L'arribada d'en Josep Francesc a la narrativa "fou un procés sense premeditació i d'una forma gens forçada..." El premi per la narració curta Havies d'haver posat la Traviata i la corresponent edició fan que amics i coneguts l'animin a escriure una novel·la. L'any 1982 la primera expedició catalana a l'Everest pateix un accident: en una cordada de tres alpinistes, un d'ells cau. Sense poder comunicar-se, i per tant, sense saber de qui es tracta, l'angoixa ofega els expedicionaris que estan al camp base i, per extensió, a la gent que des de Barcelona segueixen l'aventura. Unes comunicacions lentes -a través de la xarxa de ràdio afeccionats, de l'Argentina a Llavaneres- fan que només després de deu llargues hores es pugui saber que l'accidentat era un dels xerpes de l'expedició. Amb aquesta experiència viscuda i amb un treball molt acurat de recerca d'informació -una de les constants en l'obra de l'autor- escriu una novel·la sobre una expedició fictícia a l'Everest (Sagarmatha en nepalès) que es mou entre la novel·la de misteri, la d'aventures, l'epistolar i la psicològica: Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent.

A banda del ja esmentat treball de recerca acurada de la informació, la segona característica destacada de la seva producció novel·lística és la premissa que un text de ficció sempre ha de desvetllar l'interès del lector, i els valors morals o intel·lectuals que conté no el poden salvar com a text de ficció si prèviament no el salva la construcció literària.

Sense saber-ho i sense voler-ho estava escrivint una novel·la juvenil, gènere en el què s'ha mantingut més per casualitats editorials que per un treball premeditat: "No crec que existeixi una literatura juvenil. Existeixen potser un conjunt de textos de literatura adulta que s'avenen més amb els interessos dels lectors juvenils. En aquesta línia podem trobar gèneres que interessin més: novel·la d'aventures, novel·la de misteri... Però no crec que es pugui postular al cent per cent sobre aquest tema. Pel que fa a mi, encara no sé si he entrat en la literatura juvenil: ho sabia Tolkien quan redactà El senyor dels anells o Michael Ende quan va escriure La història interminable?". De tota manera, en el gènere "juvenil", s'hi troba molt a gust per dos motius. El primer és que en un marc cultural no plenament normalitzat com el nostre és més gratificant moure's en un àmbit més estable que el reduït món de la literatura exclusiva per adults; el segon motiu és que és amb el públic juvenil on el contacte amb el lector és més directe.

Sense, com ja hem dit, fer-ho premeditadament, les novel·les de l'autor han anat dirigides a un públic juvenil que les ha acceptat de bon grat. A més de l'objectiu de l'autor d'intentar despertar l'interès del lector com a base de la construcció literària, el fet d'apropar el destinatari de les seves produccions a un món i uns costums de les quals no es tenen massa referents culturals i visuals fan de les seves obres uns materials agraïts de treballar en l'àmbit de l'ensenyament. Una generació que ha crescut amb la televisió com a eina i mitjà de construcció de coneixements i de la realitat se sent temptada a descobrir i construir amb la imaginació el món on es desenvolupa l'acció de les novel·les de l'autor.

Després d'aquesta primera experiència novel·lística decideix anar a visitar in situ el marc on es desenvolupa la seva creació i fa tres viatges a l'Himàlaia (1988, 1990 i 1992). D'aquestes expedicions en naixeran dues novel·les més: Sota el signe de Durga i Nima el xerpa, o la recerca d'un norpa errant. Les novel·les fonen la mitologia hindú i budista amb les preocupacions dels europeus que s'acosten a aquells territoris i l'afecció de l'autor pel parapentisme o ala pendent, afecció que abandona després d'anar veient que alguns dels seus companys s'hi accidentaven de forma greu.

Sota el signe de Durga està escrita gairebé tota a partir dels apunts que l'autor va anar recollint, en una mena de quadern de camp, quan, després de les jornades esgotadores de senderisme per les valls del cim del món, s'arraulia al sac i escrivia les impressions de l'aventura viscuda durant les hores de sol. Els personatges principals, els fets i les llegendes que s'hi conten són reals i només el fil argumental que els dóna consistència és un producte de ficció. És una obra complexa, amb un excel·lent treball descriptiu i amb les justes dosis d'aventura que, juntament amb les històries i llegendes pròpies de la zona, fan que l'interès del lector es mantingui durant tota la seva lectura.

Nima el xerpa és, d'alguna manera, un esqueix de l'obra anterior. Durant el viatge de 1988 l'autor coneix un nen a les valls del Sol al sud de la vall del Kumbú que, bocabadat en contemplar com un membre de l'expedició vola en ala pendent, li demana que li ensenyi a volar i acomplir així el seu desig de semblar-se a un ocell sense haver de reencarnar-se en aquest animal que, en tractar-se d'un animal inferior, te l'oposició del seu pare.

