Fa temps que se’m van acabar
els poemes d’amor,
amor, amb les llàgrimes.
Em resta l’hàbit
d’agafar ploma i paper.
Ara sóc,
només,
ormeig de tinta.
(Sota els astres).

Quan ja no tingui ni mica
d’alè al pols,
sé que no podré
deixar d’escriure.
Però,
mancada de paraula,
no seré res, sinó
ficció meva,
jo,
significant
sens ànima.

(Poema “Florència”, dins La veu de Beatrice, p. 57 )

***

Vinculat a la metafísica bíblica de l’Èxode, el caminant és el subjecte d’un viatge en sentit espiritual que emprèn el «poeta, hoste inexpert de la vida, sempre en exili al llarg del temps difunt», com diu Espriu en un dels seus pròlegs.

Un viatge que haurà de topar amb un mur que és barrera i terme del camí on acaba el curs de l’existència humana, límit de la vida darrere el qual s’amaga el misteri de la mort. Símbol polivalent, en el sentit material de construcció, el mur resta com a testimoni de la pèrdua d’un món concret i lliure que el poeta mira de salvar amb el seus versos, anàleg en sentit metafísic al mur del temple caigut de Jerusalem. Però en tant que aquesta construcció és la vida moral del mateix poeta, s’alça com a símbol d’incomunicabilitat, tal com ho expressa a «Amb música ho escoltaries potser millor», v. 17-24:

Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

Espriu, amb una percepció molt actual, es queixa d’un món que parla en excés i no sap escoltar, que ja no és capaç d’entendre la poesia com un moment essencial de comunicació recíproca. Si en el poema citat es dirigeix a una dona, partner literari per excel·lència d’aquest seu eros platònic que cerca l’altra meitat perduda, aquesta dona és també l’entorn amb què ha de conviure: la llengua, la ciutat, la petita pàtria. El poeta sap que el diàleg és fonamental per a la convivència i no ignora com és difícil d’establir-lo i gestionar-lo. Entendrem, doncs, perquè Espriu es lamentava: «mai ningú no ha entès el que jo volia dir», «mai ningú no ha entès el que jo volia que de mi se salvés», em deia adolorit, apassionat, en una ocasió. En efecte, ha estat un poeta molt llegit en el seu moment i sobretot molt citat pels benintencionats i pels polítics que en van fer una mena de titella parlant, un mur contra el qual s’estavella el tòpic arxirepetit. Caldrà, doncs, resituar aquest home culte, refinat i alhora apassionat fins a la violència verbal, que amaga la seva tendresa sota la ironia i que per no caure en el patetisme usa el sarcasme per parlar dels grans errors de la història. Segurament el més complex amador que ha tingut la literatura catalana després d’Ausiàs March.

És un text singular, El caminant i el mur, perquè la seva divisió en tres parts, tan diferents en estil i format del seu antecessor directe Mrs. Death (també organitzat en tres moments) semblaria ser el resultat de tres llibres independents que el poeta no hauria volgut allargar per tal de no desestructurar-ne el significat, perfecte, que cada part conté. Pura hipòtesi, és clar, però això explicaria la necessitat de la disciplinada simetria d’un paratext que ordena els quaranta-quatre poemes en tres blocs introduïts per intertítols que acompleixen una funció designativa dels temes, tot ordenant els poemes. Per accentuar més la seva intencionalitat, encapçala cada part amb uns versos escrits en les tres llengües amb més tradició literària a la ibèrica pell de brau, com si la inspiració sorgís d’un paisatge.

(Fragment d'El caminant i el mur (1954). Visat, octubre 2011)

***