A l'obscuritat se sent com si algú afinés un piano. S'il·lumina l'escena. L'HOME està assegut a la cadira netejant-se les sabates, treu els estris d'un maletí de fusta que té als peus. El PIANISTA és al costat del piano. Se senten unes passes al carrer que vénen de lluny, sonen com si fossin passes d'uns quants soldats marxant alhora; a mesura que les passes s'acosten, el PIANISTA fa més soroll amb el piano. Les passes finalment s'allunyen. El PIANISTA deixa d'afinar el piano i seu al tamboret.

HOME: No aconsegueix afinar-lo?
PIANISTA: En realitat, no en sé.
Pausa.
HOME: Si alguna vegada li interessa un piano, jo li'n puc buscar un. La ratera la vaig aconseguir a molt bon preu...
Pausa.
PIANISTA: Què és aquesta pols blanca?
HOME: Mata-rates. També l'he aconseguit a molt bon preu.
PIANISTA: Com és que encara no ha caigut cap rata?
HOME: Per això he comprat el mata-rates. A les rates els encanta el gust que té.
PIANISTA: Com ho sap?
HOME: M'ho ha dit l'adroguer a qui li he comprat.
(Pausa.) Vol que li netegi les sabates?
PIANISTA: No.
HOME: Li puc passar un raspall...
PIANISTA: Potser després.
HOME: Tota la gent que parla de negocis porta sempre les sabates molt netes.
PIANISTA: Estem parlant de negocis?
HOME: No vol que li aconsegueixi un piano?
PIANISTA: En realitat, només necessito un bon afinador.
HOME: Això deu ser encara més difícil d'aconseguir...
PIANISTA: Suposo que sí.
Pausa
HOME: Tampoc no necessita uns cordons per a les sabates?
PIANISTA: No, aquests encara estan bé.
HOME: Però no sembla que puguin resistir. Uns cordons almenys han de resistir tant com les sabates que corden... Tingui... (Li dóna la punta d'un cordó que està lligat a una tira de cordons que ell aguanta a l'altre extrem.) Ara estiri... (Pausa.) Estiri més fort... (Pausa.) Com pot veure, aguanten la força de dos homes. (Torna a enrotllar els cordons.) Sap per què en el meu ofici som tots uns bocamolls? Perquè la majoria tenim penellons a les mans de passar fred al carrer, i hem de procurar que els clients es fixin abans en la nostra llengua que en les nostres mans. Vostè té sort, no ha de tocar el piano al carrer.

(Fragment de l'obra El gat negre. Lleida: Pagès, 2001, p. 15-17)