—Per què Voltaire?
—M'interessava la seva persecució, l'exili, l'aïllament de l’escriptor, un aïllament que tots els escriptors vivim més o menys i d’una manera més o menys assumida. Buscava aquest retorn després de 30 anys d'exili, en una època en què no hi havia Internet i les comunicacions eren difícils i més enmig d'unes muntanyes feréstegues, i sobretot la persecució diària a què estava sotmès Voltaire. Tots els dies d'una manera constant estava assetjat per les mentides que es propagaven contra ell, que si havia escrit tal pamflet o havia fet allò, i anaven erosionant el seu prestigi però ell només es podia defensar des de la llunyania. És aquest exili en què es troben els escriptors i també particularment els periodistes, els que són propagadors d'una certa moralitat. Els qui tenen un compromís cívic i ètic quasi sempre es veuen sotmesos a un silenciament per part de les institucions, del poder i de la societat mateixa.

—Però Voltaire fou rebut al seu retorn a París amb eufòria…
—Sí, però portava trenta anys sense poder tornar a la seua ciutat de naixença, en la qual havia tingut tots els seus èxits teatrals sense haver pogut assistir a les estrenes. Tots els escriptors som egòlatres, tots tenim el desig que ens reconeguin l'esforç que implica tantes hores de soledat i de batalla contra la facilitat de la vida. Quan Voltaire té l'oportunitat de recuperar el reconeixement social aprofita i es mostra. I tot el poder, que havia estat intentant apaivagar una mica la influència de Voltaire, es troba qüestionat.

—Voltaire es queixa que el gremi dels escriptors és sanguinari, i somia "una república de les lletres on els autors viurien com a germans"…
—Ell es pregunta: per què no ens podem unir, si els perseguidors sempre estan units? El conjunt de filòsofs, perquè la paraula intel·lectual llavors no existia, estaven tots separats.

—Ell és el primer a atacar.
—Sí, Voltaire també era molt sectari, però d'alguna forma sí que volia reunir els germans, creia en aquella república de les lletres, i sempre va col·laborar en iniciatives que no eren seues i que en alguns casos contribuïen a la glòria dels altres i no a la pròpia, com l'Enciclopèdia. Fins i tot potser Diderot era més sectari en est aspecte, ell tenia més por a la glòria de Voltaire que no pas a l'inrevés: Voltaire se sentia molt per sobre de tots.

—Les enveges es mantenen.
—No han perdut cap vigència. A mi m'interessava Voltaire com a alter ego, jo no podria escriure un personatge amb qui no em trobara d’alguna manera identificat i amb qui tinguera algunes coses a dir, perquè de vegades dius: "Per què me reconstrueixes la batalla de Trafalgar i me contes tots els mals però no hi ha cap lliçó moral?". Com em fa canviar aquest llibre, com em transforma? M'identifico amb moltíssims aspectes d'aquesta situació de l'escriptor i les dificultats de crear. L'enveja també és un motor i de vegades necessari, perquè t'estimula i t'obliga a millorar, tot i que de vegades el gremi és sanguinari. Això desespera Voltaire: veu que les idees sempre estaran separades, de vegades per insignificances, mentre que el poder sempre està unit sense fissures.

—Voltaire vivia envoltat de poderosos, i ell mateix anhelava el poder.
—Sí, però ell volia arribar al poder sempre amb la seva llibertat, i per això sempre va tenir problemes. Pensava que amb la raó podria canviar la manera d'actuar dels poderosos, i potser si Lluís XVI li haguera fet cas no haguera hagut la Revolució francesa i haguera hagut un canvi menys sagnant.

—I potser s'hauria quedat a mitges i viuríem amb dictadors il·lustrats.
—És possible, però el que no es pot justificar és la guillotina, va ser una època de terror i això la va desautoritzar. El que és segur és que nosaltres vivim fruit d'aquell moment: la llibertat de pensar és la batalla voltairiana, i no hi ha progrés sense llibertat. El benestar ve del progrés.

