Joan Crexells
1896-1926
Antologia
"El noranta per cent de les coses en què els homes de ciència estan d'acord són com aquella proposició que diu que els tres angles d'un triangle valen dos rectes, a condició que acceptem el que volen dir per angle, per triangle, per recte, per suma, per un, per dos i per tres, que són coses que ells defineixen lliurement. Un cop ens hem entès sobre aquests punts, els havem de concedir que els tres angles d'un triangle valen dos rectes, que ve a ésser com si exultéssim d'haver trobat que un metre té cent centímetres, després d'haver definit el centímetre com la centèsima part del metre.
Aquell que deia que la matemàtica és com una maleta en la qual no es pot trobar res més sinó allò que s'hi ha posat, tenia raó aplicant-ho, no a la matemàtica, sinó a tota la ciència. Les demostracions de la ciència, tot sovint, o són tautologies, o són matèries d'opinió."
(Revista de Catalunya, agost 1924. Del llibre Ideari de Joan Crexells. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 24)
Aquell que deia que la matemàtica és com una maleta en la qual no es pot trobar res més sinó allò que s'hi ha posat, tenia raó aplicant-ho, no a la matemàtica, sinó a tota la ciència. Les demostracions de la ciència, tot sovint, o són tautologies, o són matèries d'opinió."
(Revista de Catalunya, agost 1924. Del llibre Ideari de Joan Crexells. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 24)
* * *
"A otros muchachos jóvenes de aquí les he indicado que le manden sus libros, pues creo que V. es el único español no catalán que verdaderamente se interesa por nuestras cosas. Yo siempre le he tenido a V., D. Miguel, por un enemigo del movimiento catalán en su aspecto político, que es en definitiva el fundamental, y el que mueve todo el renacimiento de Catalunya. (Claro está que cuando hablo del aspecto político del movimiento catalán, no me refiero a la Lliga ni a Cambó, que son cosas circunstanciales y externas, sino el ansia de liberación que está en el fondo de todo lo bueno que se hace en Cataluña desde hace medio siglo.) Pero como un enemigo que escucha y con el cual, como no puede menos de suceder, existe un plano común de oposición. La política española es, por otra parte, una paradoja tan enorme que la mayoría de las veces nos encontramos juntos en una actitud política, con los únicos enemigos dignos de nosotros."
(«Carta a Miguel de Unamuno», 1922. Del llibre Obra completa, vol. IV: Escrits d'economia i finances, 1926. Obra inèdita. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1999, p. 442)
(«Carta a Miguel de Unamuno», 1922. Del llibre Obra completa, vol. IV: Escrits d'economia i finances, 1926. Obra inèdita. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1999, p. 442)
* * *
"En començar aquesta sèrie d'articles, teníem el propòsit d'escriure'n un de sol per tal de rectificar la idea que existeix a Catalunya que la nostra independència és impossible per raons de desproporció entre la ciutat i el camp. Després no ens hem sabut estar d'examinar altres aspectes dels problemes que planteja la independència de Catalunya. Les dades que tenim, poques o moltes, demostren que no hi ha absolutament cap raó per a condemnar a mort la Catalunya independent, ans bé que totes les probabilitats són a favor de la seva perfecta viabilitat.
