du a terme diversos viatges per Europa, possiblement com a pelegrí, que li permeten conèixer Colònia, Florència, Avinyó i Roma. El 1352 rep els ordes majors a Barcelona.

De tornada a Catalunya ja s'ha convertit en un frare d'una sòlida formació intel·lectual i de notable prestigi. Per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, es dedica a l'ensenyament, a la predicació i a efectuar diverses gestions polítiques. És aleshores quan comença una gran activitat com a escriptor, tant pel que fa a les obres escrites en llatí com en català, dedicades a temes ben diversos.

La seva fama d'intel·lectual arriba fins a l'Ajuntament de València i el 1383 s'hi trasllada a viure fins al 1408 i on escriu la major part de les seves obres. Altres activitats dutes a terme a València són les de predicador, conseller dels reis –per exemple, pel que fa al Cisma d'Occident–, i conseller i assessor de l'ajuntament.

El 1408 Benet XIII, el papa resident a Avinyó amb qui Eiximenis manté unes relacions excel·lents, el consagra bisbe d'Elna i li atorga el títol honorífic de patriarca de Jerusalem. Es trasllada a la seva diòcesi immediatament, però no la pot dirigir durant gaire temps, ja que mor a Perpinyà el 1409.

Entre les obres escrites en llengua vulgar, destaca l'enciclopèdia Lo Crestià, que havia de constar de tretze volums i que pretén estimular el cristianisme i l'estudi de la teologia entre els laics. D'aquest ambiciós projecte, tan sols coneixem el Primer (Barcelona, 1379-1381), el Segon (1382-1383), el Terç (1384) i el Dotzè (1385-1386), del qual forma part el Regiment de la cosa pública, text escrit abans que la resta de l'obra. Possiblement utilitza part del material que ja té recollit per escriure el Llibre de les dones (1396), un regiment de vida ideal per a les dones que, alhora, exposa els punts fonamentals de la fe, la moral i l'ètica cristianes. També inclou diversos capítols d'aquesta obra, amb alguns capítols nous sobre l'oració, en el llibre titulat Scala Dei o Tractat de contemplació, dedicat a la reina Maria de Luna.

La seva obra més divulgada és el Llibre dels àngels (1392). Escrita per posar al dia el culte als àngels i estendre'n la devoció, va ser traduïda al castellà, al francès, al llatí i al flamenc. Eiximenis hi continua la crítica els vicis dels seus contemporanis i hi divulga els principis de la moral i de l'ètica cristianes. Per altra banda, la Vita Christi (escrita abans del 1403) és una biografia de Crist que inicialment havia de ser en llatí i que finalment és redactada en català a precs de Pere d'Artés, funcionari de la cort de Martí I.

Pel que fa a les obres llatines, adreçades a un públic universitari o eclesiàstic, cal assenyalar l'Ars praedicandi populo (anterior al 1383), una Summa theologica (de la qual només es conserva un breu fragment), el Pastorale (1398), el Psalterium alias laudatorium (1404), l'Expositio in psalmos poenitentiales i algunes altres obres perdudes o d'atribució dubtosa.

L'extensa obra d'Eiximenis, en bona part inèdita, té com a objectiu fonamental l'educació religiosa i civil dels laics, a qui ofereix hàbils síntesis del pensament escolàstic. La seva aportació a la literatura catalana rau en la qualitat de la seva prosa i en la traça com a narrador d'exemples i d'escenes costumistes i com a recreador del llenguatge popular. A més de tots els sectors de les classes urbanes benestants, els seus textos són llegits per reis, nobles, cavallers, bisbes, preveres i ordes religiosos, tant a la cort com als ajuntaments. D'altra banda, les seves obres són un punt de referència fonamental per entendre la societat, la cultura i la literatura catalanes dels segles XIV-XV i també la creixent presència de conceptes teològics i escolàstics en la prosa i en la literatura en llengua catalana d'aquesta època (Metge, Turmeda, March, Martorell, etc.).