—"Quin treball més laboriós el d’infantar una obra, quantes penalitats ha de superar l'escriptor des de la primera línia fins a l'última!" Això ho escriu Voltaire o és una floreta que es llança vostè mateix?
—Ho escriu Voltaire, però ho subscric. Que difícil que és arrodonir una novel·la que tinga una raó de ser que no siga un simple entreteniment. Darrere hi ha un plantejament ideològic, a més d'estilístic. Voltaire era un home que en el moment de crear patia molt, perquè sabia que seria sotmès a la més salvatge crítica, com d'altra banda és natural. Tot el que ell feia interessava al món. De vegades crec que per part de la crítica, no només l'actual sinó la de sempre, hi ha una desconfiança cap al creador, una recerca de l'error i no de l'encert, i Voltaire es revolta contra això. Fins i tot hi havia un llibre que especificava totes les seves relliscades, i això per a un historiador era molt dur. Cal tenir en compte que Voltaire no tenia domicili fix fins que va arribar a Ferney. Va perdre les biblioteques en les distintes fugides. Però en qualsevol cas és un dels primers que escriu una història de manera divulgativa, que es pot llegir, té gràcia quan escriu i li interessa arribar a quanta més gent millor. No buscava l'erudició.

—D'on li ve la passió per Voltaire?
—Vaig començar la trilogia amb Les confidències del comte de Buffon, on ja apareixia Voltaire d'una manera reiterada. Si parles del XVIII necessàriament hi apareix, sempre, i fins i tot torna a aparèixer a El secret de Goethe. A més, va viure 84 anys, realment va omplir un segle, i sempre era atractiu i divertit. Buffon i Voltaire es duien prou malament i jo vaig tenir la sensació d'haver maltractat Voltaire al primer llibre i em va venir la idea de dedicar-li una novel·la. Volia parlar del nostre Voltaire, l'actual, que és l'anti religiós, el que lluita contra el fanatisme; al mateix temps l'escriptor que des de la distància i l'esforç va crear una correspondència bellíssima on es veu l'home i els esforços per millorar ell i també la comunitat amb una actitud filantròpica. Rosseau no va practicar res del que va predicar, i D'Alembert tampoc fou conseqüent, Buffon era un gran vividor, Voltaire sí que fou coherent.

—Amb què es queda, de Voltaire?
—No és just pensar que ens en queda poca cosa. Pensa que durant el segle XIX a França el van tractar molt, i ací no hi ha hagut una cultura que haja conreat d'alguna manera el pensament voltairià i les seves obres. Crec que els seus contes són modèlics, i Càndid és una de les grans obres. Trobe que el Diccionari filosòfic està al nivell dels assaigs de Montaigne, té substància, és una obra de referència fonamental que s'hauria de llegir, és una font de lectures, de cites, de suggeriments, és ple d'anècdotes sobre l'incest, l'onanisme, l'adulteri, les religions… És d'una gran actualitat! Llegir els il·lustrats sempre és un refugi en moments de dubte, perquè són optimistes, volien canviar el món.

—Voltaire defensa que l'escriptura és l'art superior perquè és l'única que pot millorar el món…
—Era escèptic al davant de la música, de l'art... Per ell no eren instrument de canvi, i no li interessaven. La majoria de músics i artistes plàstics han estat moguts per escriptors.

—Ara no tenen aquest pes.
—Joan Fuster es considerava el darrer voltairià, i en un article deia que calia un Voltaire en l'Islam, un de budista, un de marxista, un Voltaire en cadascuna de les àrees del fanatisme. Voltaire és l'actitud contra els ismes, contra tota actitud no racional, i això? el fa molt actual. La societat ha evolucionat i té una actitud basada en un liberalisme del confort, i per tant totes les crides per part dels escriptors tenen menys ressò. L'intel·lectual ha acceptat el benestar, hi ha un excés d'erudició. Hi ha pocs intel·lectuals revoltats, poca gent que abandona la seva comoditat, els seus congressos i les seues càtedres per dir coses i protestar i que té un protagonisme impertinent. Voltaire volia poder, però no per a enriquir-se sinó per a contribuir a millorar el món, com finalment s'ha vist que va fer a Ferney, on va portar la prosperitat quan abans era una zona d'aiguamolls insalubres: era un civilitzador autèntic.

—Era generós…
—Als intel·lectuals d'ara els manca aquesta actitud altruista. Tots duem al nostre organisme un codi genètic que desperta l'egoisme i hem de fomentar el contrari. Cada vegada hi ha menys escola, el món acadèmic crea menys deixebles, hi ha una excessiva competitivitat en el món intel·lectual entre individus,
mentre que el protagonisme que dóna el mestratge del pensador es va erosionant. Costa més trobar referents.