Quan un hom pensa que després de la guerra gairebé la totalitat dels problemes nacionalistes estan resolts i tracta d'examinar per què el nostre no ho ha estat, hom s'adona tot seguit que hi ha una sèrie de moments que deriven de la manca d'una política clara i adequada en els dirigents del catalanisme davant la guerra. No veieren des del primer moment qui havia de guanyar; simpatitzaren amb Alemanya contra el sentiment del poble, fent amb aquesta diversitat impossible una actuació internacional eficaç: deixaren passar sense utilitzar totes les dificultats en què es trobava Espanya. [...] La vacil·lació esmentada de la nostra política féu impossible que nosaltres obtinguéssim durant aquells moments de transformació del món el més mínim avantatge. La clau d’aquesta vacil·lació i la clau de totes les causes que condueixen al resultat negatiu de la nostra política durant la guerra fou, però, en realitat, que existia per part dels polítics un sagrat terror a la independència de Catalunya, que s'aguditzava en els moments decisius. Cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por. Sense ella, tots els problemes es simplifiquen, totes les actituds agafen claredat i lògica. I no sols s'acosta la realització dels ideals dels més radicals, sinó que es facilita la consecució dels ideals dels més moderats. El cas de Txecoslovàquia ens dóna l'exemple. Quan Prússia veié que Txecoslovàquia reclamava la independència i no vacil·lava a passar-se a l'enemic per obtenir-la, s'apressà a indicar a Àustria que calia concedir l'autonomia. L'autonomia de Bohèmia era, doncs, cosa convinguda. Els desigs dels moderats eren satisfets gràcies a l'actitud dels intransigents."
(«L'endemà de les festes: IV», La Publicitat, 1-III-1923. Del llibre Obra completa, vol. II: Cròniques europees. Berlín-Londres, 1920-1926. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1997, p. 407-409)
Quan un hom pensa que després de la guerra gairebé la totalitat dels problemes nacionalistes estan resolts i tracta d'examinar per què el nostre no ho ha estat, hom s'adona tot seguit que hi ha una sèrie de moments que deriven de la manca d'una política clara i adequada en els dirigents del catalanisme davant la guerra. No veieren des del primer moment qui havia de guanyar; simpatitzaren amb Alemanya contra el sentiment del poble, fent amb aquesta diversitat impossible una actuació internacional eficaç: deixaren passar sense utilitzar totes les dificultats en què es trobava Espanya. [...] La vacil·lació esmentada de la nostra política féu impossible que nosaltres obtinguéssim durant aquells moments de transformació del món el més mínim avantatge. La clau d’aquesta vacil·lació i la clau de totes les causes que condueixen al resultat negatiu de la nostra política durant la guerra fou, però, en realitat, que existia per part dels polítics un sagrat terror a la independència de Catalunya, que s'aguditzava en els moments decisius. Cal que sorgeixi una altra generació de polítics que perdi aquesta por. Sense ella, tots els problemes es simplifiquen, totes les actituds agafen claredat i lògica. I no sols s'acosta la realització dels ideals dels més radicals, sinó que es facilita la consecució dels ideals dels més moderats. El cas de Txecoslovàquia ens dóna l'exemple. Quan Prússia veié que Txecoslovàquia reclamava la independència i no vacil·lava a passar-se a l'enemic per obtenir-la, s'apressà a indicar a Àustria que calia concedir l'autonomia. L'autonomia de Bohèmia era, doncs, cosa convinguda. Els desigs dels moderats eren satisfets gràcies a l'actitud dels intransigents."
(«L'endemà de les festes: IV», La Publicitat, 1-III-1923. Del llibre Obra completa, vol. II: Cròniques europees. Berlín-Londres, 1920-1926. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1997, p. 407-409)
* * *
"Si no sabéssim la data d'una obra catalana contemporània, certes particularitats d'estil segurament ens orientarien. L'ús freqüent de formes com «per bé que», «per tal de», «àdhuc», ens orientaria sobre la data en què fou escrita l'obra. Si més no, tindríem un terminus post quem. Un altre exemple. Tal autor usa en una època «llevat de» de preferència a «fora de»; en una altra època, l'ordre de preferència s'ha invertit.
