Amagat sota els llençols, un home dorm a l'habitació en penombra. Somia. El seu somni quiet i tranquil no li pesa a la consciència perquè les infàmies tant les encalma el penediment com tenir la certesa que mai ningú no en tindrà coneixença.

Un lleu brogit el desperta. Mig obre els ulls i els torna a tancar. Ha vist d’esquena la Margalida, el seu casquet, la seva bata. Com cada nit, fa la darrera ronda per les habitacions i tant se val que un estigui adormit, malalt o mort. Ella només fa la seva feina sense estalviar cap desvetllament a ningú.

Sent com s’hi acosta amb passes decidides i li enretira el llençol. Sense dir-li una paraula, el convida a incorporar-se i a baixar del llit. Es deixondeix quan s’adona que una altra mà, pel darrere, també l’acompanya. La Margalida deu portar ajuda avui, però... no! La dona del seu davant no és la Margalida, no sap qui és. Sense temps de reaccionar, ja li han posat l’arnès. S’estremeix.

«Però... Si jo no el necessito, l’arnès.
Si em valc per mi mateix!»

Es mira l’altra dona i tampoc no l’ha vist mai. O sí? Elles no s’aturen. Ja han penjat l’arnès, i ell és a dins, al ganxo central de la grua. Es revolta.

«Que s’han tornat boges?
Jo camino sol, sense ajuda,
Aquí hi ha una confusió!»

Ara veu com la dona que no va vestida d’infermera estira el cinturó dels pantalons que va deixar anit a la cadira i torna cap a ell. No vacil·la i li lliga el cinturó al coll. L’home obre uns ulls com taronges i també obre la boca per cridar, però la falsa infermera és més ràpida i la hi tapa amb un esparadrap. Ja no cridarà, i el pensament li galopa veloç per vuitanta anys de vida. Pengen el cinturó, per un dels ullets, al ganxo central de la grua, i entre totes dues despengen l’arnés que sostenia el cos de l’home. Espernega. Prova amb les mans d’afluixar-se el cinturó que li oprimeix el coll, però és en va. A batzegades, es difumina el temps manllevat anys enrere. La seva cara va canviant de color: blanc, vermell, morat... en la foscor de l’habitació sembla negra. Ja no es belluga i la dona de blanc se li atansa i li arrenca l’esparadrap de la boca. Després activa el mecanisme per enlairar-lo.

Per uns instants, se’l queden mirant totes dues i semblen satisfetes. Després agafen les seves bosses i se’n van.

* * *

LA GUERRA

El poble estava ple de fum i algunes cases cremaven. Hi havia cossos estirats pel carrer, però quasi no els vaig veure perquè la mare em tapà la cara de seguida. Baixant pel carrer, l’esclat d’abans va repetir-se fins a tres vegades. Tres vegades que el pare va mirar-se la mare sense dir res, només movent el cap d’un costat a l’altre i atiant la mula. La darrera vegada vaig veure que la mare plorava.

I ja no vaig veure res més. Una bomba, després m’ho van explicar, va caure damunt del portal quan nosaltres hi entràvem. La por em va paralitzar i em vaig sentir les cames com de suro. Recordo que vaig estrènyer els ulls molt fort perquè em va semblar que si tancava els ulls, potser s’acabaria aquell terrabastall de coses que, trencant-se, volaven pels aires i em queien al damunt. La mula va fer un bram aterridor i vaig sentir que una força m’empenyia endavant i em feia caure del carro, mentre aquest trontollava. Després, el silenci, i em va semblar que passava molt de temps. El silenci, mentre sentia que un gran pes al meu damunt em tenia presonera i quasi no em deixava respirar. Silenci, fins que altra vegada corredisses i veus cada cop més properes.

La veu de la Carmeta em va fer obrir els ulls i tant de bo no ho hagués fet mai, perquè el que vaig veure va quedar molt de temps gravat a les meves ninetes. El pare era a dos pams de la meva cara. Una de les baranes del carro se li havia clavat a l’estómac i s’estava dessagnant. Els seus ulls conservaven el darrer esguard empipat que recordava, quan les bombes queien al nostre voltant. La mare era molt a prop, separada del meu cos per la banqueta. Tenia el braç estirat per damunt meu i els seus ulls em miraven dolçament, com feia només uns minuts, però era morta. Fins i tot jo, que ben just entenia el que volia dir la mort, ho sabia. La mula restava estesa a terra i movia els ulls, però el cos el tenia totalment immòbil.

Recordo que vaig sentir la Carmeta sanglotant amb desesperació. Vaig provar de moure un braç per alliberar-me de tot el que tenia al damunt.

–Déu meu! Ha de ser la Maria. La Maria és viva. Correu, l’hem de treure d’aquí. Maria, Maria!, no et moguis, per l’amor de Déu, no et moguis... La Carmeta et traurà d’aquí, ja ho veuràs.

(Fragments del llibre Les cadenes subtils)