Lluïsa Cunillé (Badalona, 1961) és una de les autores més premiades i estrenades de la dramatúrgia catalana contemporània. Amb una obra dilatada i un estil propi, ben singular, ha aconseguit convertir-se —de bracet de Sergi Belbel— en un dels referents estètics consolidats i admirats fins a extrems ditiràmbics. Més enllà de la superfície, les seves peces construeixen un univers minimalista, el·líptic, opac i críptic que es completa i es retroalimenta concèntricament, obsessivament, tot girant sobre l'eix d'unes mateixes inquietuds i unes constants temàtiques, com ara la incomunicació, la solitud o la vulnerabilitat de les relacions humanes.

En la seva línia d'austeritat dramatúrgica, Cunillé torna a oferir a El temps —flamant guanyadora del premi Born de Teatre de 2010— un exercici d'extrema simplicitat, ple de buits i ocultacions, d'el·lipsis i fugides d'estudi: dos personatges innominats (Ell i Ella), un únic espai (el despatx d'una empresa) i un temps (en les diverses dimensions: dramàtic, biogràfic, laboral...) que avança imperceptiblement i fuig de manera inexorable. L'acció és mínima, gairebé inexistent: el diàleg espasmòdic dels personatges —marca de l'autora— destil·la amb comptagotes què passa al seu voltant i quina interrelació estableixen.

[...]

Cunillé torna a acollir-se a la tècnica de l'iceberg que deixa veure només la superfície i amaga les profunditats dels conflictes. Com ja ens té acostumats, passa de puntetes per les trames i pels temes que apunta, en allò que se n'ha dit sostracció o relativisme. I, en conseqüència, amaga el cap sota l'ala tant com pot, en una dramatúrgia innòcua, insípida i indolora que podríem convenir a anomenar "de la inhibició".

Els personatges de Cunillé, pastats amb el mateix fang, són com peces asèptiques d'un joc d'escacs o titelles moguts pels fils del dramaturg demiürg. Adés i ara, semblen insectes perduts en un medi hostil: els manca l'alè de vida. En aquest sentit, Cunillé és impertorbablement fidel a ella mateixa.

(Francesc Foguet. "Tempus fugit", El País. Quadern, núm. 1407, 21 de juliol del 2011, p. 4)
 

* * *
 

El duet Cunillé-Albertí ha tornat a fer diana amb aquesta reivindicació del cafè-concert subtitulada amb el nom del local més emblemàtic del Paral·lel que abans de la dictadura s’anomenava Petit Moulin Rouge. Es va fundar com a La Pajarera Catalana, en homenatge als nombrosos pardals que s'eixorivien gràcies al pa que s'hi donava, i on les vedets excel·lien per la seva picaresca naturalitat amb l'espectador. Ara la dramaturga més intrèpida del país en fa una evocació plena d'humor i bona música. Un quartet de corda i una soprano recreen l'època d'or del Paral·lel, amb números de mèdiums endevinaires, mímica telefònica, circ verbal, vodevil i una repassada del cant folklòric, el cuplet o el cante jondo. En aquest vertiginós recorregut pel gènere popular de la copla i el zorongo, dels episodis més picants que feien les delícies durant el primer terç del segle XX, es fa especial esment a l'espectacle psicalíptic, que portava l'erotisme escènic fins als límits de la permissivitat de l'època, superior a l'actual croada contra el nudisme. Maria Hinojosa protagonitza aquesta Carta blanca fresca i variada, enfundada en un vestit de volants com a cantaora, cupletista intel·lectual, artista d'acció amb proclames futuristes i dadà, i vulgaritzadora d'Hipòcrates quan afirma que l'art és llarg, però "la vida és com una escala de galliner: curta i plena de porqueria". La soprano canvia de pell i de perruca per citar Celia Gámez, Raquel Meller, Jaqueline Baker en una hilarant mixtura de cançons i motius: "Que te quieres tu apostar que yo tengo una cosita que no tiene Putifar" o "Los ojos en blanco habéis de poner, porque una vez puestos los ojos en blanco ya no hay más que hacer".

(Francesc Massip. "La nova pardalera", Avui, 30 de maig del 2011, p. 32)
 

* * *
 

Lluïsa Cunillé va iniciar-se en l'escriptura teatral de la mà de l'autor i gran mestre de dramaturgs José Sanchis Sinisterra, durant els primers anys de la Sala Beckett de Barcelona. Amb altres joves com Pere Peyró, Sergi Belbel, Ignasi Garcia, Mercè Sàrrias, Carles Batlle, Manel Dueso o Beth Escudé, entre d'altres, formaven un grup generacional que, ara ja es pot dir amb certesa, són el tret de sortida, la primera fornada, de la important revifalla que ha viscut el teatre de text a Catalunya.

Quan, el novembre del 1992, l'obra Rodeo, de Lluïsa Cunillé, va estrenar-se al Mercat de les Flors, la companyia El Teatro Fronterizo donava a conèixer al públic una nova autora que, en el futur, i malgrat l'escassa presència en les programacions teatrals oficials i comercials, marcaria amb segell propi una de les línies evolutives més interessants de la nova dramatúrgia catalana.

