Josep Civit i Mateu neix a Montblanc un fred febrer, segons les cròniques, del mil nou-cents cinquanta-vuit. De petit va córrer rere una pilota incontrolada i somniava, recurrentment, amb un estadi ple i un precís instant del seu peu copejant la bimba suaument, fora de l'abast del porter, camí de la glòria. Més tard el van atrapar unes altres banderes i somniava, tanmateix recurrentment, el món millor i acollidor que, amb el seu esforç, ajudaria a engendrar. I no sap ni quan ni com (car tot va sempre molt de pressa) va entendre que no era precisament ell el que se'n duria la vida per endavant, que eren una mateixa ficció el cavallet somniat i el cavallet de veritat.

I mentrestant va estudiar Magisteri i va començar, molt tímidament, a temptar l'obstinada virginitat dels fulls en blanc. Després ha exercit com a mestre a Prades (Baix Camp), Cornudella de Montsant (Priorat) i, de moment, a Blancafort (Conca de Barberà) i ben tard ha descobert que en aquest món no s'hi valen timideses, que arrenglerar i fixar negre sobre blanc és un dels escassos paranys que podem parar-li al temps. Alguns premis literaris i un bon grapadet de llibres publicats avalen, internament, la seva dèria.

Ha publicat nou volums: Mirall Endins/Dotze silencis (amb Agustí Masip), 1989; La Catedral submergida, Cuadernos de la perra gorda (1998); El que queda del dia, El Carro del Sol (1999); Illes de cendra lenta (2002); Entre parèntesi (2003), premi Vila d'Almussafes-Marc Granell de poesia 2002 ; Pretèrit Imperfet (2004), premi Sant Celoni de poesia 2003; Instantànies (2006), premi Jacint Verdaguer de la Vila de Calldetenes 2005; Només un vidre (2007), premi Maria Oleart d'Alella 2006; Interior amb finestres (2008), premi Miquel Martí i Pol de Roda de Ter 2007.

I encara que no ha paït ni pairà mai allò de què no s'endurà la vida per endavant; encara, malgrat tot, pensa que és bo, molt bo somniar, continuar somniant, encara que siguin una mateixa ficció el cavallet somniat i el de veritat.