Miquel Costa i Llobera va néixer a Pollença el 10 de març de 1854. Era fill d'una família de terratinents mallorquins, que passaven els estius a una finca de Formentor, els paisatges de la qual esdevindrien la font d'inspiració d'alguns poemes com El pi de Formentor. Orfe de mare els onze anys, va rebre la influència de l'oncle matern, en Miquel Llobera, que li va donar a conèixer els clàssics llatins com la poesia d’Horaci.

Va estudiar el batxillerat a l'Institut Balear de Palma (1866-1871), on va tenir com a mestre en Pons i Gallarza i com a amics íntims en Joan Rosselló de Son Forteza i en Joan Lluís Estelrich.

A contracor, les pressions paternes, el varen dur a estudiar Dret, primer a Palma i després a l'any 1872, a la Universitat de Barcelona on va relacionar-se amb els Cercles del Catalanisme literari i de la Renaixença liderats, entre altres, per Marià Aguiló, Picó i Campanar, Rubió i Lluch i Jacint Verdaguer. D'aquest període en varen sorgir les primeres composicions en llengua catalana. Els estudis els va continuar a Madrid (1875-77). Foren uns anys d'una vida social intensa marcats per diversos estats anímics.

Durant aquells anys va conèixer de prop la filosofia del Kraussisme que va trasbalsar els fonaments de la seva fe religiosa. El 1878 va viatjar a París i va descobrir diversos autors francesos i italians com Lamartine, Victor Hugo, Carducci… Precisament les Odi barbare de Carducci el varen impactar per l’estil, però en va refusar el contingut pagà.

Va ser llavors que a Pollença va descobrir la seva autèntica vocació sacerdotal. Aquesta nova vocació el va dur a rebutjar les seves primeres composicions i traduccions com una traducció que havia fet d'Ovidi.

Finalment, el 1885 va viatjar a Roma i va iniciar els estudis de Teologia. Aquell mateix any va sortir a la llum el seu primer recull: Poesies. Un recull caracteritzat per la influència del Romanticisme, però un Romanticisme amb un to serè, contingut, amb seny. Unes composicions marcades pel sentiment religiós i pel sentiment cap al paisatge de la seva Illa. El 1888 va ser ordenat sacerdot i el 1889 es va doctorar en Teologia a Roma. El 1897 va aparèixer un nou volum de les seves poesies titulat De l'agre de la Terra. Un volum caracteritzat per la recreació dels costums i les tradicions mallorquines.

Es va decantar per l'ús de la mètrica popular com el romanç i la glosa.

El 1899 va abandonar esporàdicament el conreu poètic en llengua catalana i va publicar un recull de poesia en llengua castellana sota el nom de Líricas, inspirat en l'antiga ciutat de Roma.

El 1902 va ser guardonat amb l'Englantina dels Jocs Florals de Barcelona amb el poema narratiu de La deixa del geni i aquell mateix any va ser nomenat Mestre en Gai Saber i va ser designat membre corresponent de la RAE. L'any abans havia estat proposat fill il·lustre de Pollença.

El 1903 va tornar a editar un nou volum de poesies sota el títol de Tradicions i fantasies.

Aquest recull va seguir una mica la filosofia de l'anterior, publicat en català, i va aplegar composicions escrites de forma lírico-narrativa inspirades en llegendes mallorquines.

El 1904 va presidir els Jocs Floras de Mallorca i va guanyar prestigi com a orador arran de la conferència titulada "La forma poètica" a l'Ateneu Barcelonès.

A partir de llavors va evolucionar definitivament cap a models totalment clàssics. D'aquesta evolució en va néixer un nou recull: Horacianes. Aquest recull va obtenir un èxit clamorós a Catalunya i el va consagrar com a poeta.

A partir d'aquest moment va iniciar-se un període en el qual es va bolcar totalment a la seva vida sacerdotal. La primavera de 1907 va iniciar un viatge de peregrinació per l'orient que va culminar a Terra Santa i que el va fer acompanyat d'un grup de mallorquins entre els quals hi havia l'autora Maria Antònia Salvà. Fruit d’aquesta experiència va néixer el recull Visions de Palestina (1908).

El 1909 va ser nomenat canonge de la Seu de Mallorca. Aquell any, els fets de la Setmana Tràgica, el varen deixar ben desencisat i potser per això va minvar del tot la seva producció poètica i literària. A partir de llavors va publicar alguns volums de contingut religiós: dos volums d'exercicis Via Crucis (1907-1908) i els Sermons Panegírics (1916). Entre el 1907 i el 1911 va traduir del francès al castellà diverses obres de Reynés Monlau i entre 1912 i 1922 va traduir els Himnes de Prudenci.

També va traduir algunes composicions de Virgili, Dant Alighieri, Petrarca, Miquel Àngel, Victor Hugo i Lamartine.

El 16 d'octubre de 1922, mentre predicava, Costa i Llobera va caure de la trona i es va morir.

L'any següent es va publicar les seves Obres Completes (1923-24) a la Il·lustració Catalana i molts anys després es van fer públics alguns dels epistolaris de l'autor.

Costa i Llobera va superar la Renaixença i la poesia dels Jocs Florals. Es va moure sempre entre dos corrents: el Romanticisme i el Classicisme i va esdevenir un referent per futures generacions, entre ells alguns dels autors de l'anomenada Escola Mallorquina.