El concertista d'ocells està inspirat en una tradició xinesa. Ocells en gàbies de bambú, ordenats de forma sàvia, conformen amb els seus cants una orquestra encisadora. Aquesta narració, guanyadora del premi Recull de narrativa 2002, està situada en els moments previs al bombardeig japonès del 1942. La tragèdia de la guerra i la bellesa dels ocells ofereixen un brillant contrast en una història plena de màgia i sensibilitat. El crític Pep Molist escriu: "Al principi, un avi troba entre d’altres coses el moment per explicar una història a la seva néta, la d'El concertista d'ocells. Ràpidament, la càmera gira la vista cap al passat, cap a la invasió de Singapur per part dels japonesos durant la segona guerra mundial, per centrar-se en el periple d'en Lin Zin durant els anys de la guerra. La història d'aquest majordom es mouria entre el conte i la novel·la. No és prou curta per ser un conte, tot i que allò que s'hi narra, com en els contes, és ben bé l'essencial, recreant-se en els detalls tan sols el necessari. Ni és prou llarga per tenir el cos d'una novel·la. La història, com les que estan embolcallades amb la guerra, és tràgica però, això sí, amarada de màgia, de sensibilitat i d'un punt d'exotisme. El personatge principal està molt ben definit pels pensaments, els sentiments i l'actitud. I l'acció constant s'emporta el lector, obligant-lo de manera positiva a llegir la narració d'una tirada, com si es tractés realment d'un conte breu. Josep-Francesc Delgado ha sabut bastir i explicar-nos un conte de l'Orient més llunyà, amb els ingredients necessaris que utilitzaria un bon narrador d'allà, sense una unça de més ni de menys de cadascun d'ells."

Amb Ulldevellut i Els llops de la lluna roja, els referents geogràfics se situen a la comarca del Berguedà i s'endinsen en la història. Ulldevellut ens porta al Berguedà de 1920 i explica la caça i l'extermini de l'ós bru del Pirineu. Hermínia, de dotze anys, és una pastora que arriba a establir un contacte amistós amb un ós orfe malgrat que fou el pare d'ella qui havia caçat la mare de l'ós. A El llops de la lluna roja, el marc històric és l'any 1939, durant la guerra civil espanyola narra l'entrada de l'exèrcit feixista el febrer de 1939 en el Pirineu català. La filla de l'Hermínia, Maria, protagonitza aquesta novel·la sobre la guerra civil i l'extermini del llop ibèric o Canis lupus signatus. Maria és una pastora com ho va ser la seva mare. No se separa mai del seu gos, que li va salvar la vida. Però el gos fuig en conèixer una lloba en zel. La María fugirà perseguint el seu gos i entrarà en contacte amb els llops. Novel·la històrica i també inicíaca, és a l'hora una novel·la sobre la natura com en altres temps ho foren les novel·les de Jack London, però amb una mirada sobre la natura més en consonància amb la mirada ecològica de l'inici del segle XXI.

La narrativa curta, a diferència de la novel·la que se situa sempre a l'Himàlaia, s'emmarca en espais diferents: Havies d'haver posat la Traviata pren com a marc geogràfic Vaqueira a l'hivern; el conte El concertista de copes pren com a protagonista un concertista real de Praga que conegué l'any 1994; els titelles de bunkaru de La balada dels amants del país de Naraian són fruit del contacte amb aquest art japonès; Fulgor a la sala tretze tracta d'un conjunt escultòric del Museu Nacional d'Atenes que existeix de debò, com les calorades que s'hi refereixen i que, efectivament, han asfixiar més d'un turista i finalment, La dama descalça ens trasllada al París del maig del 68 on un estudiant revolucionari és salvat de morir cremat als tolls de benzina ardent per una misteriosa dama descalça.

