L'era dels llops
Ja són al carrer. Segueixen un dels itineraris coneguts que han fet diverses vegades amb l'Enric. L'hotel és al barri de Colaba i per anar a qualsevol lloc, gairebé cada dia han hagut de travessar el mercat de Shahid Bhagat Sing Road.
Com sempre, els carrers són a vessar, plens de mil colors, de mil formes diferents. Gent del país, turistes, cotxes, camionetes, parades de tota mena, gossos, vaques i avui, també, un elefant tan ben guarnit, que ha deixat l'Elna bocabadada mirant cap dalt. A la Mimí li consta que molt a prop hi ha la Porta de l'Índia i se li ocorre preguntar-se per què tothom es queda a la porta d'un país tan gran i no va més endins; quan va buscar informació sobre el viatge, no se li va ocórrer mirar quants habitants tenia l'Índia i no sap que vagi on vagi hi trobarà multituds.
El recorregut és lent, però ningú sembla posar-s'hi nerviós. Aquest és el detall que no deixa de sorprendre-la, per molt que cada dia s'hi trobi; per això no va tenir cap interès en marxar, perquè aquesta ciutat i la seva serenor la tenen fascinada. Els venedors conviden a comprar. La gent s'amuntega a les parades i als basars de queviures, d'espècies, de roba, de bijuteria, de pastissos, d'artesania, d'articles de luxe falsificats. Elles s'aturen un moment en una parada. La Mimí ha vist dues polseres iguals, una de gran i una de petita. Se les emproven, els van bé, se les queden. Deixa la mà de l'Elna per poder pagar i en tornar a desar el moneder s'adona, esglaiada, que la nena ha desaparegut. L'esglai sembla que li aturi el cor, però no, només ha agafat embranzida per posar-se-li al galop. El cor al galop, les cames li tremolen, els ulls observen desesperadament el seu voltant. Tot allò que abans li havia encantat ha passat a segon terme i ara tot li fa nosa: la pols de l'aire, les empentes de la gent, les insofribles botzines dels cotxes, les olors ara convertides en pudors insuportables… La Mimí no es mou, gira lentament sobre ella mateixa i mira amb atenció. L'Elna no pot ser lluny, no ha tingut temps, però la gernació li impedeix de veure-la. No sap què fer. Si agafa la direcció equivocada, la pot perdre, qui sap si per sempre.
* * *
EL LLOP…
Avui, quan la lluna feia el ple, el llop s'ha plantat al cingle des d'on tot es veu, des d'on tot se sent, des d'on tot es domina. La flaire li ha arribat al musell. I ha trobat la presa que la desprèn, desitjable. Ensuma, segueix el rastre, sap on va la presa, sap on ha d'anar ell. Cada vegada la té més a prop. S'excita, es regira, aviva, si hi cap, el seu desig. El seu cervell de llop li atansa la imatge que cobeja: Li clavarà els canins al coll, li esquinçarà la pell, li destrossarà les entranyes. Dues vegades ha provat d'abatre la presa. Dues vegades li han tallat la determinació. La presa s'ha escapat.
… I LA PRESA
La presa s'ha escapat. El llop s'irrita, s'encrespa, s'enfureix. Vol una altra presa i la vol ara. La troba, cau al seu damunt, l'escomet. Li pega perquè no es mogui. Li tapa la boca perquè no cridi. Li estripa la roba. Irromp en la seva part més sagrada. Li trenca el cor. Li trunca la vida. I la deixa.
(Fragments del llibre L'era dels llops)