Rosa M. Delor i Muns neix a Barcelona l’any 1943. Estudia a l’Escola Isabel de Villena del 1948 al 1961, una escola enfocada a l’estudi de les arts on descobreix la seva passió per les paraules, transmesa per professors com Carme Serrallonga, Ricard Albert Llauró, Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat. Tant és així que, en acabar el PREU, ingressa a la Universitat de Barcelona per estudiar Filologia però, Rosa Delor, molt enriquida en aquest camp gràcies als ensenyaments rebuts a l’Escola Isabel de Villena, surt decebuda del nivell de la Universitat del franquisme i l’abandona al cap d’un any i mig. El 1975, havent format ja una família, reprèn la carrera amb la il·lusió renovada i, quan la finalitza, es presenta a les oposicions de  Llengua i Literatura en català obtenint la primera plaça. L’any 1981 entra a l’Institut Jaume Balmes i n’és professora de secundària durant 27 anys, fins que es jubila tres anys abans, altre cop frustrada, ara per la decadència que pateix l’ensenyament.

El 1982 la seva vida fa un tomb quan coneix Salvador Espriu de resultes d’un article sobre El caminant i el mur que decideix enviar-li. En un primer moment, sembla que les seves idees no conflueixen, l’article defuig la interpretació habitual, però acaben creant un fort vincle intel·lectual que porta Rosa Delor a ser una erudita de l’obra d’Espriu, una condició que adquireix gràcies a l’estudi de la càbala com a porta d’entrada en el món espriuenc que ell mateix li va obrir en parlar de la seva admiració per Isaac Luria de Safed.

La primera labor que emprèn després de conèixer l’autor és un assaig sobre Mrs Death, però Espriu, que l’havia llegit i donat la seva acceptació, mor quan encara està inacabat. És l’any 1985 i Rosa Delor decideix començar la seva tesi amb el Dr. Molas, Per a una hermenèutica de l’obra de Salvador Espriu, 1929-1948, una reconstrucció de la biografia d’Espriu a través de la interpretació de la seva narrativa, cronològicament, tal com Espriu li havia indicat. D’aquesta tesi se’n publica el llibre Salvador Espriu, els anys d’aprenentatge (1929-1943) l’any 1993. La publicació té molt bona acollida i rep dos premis: el Premi d’Assaig Salvador Espriu de Santa Coloma de Farners, el 1991, i el Premi Crítica Serra d’Or, el 1993.

Anteriorment ja ha publicat més d’un llibre. El 1989 apareix Salvador Espriu i «el cercle obsessiu de les coses», que és un recull dels articles escrits per ella mateixa fins al moment, i el 1993 La mort com a intercanvi simbòlic. Bartomeu Rosselló Pòrcel i Salvador Espriu: diàleg intertextual (1934-1989). El 1991 publica una antologia espriuenca, Ocells, per a l’Asociación de Bibliófilos de Barcelona a petició de Martí de Riquer. Més tard, el 2003, en publica una altra, també d’Espriu: Salvador Espriu, La Roda del Temps. Una antologia dialogada.

El 1990 continua la seva activitat incessant al voltant d’Espriu, aquesta vegada involucrant-se en el Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar, on proposa fer una edició crítica de les seves Obres Completes, de la qual n’és la directora. Participa personalment en l’edició dels volums 1, 2, 4 i 9 de l’Edició Crítica d’Els anys d’aprenentatge entre 1994 i 2015. EL 2003 participa en el I Congrés Internacional Salvador Espriu que se celebra a Barcelona i Arenys de Mar, i hi fa una ponència sobre «Ordre i simbolisme a Les cançons d’Ariadna». El 2010 va a Berlín a fer una conferència a la Freie Universität: «Salvador Espriu: una proposta entre el racionalisme cartesià, la moral pràctica de Sèneca i la mística jueva», publicat a Zeitschrift für Katalanistik.

A banda de la crítica literària, Rosa Delor i Muns ha tocat diverses tecles del món de l’art, com el teatre i el cinema. S’inicia amb el teatre de la mà de Teresa Vilardell i Fina Rius, i presenten Amor hermètic, una obra sobre textos d’Espriu, representada només per dones, que s’estrena el 2010 a l’Espai Brossa. Més tard, el 2015, arriba al cinema amb la pel·lícula La Academia de las Musas, de José Luis Guerín, una història sense guió on la realitat es barreja amb la ficció i en què Delor fa d’ella mateixa. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Locarno amb gran èxit, després al Festival L’Alternativa, a la Filmoteca de Catalunya, i obté el Giraldillo de Oro del Festival de Cinema Europeu de Sevilla i el Premi Pepón Coromina el 2016 a Barcelona, a banda d’altres premis internacionals. 

Entre l’activitat més recent de l‘autora trobem, el 2021, la presentació del seu propi poemari, La veu de Beatrice, en què dona veu a aquest personatge creat per Dante Alighieri per reflexionar sobre el mite de l’amor a través de versos, prosa i imatges. I el 2022 té lloc al Teatre Principal de Palma la representació de l’obra teatral Solitud a Stromboli, a propòsit de l’estudi de Rosa Delor titulat Roberto Rossellini II: Stromboli y Solitudine de Víctor Català publicat en el llibre Las Metamorfosis del Deseo (2010).

Ara les seves principals ocupacions són recuperar la pintura i el dibuix, un desig mantingut des de l’adolescència, i acabar el segon volum de la seva història familiar: Som en el camí, Família Delor 1 i 2. Una revisió genealògica de nou generacions ambientada en la perspectiva de la història i la sociologia, amb la participació d’alguns testimonis familiars embrancats en aquesta cerca dels gens. Com diu Delor:

no existeix un concepte de veritat estricta a què aferrar-se, tot és fluctuant, el mirall de la veritat es va trencar a l’origen en milions de fragments que mai no podrem reconstruir, com va dir Espriu, perquè jauen enterrats a la sorra abissal del «gran mar de l’ésser» com va dir Dante.