—Què és per a tu la poesia?
—Definir la poesia costa, els grans han defugit sovint de donar una resposta que, per essència, no pot ser totalitzadora...; m'atreveixo més a parlar de les utilitats que hi trobo, com ara la possibilitat de transformar-nos, d'alterar la nostra percepció de la realitat, de dur-nos a un lloc fora de nosaltres mateixos, potencialitat comuna a tota la literatura i art en general; hi ha tanmateix la possibilitat d'autoconeixement que ens proporciona, tot posant ordre al caos del món i de les pròpies emocions; i acabaré, el llistat seria inacabable, citant Valle-Inclán que argumentava que bona part del nostre art sorgeix del fet de saber que hem de morir. En aquest sentit la poesia permet encalçar l'efímer amb paraules, fixar emocions, sensacions, preservar-les encara que sigui una ingenuïtat conscient, de l'efecte devastador del temps...

— Des de quan escrius poesia?
—Jo crec que sempre he escrit poesia. Des d'aquell diari d'adolescència on es fixaven les emocions del dia viscut. Era prosa però d'alguna manera era l'embrió del que esdevindria necessitat d'expressió poètica. Això sí escric sense cap mena de sistematisme i en períodes molt curs i concrets...

— Per què el pessimisme, la tristesa, la nostàlgia... impregnen bona part de les teves creacions?
—Són característiques de la meva poesia i d'una bona part de la tradició poètica universal. Machado deia que és canta el que no és té o el que s'ha perdut. Sembla ser que la insatisfacció de la condició humana, quan s'esdevé, troba en la poesia una bona pista d'afloratge.

—Quin tipus de poesia escrius?
—En relació als dos pols pretesament antagònics: poesia de l'experiència o poesia del silenci/metafísica, m'hauria d'alinear, sens dubte, amb la primera opció. La meva, per definir-ho d'alguna manera, és una poesia figurativa (en contraposició a l'abstracte), poesia reflexiva, d'anècdota, vivència, experiència passada pel sedàs del temps i la paraula amb vocació d'universalitat...

—Com definiries el teu estil?
— És una poesia que busca en tot moment la intel·ligibilitat, sense comptar versos, buscant el ritme intern en el conjunt del poema...

—Quin és l'autor català preferit?
—Penso que no hi ha poeta que no t'aporti alguna cosa i el llistat s'engreixa dia a dia d'una manera espectacular. Si em demanes, però, un exercici de concreció et citaré dues fonts de les que bec de manera habitual: En Vinyoli i en Margarit. Per temàtica i plantejament han esdevingut poetes de capçalera en majúscules...

—Quines sensacions experimentes a l'hora de rebre un premi?
—Difícil, molt difícil, traduir-ho en paraules. Són mesos de treball solitari que esperes que reverteixin en instants d'extrema felicitat quan arriba, finalment, el dia que ets tu l'escollit. Un plaer indesxifrable i un poderós estímul i reconeixement envers l'obra feta.

(Ramon Ma Huguet: Ràdio Montblanc, octubre del 2005)