El teatre de Cunillé, en l'estela de la dramatúrgia beckettiana i pinteriana, es reconeix per la desconcertant intensitat dramàtica i poètica dels seus diàlegs i les seves situacions, en què l'espectador es pregunta perplex què esta passant, més que no pas què passarà, i que és la mateixa perplexitat des de la qual els personatges viuen el seu involuntari desacord amb el món. Personatges (i, de retruc, espectadors) amb sensació compartida de desajust permanent, d'haver caigut a l'altre costat d'una barrera que no sabem ben bé què separa, però que segur que ens allunya de la comoditat i del lloc comú. Un teatre del potser, de la incertesa, de la incapacitat, la perplexitat o la impotència però també de la intuïció inconformista d'allò que encara val la pena.

(Toni Casares. "Coherència i segell propi", El Periódico de Catalunya. Icult (Barcelona), 21 d'octubre del 2010, p. 54-55.
 

* * *
 

En una ocasió, en un assaig, li vaig demanar a la Lluïsa que s'assegués a la banqueta del piano, com si es tractés d'un figurant, per mirar-me la composició d'una escena. Que per un moment fes de mi, com si es tractés d'un joc teatral. La miro: cos menut; roba negra que contrasta amb la seva pell blanca; coll delicat i allargat; mirada serena i atenta; llavis rosats; mans petites; dits llargs i amb els nusos marcats. "Lluïsa, sembles un pianista de l'Est". I quan li vaig dir "un pianista de l'Est" em referia, esclar, a un pianista virtuós. La Lluïsa va esbossar un petit i tímid somriure, com de nena, sense perdre l'actitud al piano, amb els dits ben enganxats a les tecles. "Ens podria tocar alguna peça del seu repertori?".

Des de Libración, a principis dels anys 90, la Lluïsa i jo hem fet junts més d'una vintena d'espectacles. Tots dos sabem que és una relació poc habitual al paisatge teatral de casa nostra. La Lina Lambert, amb qui hem treballat en tantíssimes ocasions, va ser la persona que ens va presentar. Des d'aquella primera trobada, la seva obra em va fascinar i des d'aleshores he assistit a un creixement vertiginós d'una escriptura plena de força i personalitat.

En tot aquest temps, talent i generositat humana a part, he pogut comprovar que l'escriptura teatral és per a la Lluïsa una manera de viure, un acte de profunda militància. Des dels seus inicis, quan un dia va decidir aparcar la poesia i dedicar-se de manera plena i exclusiva al teatre, sempre ha escrit. Us sorprendríeu de la quantitat d'obra escrita que té la Lluïsa i que encara no ha vist la llum. Textos guardats en un calaix que només uns pocs afortunats hem pogut llegir. Obres magnífiques, totes. La seva activitat no defalleix ni quan comencem el procés d'assajos, als quals dedica la major part del seu temps. Quan comencem a treballar en un nou espectacle, la Lluïsa ve a tots i cadascun dels assajos. Sempre puntual: en l'escriptura i en el procés d'assajos. Quan arribo al teatre me la trobo sempre asseguda al pati de butaques, més aviat endarrere i prop del passadís, com si volgués passar desapercebuda, tot i que difícilment hi passa. Com un personatge d'un quadre d'Edward Hooper. Es mira atentament l'escenografia per on es mouran les seves criatures. A vegades repassa el text amb un llapis als dits. En altres ocasions amb un llibre i aquella mirada d'estar-ne barrinant alguna. I finalment, com si es tractés d'una confidència, amb aquest posat de pianista de l'Est, se t'acosta i t'avança amb un punt d'innocència i excitació per on aniran els trets aquest cop.

(Xavier Albertí. "Lluïsa Cunillé", Avui Cultura (Barcelona), 1 de novembre del 2008, p. 9)
 

* * *
 

En el teatro de Cunillé prevalece el encuentro entre personas, entre mundos solitarios, desolados tras su particular Apocalipsis o indecisos ante una nueva y posible Creación. En su diálogo se han descrito ciertas estrategias tácticas, desconfiadas e incluso violentas, como si el otro fuese siempre una amenaza. Otros piensan que, en realidad, no dialogan, no dicen nada, o si lo hacen, su diálogo es excesivamente banal. Se podría pensar entonces que son mundos en los que el enfrentamiento y la reconciliación están en continua tensión. Es posible. El teatro de Cunillé, en principio, no exige mucho más al espectador que el de recurrir a su propia experiencia, a sus encuentros cotidianos con otras personas. Esos encuentros fortuitos entre sus personajes, aparentemente innominados y sin memoria, plantean la siguiente pregunta: ¿es necesario saber el nombre y biografía de nuestro interlocutor para iniciar una conversación? Y es que el encuentro de estos personajes es también la representación de otro: el que se produce entre el mundo de la autora y el de cada uno de los espectadores.

[...]

El teatro de Lluïsa Cunillé propone una manera diferente de representar la realidad actual, de rodearla, teniendo muy presente que esta tiene mucho de virtual. Frente a esta realidad, el teatro se revela como un medio idóneo para un encuentro en tiempo real, sin intermediarios. En este sentido, la fobia de Cunillé a realizar declaraciones en los medios es algo más que simple timidez, es un inusual posicionamiento ante ellos. Su teatro persigue ampliar nuestra capacidad perceptiva del mundo y únicamente nos exige a cambio curiosidad y paciencia. Ser viajeros.

(Xavier Puchades. "Cunillé, mapa de sombras", Pausa, núm. 20, gener del 2005, p. 18-33)