—I des de València qualsevol petit gest és més difícil?
—Escriure en català a València significa tenir-ho tot en contra.

—Hi ha gent com Xulio Ricardo Trigo que ha vingut a Catalunya, o el més dràstic de Toni Cucarella, que va anunciar que deixava la literatura…
—Cucarella s'equivoca, a mi m'agrada molt el que escriu, em sembla que té força idiomàtica i estilística. Has d'escriure per a la teva pròpia satisfacció, i després pensar en el lector. A València tot costa més. Cap institució valenciana de govern m'ha dit res pel premi; realment vius en un exili. El meu París és Barcelona, i per això vos necessitem tant, i necessitem que Barcelona siga un exemple.

(Francesc Bombí. "Llegir els il·lustrats és un refugi en moments de dubte", Avui Cultura (Barcelona), 12 d'abril del 2007)

* * *

—És la tercera vegada que situa una novel·la en l'època de la Il·lustració i a partir d'un gran nom del pensament europeu. Què l'atrau d'aquell temps?
—El Comte de Buffon em va permetre oferir una visió amable del XVIII i de la manera que tenien de reconciliar la ciència amb la literatura, tot partint de la idea que el coneixement és un i no es pot compartimentar. Amb Goethe em vaig centrar en el seu viatge a Itàlia, el desencís amorós i la recerca de l'amor, i en com la passió xoca amb la raó. Ara Voltaire em permet parlar de la persecució i de l'odi. Als 84 anys aquesta figura central de la Il·lustració decideix arriscar-se i tornar a París. Fins aleshores havia triomfat sense viure el triomf. És com si hagués guanyat el Pla cinc cops seguits i mai hagués pogut anar a recollir el premi, però la nit de l'estrena d'Irene, el 1778, va triomfar i va ser una apoteosi.

—No per gaire temps.
—Va ser un moment àlgid de la Il·lustració. La gent l'aclamava pel carrer i li cridaven: "Visca el Voltaire que ens ha ensenyat a pensar!". Això va molestar l'Església. Ell va emmalaltir i va entendre que el seu càstig per haver tornat de l'exili seria que no el deixarien soterrar-se en terra cristiana. El que menys m'interessa, però, és l'anècdota històrica. El llibre és una reflexió sobre l'aïllament de l'escriptor, la persecució i l'exili i aquell idealisme de pensar que el pes dels arguments i la raó ho poden vèncer tot.

—Què n'ha quedat d'aquesta convicció racional dels il·lustrats?
—Una part d'Occident viu sota els seus arguments i sota la declaració universal dels Drets de l'Home, però és evident que hi ha un ressorgiment del fanatisme i la intolerància. Un Voltaire musulmà no duraria ni dos minuts, però als Estats Units tampoc no duraria gaire perquè hi ha una actitud cada vegada més visceral en contra de la ciència i el pensament. Ja es veu què passa amb la Teoria de l'Evolució, a molts llocs no la deixen ensenyar a les escoles. I aquí, si no hi ha queixes, és perquè no s'hi arriba mai per culpa del temari. És increïble que en temps d'Internet, els integrismes fanàtics s'estiguin guanyant el món.

—I a València, com es porten aquests fanatismes?
—La figura del Voltaire exiliat a Suïssa, que escriu per als seus lectors de París, em permet fer un paral·lelisme de l'escriptor català a València. Jo escric per a la meva capital cultural, que és Barcelona, és el meu París. És dur emetre una llumeneta des de València perquè Barcelona és dura, exigent i insolidària, va molt a la seva i sovint oblida la necessitat de conservar la riquesa que prové del País Valencià i les Illes.

—De fet, Josep Piera és l'únic altre autor valencià amb el Pla.
—Sí i és un premi molt prestigiós, amb una nòmina espectacular com Terenci Moix, Baltasar Porcel, Carme Riera, Valentí Puig... A més, Pla m'agrada molt. Era molt afrancesat, encara que poc volterià. Un mestre per a tots.

(Ada Castells. "El Voltaire aïllat em recorda l'autor en català a València", Avui Cultura (Barcelona), 8 de gener del 2007)