País de garrofer

'Un bell arbre i tendres pensaments, hi ha alguna cosa millor al món?', escrivia un excel·lent autor francès. Potser per això, en aquest país, tan desproveït de pensament, els bells arbres han patit des de temps immemorials una persecució inflexible. Inútilment, Frederic Mistral Lloava l'ombra del lledoner, i Llorenç Riber, anys després, lamentava la falta de sensibilitat de la pagesia en tallar els gegantescs lledoners que arredossaven els masos de Mallorca amb 'la seua ombra vasta i patriarcal'. En la ment del camperol, per aqueix casuisme irreductible que els arrela a la terra, subjau sempre el desig de desarrelar tot obstacle vegetal, i tot arbre monumental s'hi transforma de manera immediata en un aparador, una consola i una dotzena de cadires.

Josep Pla, que s'autodefinia un pagès teòric, veia amb molt mals ulls tota aquella botànica estèril. Xipresos, acàcies, plàtans, pins i carrasques, els trobava inservibles, enfront de les 'prodigioses oliveres' o de les productives pollancredes ordenades en la geometria d'Euclides. La definició de Rusiñol de l'olivera ('un arbre Lluís XV') l'hauria considerat absolutament afectada i ridícula. Però Rusiñol, com Mistral i Riber, veien en aquests arbres exclusivament la part poètica de l'existència: el tronc retort, torçat, barroc i centenari de les velles oliveres, o l'ombra esponerosa, catedralícia i fresca del lledoner, eren estímuls suficients per a justificar la seua existència. I el mateix pensava Dionisi II, tirà de Siracusa, que llegia poesia a l'ombra de plàtans immensos, i els va arribar a estimar tant que tots els dies els ruixava amb vi.

En canvi, jo regaria amb vi alguna de les velles garroferes que encara sobreviuen prop de la costa. Durant molts dies d'estiu, quan el cel assoleix una naturalesa untuosa i mòrbida, i les cigales es perden en el seu zumzeig interminable, l'ombra del garrofer m'ha protegit durant uns minuts de la insolació angoixant. Malauradament, aquells vells horts de garrofers han anat desapareixent, i en el seu lloc han instal·lat tarongerars i urbanitzacions, runes i femers. El garrofer, després de dos mil anys d'amable coexistència amb l'home, ha passat a engrossir, poc a poc, la llarga llista de la botànica estèril. Aquesta és la gran tragèdia humana: la seua vacuïtat, la seua superficialitat. Però a l'ombra del garrofer, d'un arbre que 'vol veure la mar', com el descrivia un savi botànic, la vida resulta molt més amable i plaent. Allò és el Mediterrani: és a dir, amics, la millor cosa del món.

(Del llibre Bestiari)

* * *

Elogi de sant Eustaqui

Recorde una frase de Miguel Delibes del seu llibre La caza en España: "El biólogo es uno de esos seres extraños que no merecen opinar por carecer de sentido práctico". Sovint em ve a la memòria, i especialment quan hom m'intenta vendre la imatge del caçador com un gran amant de la natura, fins i tot com una persona que amb la seua afecció cinegètica protegeix els ecosistemes naturals. Miguel Delibes és d'alguna manera el prohom del caçador civilitzat ("yo so un cazador que escribe antes de un escritor que caza" és la seua frase preferida), l'intel·lectual que estima la natura i que tot i això no dubta a agafar l'escopeta i disparar a guatlles i perdius, a llebres i conills, a tudons i merles. Quan torna a casa, deixa l'escopeta i pren la ploma, amb total naturalitat: passa de l'estri primitiu (la caça és el joc de sentir-se primitiu, escriu Ortega y Gasset) a l'estri humanitzador. De l'escopeta a la ploma, i de la ploma a l'escopeta, així, alternativament. En un entrevista, demanaren al seu fill, del mateix nom i investigador destacat de Doñana, si era conciliable l'amor per la caça que sentia son pare amb la conservació de la natura, i va respondre això: "La caça és una forma de coneixement de la natura i de respecte als hàbitats, si es fa bé. És molt millor caçar en un parc natural que no plantar-hi gira-sols" (Mètode, 52). Evidentment, és una resposta demagògica: per a un parc natural la millor cosa és que no s'hi cace ni, òbviament, s'hi planten gira-sols. Però, comptat i debatut, en un parc natural també s'hi poden plantar gira-sols, si "es fa bé". Tanmateix, la realitat és que el caçador odia els biòlegs (segurament "por carecer de sentido práctico"), i els biòlegs els caçadors, perquè omplen les muntanyes de reserves tancades, maten espècies de gran bellesa, alteren el curs de la natura i són, molt sovint, autèntics delinqüents que disparen a tort i dret, sense respectar res. En realitat, no hi ha res més lluny del biòleg que el caçador, ni actitud ni tarannà més diferent: el caçador segueix la seua presa per a matar-la i el biòleg per a estudiar-la. Rere el caçador hi ha sempre un primitiu, rere el biòleg un home que desitja saber: el caçador vol la presa –la presa física–, l’única captura que persegueix el biòleg és la troballa intel·lectual, sovint del tot evanescent. El biòleg contribueix amb el seu esforç a la saviesa, a entendre millor el món en què vivim; el caçador ho destrueix, mai no en té prou, i el seu somni és la cacera en massa, la matança inoblidable. Tot caçador és doncs suspecte, i quan em diuen d'algú que és caçador –i més de caça major– em pose en guàrdia. No hi ha cosa que em produesca més repugnància que veure'l caminant per les muntanyes, amb la seua ridícula roba de pana verda d'El Corte Inglés, trepitjant ambients naturals que estime, amb algun tord sanguinolent penjant del cint. O quan sent els trets ben a prop meu, i m'amarguen el silenci de la natura. No hi ha cosa més dubtosa per a una persona –i que parla del seu tast moral– que fotografiar-se amb dotzenes de perdius mortes en un mateix dia, o, encara pitjor, vora els trofeus de cinc o sis cérvols. Qui mata un cérvol, desitja de seguida matar un ós, o un llop, o un linx o una àguila imperial. Qui mata un cérvol desitja de seguida anar-se'n a l'Àfrica i caçar un rinoceront, o un elefant o un lleó. Pertany a aquesta classe de persones: qui es fotografia vora un cérvol abatut d'un tret sortit del seu fusell amb mira telescòpica no dubtaria a fer-ho vora un búfal, o vora un lleopard o vora, què sé jo, un cocodril gegantí. Al capdavall, aquesta classe de persones després narren les seues trepidants aventures cinegètiques, els seus abrivats esforços per a abatre d'un sol tret la presa, tal com el biòleg explica amb emoció les seues observacions naturalístiques. Cal tenir poques entranyes per a disparar a un cérvol, i quan s'ha fet aquest pas, i hom n’ha mort uns quants exemplars, ja no hi ha trofeus que el bon caçador no desitge aconseguir. Tan sols un miracle pot aturar la repugnant fal·lera de la caça. Per això, sant Eustaqui té la meua simpatia. Però em tem que fou un cas aïllat, i del tot extraordinari.

("Històries naturals", dins el setmanari El Temps (València), núm. 1289, març del 2009)