La producció literària específicament per a infants comença amb L'empaitagrills o la noia de la Lluna que parla de l'extinció dels vells marins a les costes de les illes Balears i la possibilitat de recuperar-los; el conte màgic El mussol Oriol i el lladre de les endevinalles on un mussol anomenat Oriol és un detectiu que rep l'encàrrec de descobrir el lladre d'uns quadres de Miró desapareguts de la Fundació Miró de Barcelona. La investigació el porta a viatjar per tot el món i a trobar els quadres en paratges on hi ha animals en perill d'extinció. L'Oriol acaba per descobrir la relació i el conte ens mostra l'estranya funció salvadora que aquests quadres exerceixen sobre els esmentats animals. A banda de l'atractiu fil argumental, la característica més destacada de l'obra és que hi trobem tots els registres del llenguatge possibles, presentats de forma planera perquè la quitxalla els pugui entendre i, en el seu cas, practicar; Per què els nens tenen por de l'Home del Sac Jove recull idees de la cosmogonia mongol i ens conta la història d'un home del sac sense vocació per a l'ofici familiar: en realitat el que més li agrada és explicar contes als nens... i com soluciona el seu problema amb l'ajut de la Lluna; El mag i l'estrella pren com a referència una llegenda oriental i ens narra com un mag pobre aconsegueix derrotar un mag ric que ha matat Estrella, la companya inseparable del mag pobre. Però Estrella era una gata màgica i la seva màgia no podia desaparèixer tan fàcilment...; Endevina, endevinaràs quin animal seràs és un bestiari que, alhora, fou concebut com un llibre d'endevinalles.

Els darrers anys ha continuat desenvolupant la seva literatura per a infants amb contes com Papitis, on explica la història de l'Elisabet, una nena de sis anys que sempre vol anar a coll del seu pare perquè així veu una panoràmica sensacional i, a més, no li cal caminar. Però un dia, passa una cosa que aquella nena gran no s'esperava que passés de cap de les maneres: el pare es va lesionar l'esquena. A la novel·la breu L'Alba no va tenir més por, una nena força feliç haurà de superar una greu preocupació: la por ...Amb Cosari ens adonarem que una casa és un recull de coses de tota mena: grans, petites, sofisticades... i que podem passar una estona divertida mirant de trobar què s'amaga en les originals endevinalles que ens planteja l'autor. Les il·lustracions de la Montse Bosch ens ajudaran a resoldre els enigmes.

Al conte Mamitis, en Francesc és un nen que sempre vol que la mare li expliqui contes i estigui al seu costat a l'hora de dormir. Però en Francesc no s'adorm, i la mare, després de treballar tot el dia i d'explicar molts contes, a vegades s'adorm de peu al llit. Un dia, abans de Reis, en Francesc agafa un refredat molt fort i ha d'anar a l’hospital. Poc que s'imagina qui apareixerà un matí a l'habitació.

Les seves darreres produccions han estat diferents adaptacions de contes tradicionals i una sèrie sobre drets i deures dels éssers humans, dels animals i dels nens, il·lustrats per Mercè Arànega.

La seva producció poètica, que inicia la seva producció literària, compren tres poemaris, un dels quals L'arbre del desig, tot i guanyar el premi Marià Manent de poesia l'any 1991, no ha estat encara editat. Cronològicament el primer recull de poemes es publica sota el títol d'Autopista púrpura on desplega una poesia de llenguatge senzill però de figures complexes i molt elaborades:

Quan has obert els parpres, momentani,
encara hi romania aquell dibuix:
el càlid bleix del vapor dels petons.

He accelerat i lliscava amb vertigen,
la púrpura dels llums pels nostres llavis
perquè viatjo pels fanals altíssims
de l'autopista solar dels teus parpres.

El seu tercer poemari El temps del poderosos conté versions sobre el poeta xinès Su-Xi i hi desenvolupa, amb poesies de propi encuny, una reflexió sobre el poder. Un treball amb un caire més social que el comentat anteriorment però amb el mateix valor poètic.

A El fum que tot ho enterboleig la idea de viatge, sovint present en les creacions de l'autor, arrenca en un punt d'un recorregut de mimetismes circulars en molts sentits l'origen del qual se situa en la reflexió sobre la poesia mateixa i, òbviament, sobre els poetes.

ELS VERSOS NO SÓN PER VESTIR-NOS
Els versos no són per vestir-nos, són
ones que juguen a la sorra amb peus
de l'infant que s'espiga; també esclaten
contra l'escullera de viure i tornen
o t'arrenquen les ungles de les mans.
Els versos són llar de foc o rosada,
però mai no són com el fum que es desfà
o com el fum que tot ho enterboleix.
I mai no esdevenen cendra, sinó
l'arbre que busques, el que no figura
als CD-roms ni les enciclopèdies:
l'arbre alt amb flors d'oceans on pots créixer.

En paraules de l'autor, "és possible que tota la meva obra literària estigui presidida per l'ecologia en forma d'etologia a les tres novel·les que he publicat sobre l'Himàlaia. També pel viatge i per la història a tota la resta de novel·les. No sabria com ubicar la meva poesia. El fum que tot ho enterboleix em sembla que beu de fonts molt diverses, però sí que puc dir que quan escric novel·la penso en molta gent diferent i que la poesia respon més a una veu més interna".