Resulta, en fi, que allí on el contingut no determina la forma d'expressió, es pot afirmar que la freqüència en l'ús d'una forma és condicionada especialment pel moment de l'evolució de l'autor. Les obres, doncs, escrites en una mateixa època de l'evolució de l'autor, tindran moltes més afinitats estilístiques que les obres escrites en èpoques molt distants. Ara bé, trobem, en l'obra platònica, formes que no surten mai o gairebé mai en uns diàlegs i que en canvi són d'ús freqüent en altres. És perfectament lícit d'afirmar que aquells diàlegs on no surten sovint, són d'una mateixa època, i els diàlegs on no surten mai, d'una altra època. La investigació sistemàtica d'aquestes analogies i diferències, iniciada per Campbell en 1867, seguit després per Dittenberger, i ampliada més tard contínuament per noves recerques, ha permès de fixar amb grans probabilitats d'exactitud la cronologia dels diàlegs platònics. Els mètodes usats per a fixar i valorar aquestes analogies i diferències són mètodes estadístics."
(Del llibre Diàlegs de Plató, vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1923, p. xi-xii)
Resulta, en fi, que allí on el contingut no determina la forma d'expressió, es pot afirmar que la freqüència en l'ús d'una forma és condicionada especialment pel moment de l'evolució de l'autor. Les obres, doncs, escrites en una mateixa època de l'evolució de l'autor, tindran moltes més afinitats estilístiques que les obres escrites en èpoques molt distants. Ara bé, trobem, en l'obra platònica, formes que no surten mai o gairebé mai en uns diàlegs i que en canvi són d'ús freqüent en altres. És perfectament lícit d'afirmar que aquells diàlegs on no surten sovint, són d'una mateixa època, i els diàlegs on no surten mai, d'una altra època. La investigació sistemàtica d'aquestes analogies i diferències, iniciada per Campbell en 1867, seguit després per Dittenberger, i ampliada més tard contínuament per noves recerques, ha permès de fixar amb grans probabilitats d'exactitud la cronologia dels diàlegs platònics. Els mètodes usats per a fixar i valorar aquestes analogies i diferències són mètodes estadístics."
(Del llibre Diàlegs de Plató, vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 1923, p. xi-xii)
* * *
"Evidentment, el que cregui que la causa de la crisi del teatre està en la invenció del cinematògraf, ha de creure que la descoberta de la telefonia sense fils portarà a la crisi del cinematògraf. Tot això es basa en la concepció fantàstica que els progressos materials es deixen sentir ideològicament d'una faisó decisiva. Però no és així. El drama decau perquè no hi ha dramaturgs i perquè el públic s'ha superficialitzat, no pel cinematògraf, sinó per una de tantes crisis com han passat a la història, que res no tenen a veure amb cap descoberta tècnica [...]. Aquesta és la raó perquè [la gent dels nostres temps] s'interessa només per l'acció, cosa que està a l'abast de qualsevol salvatge d'Oceania, i no s'interessa per la paraula i el raonament, que són coses per les quals cal un esperit una mica complicat com el que hi ha hagut en moltes èpoques de la Història [...].
No pensem que difícilment hi ha hagut mai per un home lliure una vida tan monòtona i tan lenta com la dels moderns treballadors manuals o intel·lectuals.
De fet, però, la vida és el que és per motius d'evolució ideològica i no d'evolució de la tècnica.
El probable és, doncs, que si no canvien els gustos, el públic, malgrat la telefonia sense fils, no voldrà escoltar la paraula. Es necessita per a això una cultura més fina, una vida més intensa i unes necessitats més profundes. En un mot: Hamlet és quelcom massa avançat pels temps que corren."
(Revista de Catalunya, octubre 1924. Del llibre Ideari de Joan Crexells. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 35)
No pensem que difícilment hi ha hagut mai per un home lliure una vida tan monòtona i tan lenta com la dels moderns treballadors manuals o intel·lectuals.
De fet, però, la vida és el que és per motius d'evolució ideològica i no d'evolució de la tècnica.
El probable és, doncs, que si no canvien els gustos, el públic, malgrat la telefonia sense fils, no voldrà escoltar la paraula. Es necessita per a això una cultura més fina, una vida més intensa i unes necessitats més profundes. En un mot: Hamlet és quelcom massa avançat pels temps que corren."
(Revista de Catalunya, octubre 1924. Del llibre Ideari de Joan Crexells. Barcelona: Edicions 62, 1967, p. 35)