Josep Francesc Delgado i Mercader va néixer a Barcelona el 6 de febrer de 1960. Va passar la seva infantesa a Sitges, Mallorca i Menorca. D'aquells primers anys de la seva vida en guarda un record inesborrable: "el Sol que ho envaïa tot amb la seva claror i la immensitat blava del mar". De petit, confessa que volia ser astronauta: "Quan l'home va arribar a la lluna jo tenia nou anys i volia ser astronauta. Vaig seguir la missió de l'Apol·lo XI amb autèntica passió i des d'aleshores sempre m'ha interessat l'univers. Després vaig voler ser psicòleg d'animals, una passió que suposo que ha acabat sortint a novel·les com Ulldevellut, sobre l'extermini de l'os al Pirineu, Els llops de la lluna roja, sobre l'extermini del llop, o L'Empaitagrills o la noia de la lluna, sobre l'extermini de la foca monachus monachus a les balears. Aquesta darrera novel·la és molt més autobiogràfica que no sembla per la trama i hi recullo records de la meva infantesa a les illes, de fet és la més biogràfica de totes. Normalment quan escric novel·les els personatges surten de gent que he vist o viscut, no penso en mi mateix. La veu interior em surt més quan escric poesia".

Tot i iniciar estudis d'història del teatre català, una incipient vocació poètica als setze anys i l'inici del primer curs de ciències econòmiques, el distancien inicialment d'aquest món, al qual retorna anys més tard com a crític teatral a la revista Serra d'Or entre 1982 i 1985.

L'any 1977, en iniciar les carreres d'Història i de Filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona -Bellaterra -, comença la seva activitat literària i entre 1979 i 1987 escriu el seu primer poemari: Autopista púrpura, publicat per l'editorial El Mall l'any 1988 i guanyador aquell mateix any del premi Amadeu Oller de poesia per a poetes inèdits. També durant el 1988 guanya dos premis de narrativa curta: el premi Pretèrit Incert de narrativa històrica convocat per la revista L'Avenç amb La recambra blava i el Premi Al Vent-Solstici d'estiu amb l'obra Havies d'haver posat la traviata que va publicar en primera edició l'editorial el Pont de Pedra i en segona l'editorial Columna. Aquests reconeixements l'animen a entrar de ple en el món de la narrativa i durant el període 87-88 escriu la seva primera novel·la: Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent, ambientada a l'Himàlaia i que escriu a partir de les informacions dels alpinistes de les primeres expedicions catalanes a la muntanya més alta del món.

El seu interès per l'espai, l'ambient i la gent d'aquest indret el portarà a viatjar-hi i fer-hi diverses estades. Fruit d'aquests sojorns (1988, 1990 i 1992) són dues novel·les més publicades en l'àmbit de col·leccions de narrativa per a joves: Sota el signe de Durga (premi nacional a la millor novel·la juvenil publicada entre els anys 1991-1993) i Nima el xerpa, o la recerca d'un norpa errant (segon premi internacional Europa, 1993).

Mentrestant, però, no oblida la producció poètica, i l'any 1991 guanya el premi Marià Manent de poesia amb L'arbre del desig, obra no publicada. (El Mall, 1988), Els temps dels poderosos (Columna, 1998) i El fum que tot ho enterboleix (Brosquil Ediciones, 2003) són els seus darrers llibres de poesia.

Arran del naixement de la seva primera filla l'any 1994 inicia la producció literària específicament per a infants amb la novel·la L'empaitagrills o la noia de la Lluna (premi Guillem Xifré de Colonya, 1993); els contes màgics El mussol Oriol i el lladre de les endevinalles (llibre de lectura de tercer curs d'Educació Primària, 1994) El mag i l'estrella (1996) i Perquè els nens no tenen por de l'Home del Sac jove (1996); i el bestiari que, alhora, estava concebut com un llibre d'endevinalles Endevina, endevinaràs quin animal seràs (1995). Més endavant, ha escrit la novel·la breu L'Alba ja no va tenir por (2003), i els contes Papitis (2004) i Mamitis (2005).

Actualment està preparant més contes per a infants —L'arbre de Nadal— i la quarta novel·la de la tetralogia himalàica: La tomba de Tiangbotxé.

Fruit de la seva tasca com a professional de l'ensenyament -actualment és professor de secundària i batxillerat a Santa Coloma de Gramenet - ha treballat en l'àmbit de la didàctica de la llengua catalana amb l'objectiu d'assolir un millorament general de la competència lingüística dels nois i noies de batxillerat i de la seva afecció a la lectura:
 

• Escriure: pràctiques de llengua i literatura (Teide, 1991), manual d'ensenyament de la llengua i la literatura catalana destinat a quart de batxillerat obligatori amb una metodologia basada en la lectura, la imitació, transformació i creació de textos literaris.
• Llengua catalana. COU (Teide, 1994)
• Ras 4. Llengua i literatura. 4t d'ESO.

Des del 1998 coordina els grups de treball de mestres de Rosa Sensat sobre literatura infantil i juvenil i coordina i imparteix cursos per a graduats d'aquests temes des del vessant didàctic i el creatiu.

D'altra banda, l'any 1980, fundà amb en Carles Molins i en Leandre Terol l'Associació de Joves Escriptors en llengua Catalana -AJELC- paral·lela a la ja existent associació per als escriptors professionals i amb l'objectiu de recollir i difondre els treballs dels escriptors de la generació del final del franquisme que tenien difícil l'entrada en el món editorial.

La cosa més divertida que li han dit com a professor de català va venir d'una alumna de vuitanta anys que considerava que aquest mestre en sabia prou tot i dir-se Delgado... A banda de la muntanya, viatjar i el parapent li encanta volar en aparells mecànics encara que sigui en línies comercials de l'anomenat Tercer Món que són més perilloses del que semblem. A la revista Clij, explica que el vol més emocionant que ha realitzat en la seva vida ha estat el que el dugué de Lukla a Katmandú, enlairant-se d'un prat on menjaven les vaques en mig de l'Himàlaia (a més, hi havia tanta boira que no es veien ni les vaques). L'avió tenia goteres... I encara que altres situacions de la vida li causen preocupació, aquesta no: mentre la resta dels passatgers es persignaven ell s'ho passava bomba a dalt d'una cafetera amb ales. Una situació que, naturalment, implica una bogeria ingènua i voladora que ni ell mateix sap com explicar. Tampoc no va saber explicar ni fer entendre els tibetans l'any 1992 que preferia estar veient les seves estepes etèries i buides en compte de les olimpíades de Barcelona i és que opina que "La bellesa de la vida només s'aprecia a poc a poc. Així que, tot i les bondats del nostre segle XX, ens hi sobra la pressa. Potser per aquesta raó m'agrada la lentitud del centre d'Àsia i les seves estepes inacabables: mars diferents dels de la meva infantesa, però, també, mars sense fi."

Concep el fet d'escriure com una manera de compartir vivències, idees, emocions... i assegura que no hi ha res concret que l'inspiri a l'hora d'escriure tot i que aclareix que determinades situacions o experiències incideixen més en la producció literària.